Arts visuals

Memòria visual de la guerra

Una exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya aplega les fotografies que va fer Antoni Campañà Bandranas (1906-1989) durant la Guerra Civil, oblidades durant anys

UN FOTÒGRAF EXCEPCIONAL
Les instantànies d’Antoni Campañà no només ens traslladen a un període convuls de la nostra història, sinó que ens descobreixen un artista excepcional
MATERIAL REQUISAT
Les autoritats franquistes van intentar aplegar tot el material fotogràfic de la guerra per tal de passar comptes amb els vençuts

El 26 de gener del 1939, les tro­pes fran­quis­tes van entrar a Bar­ce­lona. Dar­rere seu, van arri­bar empre­sa­ris, pro­pi­e­ta­ris, peri­o­dis­tes, polítics i exi­li­ats que s’havien pas­sat a la “zona naci­o­nal” i que esta­ven dis­po­sats a con­tri­buir amb els ven­ce­dors per cons­truir el “nou ordre”. I també un fotògraf ano­me­nat Josep Compte. Abans de la guerra, s’havia dedi­cat a la foto­gra­fia publi­citària, però amb l’esca­lat del con­flicte, va posar el seu saber al ser­vei de la publi­ci­tat fran­quista i es va con­ver­tir en direc­tor de la Sección de Foto­gra­fia del règim, a les ordres de Dio­ni­sio Ridru­ejo.

Les foto­gra­fies de Compte, publi­ca­des a la premsa fran­quista, se cen­tren a exal­tar el fei­xisme, però Compte no només es va dedi­car a ser­vir el règim amb la seva Leika, sinó que va ser l’encar­re­gat de depu­rar el mate­rial fet per altres fotògrafs durant la guerra. Si un fotògraf incom­plia les nor­mes, podia ser acu­sat de “des­a­fección al Movi­mi­ento Naci­o­nal”, amb tot el que això podia com­por­tar.

El mate­rial dels fotògrafs cata­lans va tenir una sort diversa. Alguns, com Car­los Pérez de Rozas, els van lliu­rar a l’Arxiu Fotogràfic de Bar­ce­lona abans de fer-ho als fran­quis­tes; d’altres, com Josep Bran­gulí, van fer tram­pes i van entre­gar una petita part del mate­rial; d’altres van donar-lo tot i va aca­bar a Sala­manca, on va ser uti­lit­zat com a ins­tru­ment al ser­vei de la repressió política. El mate­rial d’Antoni Campañà va tenir un destí molt més incert. De fet, el fotògraf va fer un punt i a part en la seva vida. Mal­grat publi­car algu­nes foto­gra­fies de les pri­me­res des­fi­la­des fran­quis­tes (una de les quals fins i tot va il·lus­trar la por­tada del Monu­mento al Sol­dado Caído), ben aviat va aban­do­nar del tot l’actu­a­li­tat política i es va cen­trar en l’esport. Es trac­tava d’un refugi, d’una manera d’elu­dir un pre­sent que per a una per­sona com ell, pro­per a Acció Cata­lana Repu­bli­cana, li resul­tava incòmode. Durant aquells anys, quan li pre­gun­ta­ven sobre la seva ori­en­tació política, Campañà res­po­nia lacònica­ment, amb iro­nia inclosa: “Dels que vin­dran, si és que m’agra­den...”

La difusió del tre­sor

Els més de 5.000 nega­tius que va fer durant la guerra van res­tar en l’oblit durant molts anys. Campañà no els va lliu­rar a les auto­ri­tats fran­quis­tes, sinó que els va ama­gar en dues capses ver­me­lles. El seu desig d’obli­dar aquells tres anys de guerra era tan gran, tan pro­fund, que ni tan sols els van desen­ter­rar després de la mort del dic­ta­dor. En un docu­ment escrit amb motiu dels seus cin­quanta anys com a fotògraf, va dei­xar escrit: “En allò que fa referència a la guerra [...] millor no recor­dar-ho.”

Les foto­gra­fies de Campañà, que va donar a conèixer d’Edi­to­rial Coma­ne­gra en un lli­bre edi­tat fa dos anys i que ara s’expo­sen, de forma simultània, al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya i al MUME, són un tes­ti­moni excep­ci­o­nal d’un període ben con­vuls de la nos­tra història. En pocs metres qua­drats, el visi­tant des­co­brirà tota la cru­esa de la Guerra Civil. Hi tro­barà esce­nes col­pi­do­res, com les que retra­ten el pati­ment de la població civil davant els bom­bar­de­jos o la fam, o les que ens tras­lla­den esce­nes dels pri­mers dies de la revo­lució, amb el ras­tre dels enfron­ta­ments pels car­rers de Bar­ce­lona i la fúria anti­cle­ri­cal, amb una imatge impres­si­o­nant de dos ciu­ta­dans que sem­blen ana­lit­zar amb una fri­vo­li­tat esfereïdora dues mòmies expo­sa­des com a botí de guerra a la por­ta­lada de l’església del con­vent de les Sale­ses de Bar­ce­lona. Però també d’altres en què el fotògraf s’implica de valent en els can­vis de la revo­lució. La imatge d’una mili­ci­ana en una bar­ri­cada de la Ram­bla, uti­lit­zada com a ins­tru­ment de pro­pa­ganda, n’és un bon exem­ple.

Les qua­li­tats d’Antoni Campañà com a fotògraf eren ben cone­gu­des, amb les imat­ges poste­ri­ors a la Guerra Civil. Però les foto­gra­fies api­lo­na­des en aque­lles dues capses ver­me­lles, obli­da­des al fons d’un garatge de Sant Cugat del Vallès, repre­sen­ten un des­co­bri­ment excep­ci­o­nal i ens el situen a la mateixa altura que altres fotògrafs com Robert Capa i Agustí Cen­te­lles, que van excel·lir en uns moments con­vul­sos, en què les foto­gra­fies tenien una clara funció d’impac­tar i expli­car una rea­li­tat ben com­plexa; un moment, en defi­ni­tiva, en què es van con­ver­tir en un ele­ment impres­cin­di­ble de la comu­ni­cació de mas­ses.

L’endemà de la retirada, al MUME de Portbou

L’exposició del Museu Nacional d’Art no és l’única opció per gaudir de les fotografies d’Antoni Campañà. Al Museu Memorial de l’Exili (el MUME), a Portbou, s’hi exposen des del 10 d’abril i fins al 27 de setembre les imatges que el fotògraf va fer el març del 1939, un mes després que les tropes franquistes haguessin arribat al coll de Belitres. Són mesos en què exerceix breument de fotògraf de premsa i es desplaça fins a la frontera tot seguint el rastre dels milers de refugiats que s’havien vist obligats a creuar-la fugint de la barbàrie i la repressió feixista.

Els vençuts, lògicament, no apareixen a les fotografies, però sí el material de guerra abandonat, els vehicles estimbats muntanya avall, els fusells inservibles amuntegats de qualsevol manera i els soldats franquistes instal·lats a la frontera, a la línia que marcava el límit entre l’Espanya feixista i la França democràtica que, malgrat tot, acabaria sucumbint alguns mesos després a mans de l’Alemanya nazi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor