UNA NOVEL·LA PERFECTAMENT NAÏF

El protagonista d’aquesta història es diu Robert Appleyard i té 16 anys. És del nord-est d’Anglaterra, de prop de Durham, on la majoria dels homes treballen a les mines de carbó. Fa poc que ha passat la Segona Guerra Mundial: se’n fa, sovint, esment, però no s’hi aprofundeix gens. Un dia en Robert decideix abandonar casa seva per descobrir el país. Tot caminant, arriba en un indret on la gent es dedica a la ramaderia i a la pagesia. Hi coneixerà una dona fascinant i esnob, ja madura, la Dulcie Pipper, que fa una vida regalada (els seus àpats exquisits són molt lluny del que, a l’època, devia omplir la panxa dels integrants de la working class). La Dulcie –que, entre moltes altres ocupacions de caràcter diletant, s’ha dedicat molts anys a fer mel– es mig afilla en Robert. Representa, per a aquest, una mestra del viure. I farà néixer en el jove el desig de llegir. Al final de l’obra, un Robert ja vell, convertit en escriptor d’èxit, recorda amb enyor la seva mentora.

Mar obert fa pensar en una novel·la juvenil que ha recorregut a tots els elements imaginables per aconseguir l’èxit: és una història de formació en tota regla, que té com a protagonistes una dona vella i sàvia, excèntrica i oberta de ment, i un jovenet verge en tots els camps de la vida, el qual anirà rebent les lliçons de la mestra com qui és peixat de ben petit. Myers també recorre a un manuscrit trobat i, fins i tot –triple salt mortal– a un tresor al qual s’arriba gràcies a un mapa literari. No hi falta res, i tot, al final, quadrarà d’una manera impecable! El llibre, per tot això, és un modèlic encadenament de tòpics.

El contrast entre els dos personatges resulta notori, i l’autor en treu petroli. La Dulcie –que viu sola, en companyia d’un gos, en Grum– amaga, però, un secret dolorós: el que té a veure amb una antiga amant, Romy Landau, autora d’un llibre de poesia titulat Mar obert. Al bo de la seva relació, les dues dones es feien amb Auden, Yeats, Eliot! Pas mal! Coneixerem algunes de les poesies del llibre, críptiques i enigmàtiques, bufades que fa por. Una, fins i tot, dona la clau de la tragèdia viscuda per la poetessa (i, és clar, de retruc, també per la Dulcie Pipper, la seva estimada). Tot i això, la protagonista ha continuat fent la seva vida, celebrant-la en tot moment. És una dona intel·ligent, bé que molt voluble, a qui l’autor fa dir coses com aquesta: “Jo, en canvi, passi el que passi sempre trio el plaer.” Hi ha un moment en què la Dulcie, maleint totes les guerres, adverteix al seu amic: “La innocència s’ha esfumat.” No crec pas que l’escriptor pretengués redactar una història innocent. Al meu entendre, però, ho és de cap a cap. Naïf, ensucrada en excés: “Deixem que siguin la poesia, la música, el vi i el romanticisme els que ens guiïn. Que prevalgui la llibertat.” Un xicot que ve d’un lloc on l’aire i l’ànim dels seus habitants es tenyeixen d’estalzí per força havia de rebre aquesta mena de recomanacions amb els braços oberts! D’altra banda, trobo que el comportament del noi es ressent, de tant en tant, d’una certa manca de versemblança.

El millor de la novel·la són les descripcions de la naturalesa: “Vaig presenciar el lent canvi d’estació, com un paper cremant-se a poc a poc.” Aquí i allà, tot de detalls valuosos: abans de conèixer la seva guia i mecenes, en Robert s’ha de cruspir més d’un “crostó ressec que podria haver servit per encendre el forn d’una bòbila”. Pel que fa al català de Neus Bonilla Benages, és natural i acolorit, i flueix la mar de bé, malgrat uns quants d’esquenes, algun “no se m’havia ni passat pel cap” i un recurrent espitat, que devia haver de ser esperitat.