Memòria visual de la guerra
Una exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya aplega les fotografies que va fer Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) durant la Guerra Civil, oblidades durant anys
-
Una miliciana en una barricada de la Rambla, una imatge que acabaria convertida en una postal de la CNT-FAI MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Un cavall mort durant els enfrontaments del 19 de juliol del 1936 a la plaça de Catalunya MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Dos ciutadans comenten les mòmies de les monges del convent de les Saleses, exposades a la portalada de l’església, al passeig de Sant Joan de Barcelona MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Dues dones a la porta de casa seva i entre la runa del Poble-sec poc després del bombardeig del 14 de març del 1937 MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Els membres del Sindicat de Dibuixants (UGT-CNT), pintant els trens amb propaganda antifeixista MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Uns infants juguen en una barricada bastida al carrer Diputació, prop de la Universitat, l’agost del 1936 MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Una mare refugiada i la seva filla, que van acabar passant per víctimes del bombardeig de Gernika MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Un detall de la desfilada de la victòria feixista a Barcelona el 20 de febrer del 1939 MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA (MNAC). -
Memòria visual de la guerra.
UN FOTÒGRAF EXCEPCIONAL
Les instantànies d’Antoni Campañà no només ens traslladen a un període convuls de la nostra història, sinó que ens descobreixen un artista excepcionalMATERIAL REQUISAT
Les autoritats franquistes van intentar aplegar tot el material fotogràfic de la guerra per tal de passar comptes amb els vençutsEl 26 de gener del 1939, les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Darrere seu, van arribar empresaris, propietaris, periodistes, polítics i exiliats que s’havien passat a la “zona nacional” i que estaven disposats a contribuir amb els vencedors per construir el “nou ordre”. I també un fotògraf anomenat Josep Compte. Abans de la guerra, s’havia dedicat a la fotografia publicitària, però amb l’escalat del conflicte, va posar el seu saber al servei de la publicitat franquista i es va convertir en director de la Sección de Fotografia del règim, a les ordres de Dionisio Ridruejo.
Les fotografies de Compte, publicades a la premsa franquista, se centren a exaltar el feixisme, però Compte no només es va dedicar a servir el règim amb la seva Leika, sinó que va ser l’encarregat de depurar el material fet per altres fotògrafs durant la guerra. Si un fotògraf incomplia les normes, podia ser acusat de “desafección al Movimiento Nacional”, amb tot el que això podia comportar.
El material dels fotògrafs catalans va tenir una sort diversa. Alguns, com Carlos Pérez de Rozas, els van lliurar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona abans de fer-ho als franquistes; d’altres, com Josep Brangulí, van fer trampes i van entregar una petita part del material; d’altres van donar-lo tot i va acabar a Salamanca, on va ser utilitzat com a instrument al servei de la repressió política. El material d’Antoni Campañà va tenir un destí molt més incert. De fet, el fotògraf va fer un punt i a part en la seva vida. Malgrat publicar algunes fotografies de les primeres desfilades franquistes (una de les quals fins i tot va il·lustrar la portada del Monumento al Soldado Caído), ben aviat va abandonar del tot l’actualitat política i es va centrar en l’esport. Es tractava d’un refugi, d’una manera d’eludir un present que per a una persona com ell, proper a Acció Catalana Republicana, li resultava incòmode. Durant aquells anys, quan li preguntaven sobre la seva orientació política, Campañà responia lacònicament, amb ironia inclosa: “Dels que vindran, si és que m’agraden...”
La difusió del tresor
Els més de 5.000 negatius que va fer durant la guerra van restar en l’oblit durant molts anys. Campañà no els va lliurar a les autoritats franquistes, sinó que els va amagar en dues capses vermelles. El seu desig d’oblidar aquells tres anys de guerra era tan gran, tan profund, que ni tan sols els van desenterrar després de la mort del dictador. En un document escrit amb motiu dels seus cinquanta anys com a fotògraf, va deixar escrit: “En allò que fa referència a la guerra [...] millor no recordar-ho.”
Les fotografies de Campañà, que va donar a conèixer d’Editorial Comanegra en un llibre editat fa dos anys i que ara s’exposen, de forma simultània, al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al MUME, són un testimoni excepcional d’un període ben convuls de la nostra història. En pocs metres quadrats, el visitant descobrirà tota la cruesa de la Guerra Civil. Hi trobarà escenes colpidores, com les que retraten el patiment de la població civil davant els bombardejos o la fam, o les que ens traslladen escenes dels primers dies de la revolució, amb el rastre dels enfrontaments pels carrers de Barcelona i la fúria anticlerical, amb una imatge impressionant de dos ciutadans que semblen analitzar amb una frivolitat esfereïdora dues mòmies exposades com a botí de guerra a la portalada de l’església del convent de les Saleses de Barcelona. Però també d’altres en què el fotògraf s’implica de valent en els canvis de la revolució. La imatge d’una miliciana en una barricada de la Rambla, utilitzada com a instrument de propaganda, n’és un bon exemple.
Les qualitats d’Antoni Campañà com a fotògraf eren ben conegudes, amb les imatges posteriors a la Guerra Civil. Però les fotografies apilonades en aquelles dues capses vermelles, oblidades al fons d’un garatge de Sant Cugat del Vallès, representen un descobriment excepcional i ens el situen a la mateixa altura que altres fotògrafs com Robert Capa i Agustí Centelles, que van excel·lir en uns moments convulsos, en què les fotografies tenien una clara funció d’impactar i explicar una realitat ben complexa; un moment, en definitiva, en què es van convertir en un element imprescindible de la comunicació de masses.
L’endemà de la retirada, al MUME de Portbou
L’exposició del Museu Nacional d’Art no és l’única opció per gaudir de les fotografies d’Antoni Campañà. Al Museu Memorial de l’Exili (el MUME), a Portbou, s’hi exposen des del 10 d’abril i fins al 27 de setembre les imatges que el fotògraf va fer el març del 1939, un mes després que les tropes franquistes haguessin arribat al coll de Belitres. Són mesos en què exerceix breument de fotògraf de premsa i es desplaça fins a la frontera tot seguint el rastre dels milers de refugiats que s’havien vist obligats a creuar-la fugint de la barbàrie i la repressió feixista.
Els vençuts, lògicament, no apareixen a les fotografies, però sí el material de guerra abandonat, els vehicles estimbats muntanya avall, els fusells inservibles amuntegats de qualsevol manera i els soldats franquistes instal·lats a la frontera, a la línia que marcava el límit entre l’Espanya feixista i la França democràtica que, malgrat tot, acabaria sucumbint alguns mesos després a mans de l’Alemanya nazi.