De Nàpols a Barcelona

Diuen, els qui l’han visi­tada, que Nàpols té molta relació amb l’urba­nisme de Bar­ce­lona. La d’ahir i la d’avui. Són ciu­tats abo­ca­des al mar, mul­ti­tu­dinàries, de car­re­rons plens de bal­cons amb la roba estesa. Aquells bal­cons que es tro­ben pel Poble-sec, al dar­rere d’El Molino i el Tea­tre Con­dal, carena amunt, també que­den retra­tats en aquesta Nàpols d’avui. O els que pro­ven de lle­par el sol per Ciu­tat Vella, on es troba la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya. Pedres anti­gues com les que il·lus­tren la foto­gra­fia amb un verd que com­bat per gua­nyar sufi­ci­ents hores de sol i humi­tat, a parts iguals. La foto­gra­fia tras­llada un bro­git cons­tant, de ciu­tat que batega les vint-i-qua­tre hores del dia. Amb un caràcter simi­lar (i amb la llen­gua napo­li­tana resis­tint a la immersió de l’italià, un con­flicte paral·lel al del català amb el cas­tellà), fa uns quinze anys es va pro­var de tro­bar punts en comú en un fes­ti­val Nàpols-Bar­ce­lona al Tea­tre Poli­o­rama. La crisi deu­ria fer estralls i va escom­brar una pro­posta que dema­nava l’atenció del col·lec­tiu italià de Bar­ce­lona, però també que volia con­nec­tar amb el públic autòcton.

L’ombra dels per­so­nat­ges de la com­me­dia dell’arte té molta reti­rada amb aques­tes peripècies d’Edu­ardo de Filippo, però no tant amb la lite­ra­tura de Josep Maria de Sagarra (les obres que l’han popu­la­rit­zat beuen de les comèdies dramàtiques com L’hos­tal de la Glòria i El cafè de la Marina, que alhora beuen de Gui­merà (Maria Rosa, Terra baixa...) o San­ti­ago Rusiñol (L’auca del senyor Esteve). Tot i així, és cert que a Cata­lu­nya hi ha hagut molta tra­dició d’adap­tar les obres més sona­des de De Filippo i del seu veí de la punta de la bota ita­li­ana Luigi Piran­de­llo (vin­cu­lat a Sicília). Pot­ser perquè, després d’espol­sar-se la dic­ta­dura molts direc­tors cata­lans van voler plas­mar en escena el món tapat de que­ri­des menys­tin­gu­des (com aque­lla La senyora Flo­ren­tina i el seu amor Homer, de Mercè Rodo­reda). El bullici napo­lità, amb el bro­git de les Ves­pes i la cridòria del mer­cat res­po­nia al bate­gar d’aquesta Bar­ce­lona que havia con­nec­tat amb la fil­mo­gra­fia d’un rea­lisme romàntic i social italià. Un rea­lisme que Josep Maria Benet i Jor­net va plas­mar contínua­ment (a Una vella cone­guda olor, per exem­ple) i que, fins i tot Joan Brossa insi­nu­a­ria dins del seu para­te­a­tre entre burgès i absurd (Diu­menge). Amb l’esclat de la dra­matúrgia cata­lana con­tem­porània, aquell món íntim i per­vers tole­rat per la soci­e­tat, ha tin­gut viatge de tor­nada amb obres com les de Pau Miró (Gira­fes, Lle­ons i Búfals) i Lluïsa Cunillé (Bar­ce­lona, mapa d’ombres),per exem­ple.

Anem a pams. La Bibli­o­teca de Cata­lu­nya pre­senta aquesta set­mana l’última adap­tació de Filu­mena Mar­tu­rano. És un text d’Edu­ardo de Filippo, que gau­deix de molt bona salut a Itàlia, segons comen­tava Oriol Broggi fa uns des, i que s’ha pogut veure pun­tu­al­ment a la car­te­llera pro­fes­si­o­nal cata­lana. Cons­ten pro­duc­ci­ons com la de Pepita Ser­ra­dor, el 1951, i d’altres de gira pels anys vui­tanta o la que Fre­de­ric Roda va estre­nar al Goya el 1995. Una peça, doncs, que fa vint-i-cinc anys que no revi­sita de manera visi­ble Bar­ce­lona.

El direc­tor de La Perla 29 admet que té una certa pre­di­lecció per aquest autor i aquesta gene­ració d’artis­tes (d’escena i de gran pan­ta­lla). Només cal revi­sar alguns dels títols que Broggi ha fet pujar a escena. Va insis­tir (sense prou sort) a mirar de repe­tir la pro­ducció Nata­lle in casa Cup­pi­e­llo que es va fer a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya el 2010 (hi va tor­nar el 2011 i el 2013). La pro­ducció era la mateixa, però s’anava reno­vant el repar­ti­ment, a par­tir d’aquesta filo­so­fia del direc­tor de recu­pe­rar títols emblemàtics sense la neces­si­tat de fer grans revi­si­ons dra­matúrgi­ques, sim­ple­ment ser­vint el text i la peripècia tea­tral als espec­ta­dors que no l’han pogut veure en directe. La volun­tat de Broggi amb Nata­lle in casa Cup­pi­e­llo era tras­lla­dar la tra­dició napo­li­tana de repre­sen­tar aquest títol en la car­te­llera nada­lenca a Cata­lu­nya, com aquí es fa amb Els Pas­to­rets. A Bar­ce­lona, iro­nies del destí, aquesta ben tro­bada pro­posta de La Perla 29 es va aca­bar veient superada per una adap­tació molt insòlita de La Ruta 40 d’un text ame­ricà de Thorn­ton Wil­der, El llarg dinar de Nadal, al Maldà. Broggi ja va voler entrar en la peripècia més còmica a Questi fan­tasmi, el 2012 (en copro­ducció amb el Cen­tro Dramático Naci­o­nal). L’aven­tura va per­me­tre con­nec­tar amb l’actor napo­lità Enrico Ian­ni­e­llo, que en va fer la tra­ducció jun­ta­ment amb Pau Miró.

