POC ‘SNATCH’ I MÉS SANG

Guy Ritchie sorprenia l’any 2000 amb Snatch (porcs i diamants), una proposta esbojarrada de comèdia negra, amb atracaments, màfia i històries creuades, que va suposar l’èxit comercial i el llançament del director anglès al gran mercat. Hi va col·laborar Jason Statham, llavors no tan consagrat com el nou heroi d’acció, però que posteriorment va agafar el relleu a Stallone i Schwarzenegger, herois per excel·lència en els vuitanta. Després de repetir cinc anys més tard amb la més intranscendent Revolver, ara es retroben a Wrath of man (Despierta la furia a l’Estat espanyol). A Statham, exalçat com el tipus més dur de la gran pantalla (Transporter, El mecànic), el paper de protagonista d’aquest thriller negre i fosc li va com anell al dit.

Un misteriós personatge, anomenat H, entrarà a treballar en una empresa de seguretat de furgons blindats. Aviat tothom s’adonarà que està massa preparat per ser un simple vigilant i que la seva presència no és casual... Un argument que ho deixa tot obert i que arrenca amb la impressionant primera escena, pura adrenalina i filmada des de l’interior d’un furgó atracat, i que més tard se’ns oferirà des d’altres perspectives. I és que en aquest atracament hi ha la clau del guió, enrevessat, ben elaborat i més ben desenvolupat. Ritchie explota l’acció, la violència i els excessos, amb interrogants que planen durant tota la pel·lícula i que a poc a poc es van resolent. A Wrath of man (remake de la francesa del 2004 Le convoyeur) torna a desplegar el seu particular estil narratiu, però sense abusar de la realització i el muntatge habitualment frenètics exhibits en les seves curioses revisions dels mites de Sherlock Holmes i el rei Artur. Aquí secciona la història en quatre capítols, hi ha canvis en el temps i molta sang i fetge. Us sona? Sí, la influència de Tarantino hi és, però aquí no hi ha cap marge per a la comèdia ni per al més mínim acudit. La revenja i l’odi són el motiu de tot i l’esperit que mana durant gairebé dues hores de cinema de qualitat. Amb acció però amb classe. Segell Ritchie. I amb un tema musical que va pujant i baixant, mantenint la tensió, en mode Christopher Nolan.

El filó dels atracaments a furgons blindats, un clàssic també de Hollywood, serveix de fons i d’excusa en aquest film, que també respira Heat, de Michael Mann. Amb diàlegs ben treballats, destaquen les aportacions d’un gran Josh Hartnett com a boy sweat, d’Andy García com agent i de Scott Eastwood, que assoleix la millor interpretació de la seva, fins ara, discreta carrera, en aquest cas fent de dolent. I és que l’ombra del seu pare és encara massa allargada. La història és agra i dura, amb pinzellades originals, i manté la tensió en tot moment, que és del que es tracta. Cinema negre pur i dur, però amb actualitzacions i amb molts trets. No hi ha pràcticament espai per als personatges femenins i sí molta testosterona. Tot a mida i per al lluïment del rei dels cops, Statham, que en aquest cas se serveix de pistola i no s’embruta les mans. Los Angeles és l’escenari perfecte per a aquesta competició de lladres, en què com sempre, l’únic codi d’honor que existeix és l’avarícia.