Ara, Ian­ni­e­llo (un actor molt popu­lar a Nàpols, però des­co­ne­gut a Bar­ce­lona) inter­preta el paper de Dome­nico Sori­ano, un home que ha man­tin­gut econòmica­ment durant vint-i-cinc anys Filu­mena Mar­tu­rano. Ella està deci­dida a casar-s’hi perquè neces­sita que els seus fills gua­nyin el cognom del marit. Lluita per la dig­ni­tat dels seus tres fills (tots tres ben dife­rents), que és la seva pròpia dig­ni­tat. Durant tot aquest temps, Mar­tu­rano ha estat pal de paller fami­liar i social, però Sori­ano sem­pre ha refu­sat les peti­ci­ons de casa­ment. En aquesta posada en escena, en què les por­tes del vode­vil han de fun­ci­o­nar com un rellotge, hi ha un diver­tit engany que el públic anirà conei­xent. Una trama que els fa còmpli­ces d’aquesta estratègia de super­vivència. Al cos­tat d’Enrico Ian­ni­e­llo i Clara Segura hi ha altres habi­tu­als de La Perla 29: Marissa Josa, Xavier Ruano, Montse Vell­vehí, Sergi Tor­rec­ci­lla i d’altres que van tei­xint com­pli­ci­tats amb la com­pa­nyia (Jordi Llo­vet, Edu­ard Mun­tada, Josep Sobre­vals i Carla Vilaró).

Deia Ricard Sal­vat que De Filippo era un dels millors expo­nents de per­so­na­li­tats capa­ces de ser actor, dra­ma­turg i direc­tor d’escena. Pot­ser la millor peça que el defi­neix és aquell L’art de la comèdia que va inter­pre­tar i diri­gir Lluís Homar al TNC, el 2015. El 1992, Jordi Mesa­lles ja n’havia fet una versió en una pro­ducció que es va estre­nar al Sant Andreu Tea­tre (SAT!) abans de la reforma, que el con­ver­ti­ria en mul­ti­sa­les i tea­tre a la ita­li­ana. L’èxit a la Sala Gran va con­fir­mar el bon mari­datge del públic català amb De Filippo, després del Dis­sabte, diu­menge i dilluns de les tem­po­ra­des 2002 i 2003, un dels èxits de la història del TNC (69.682 espec­ta­dors). Poste­ri­or­ment, la va superar Agost, (2012) i pro­duc­ci­ons com El mètode Grönholm, Mar i Cel o La importància de ser Frank van poder mul­ti­pli­car el seu públic en poder fer segona tem­po­rada fora del tea­tre de les Glòries. Dèiem que el TNC té en gran estima De Filippo, i pot­ser per això, Xavier Albertí se’n va reser­var una pro­ducció per al 2020 (Les veus inte­ri­ors), que no es va poder dur a terme pel tan­ca­ment dels tea­tres a causa de la pandèmia.

Filu­mena Mar­tu­rano també s’hau­ria d’haver estre­nat l’estiu pas­sat. El tan­ca­ment dels tea­tres ho va impe­dir. Es va inten­tar un altre cop per Nadal, però la limi­tació d’afo­ra­ment del moment i, sobre­tot, els pro­to­cols per evi­tar con­ta­gis feien des­a­con­se­lla­ble aquest mun­tatge amb deu actors en escena. Per això, Broggi i Segura van impro­vi­sar un íntim i dramàtic La guerra no té ros­tre de dona, de Svet­lana Aleksiévitx.

Ara, el plan­te­ja­ment escènic incor­pora, gai­rebé, els espec­ta­dors dins del pis de Filu­mena i Dome­nico, per on tran­si­ten els per­so­nat­ges més pin­to­res­cos. El mobi­li­ari i el ves­tu­ari juguen amb l’habi­tual atem­po­ra­li­tat de La Perla 29. És un pis dels anys cin­quanta, però podria ser habi­tat per per­so­nat­ges (una mica pas­sats de moda) de l’actu­a­li­tat. En l’escena, es con­fo­nen contínua­ment el català, el cas­tellà, l’italià i el napo­lità. Ha sor­git de manera orgànica, durant els assa­jos i ha sem­blat interes­sant man­te­nir-ho en un espai obert que ha ama­gat la tra­di­ci­o­nal sorra de la Bibli­o­teca sota d’unes rajo­les hidràuli­ques que poden evo­car un pis dis­tin­git de l’Eixam­ple. Fins i tot la taula dels tècnics s’ha incor­po­rat a l’espai, com si fos­sin els veïns del replà de dalt. La pro­ducció, que estarà en car­tell fins al 31 de juliol, i que evi­tarà les repre­sen­ta­ci­ons en cap de set­mana, (només es pre­ve­uen ses­si­ons mati­nals els dis­sab­tes),molt pro­ba­ble­ment tindrà vida en una gira per tot Cata­lu­nya a par­tir de la tem­po­rada vinent.

Deia Lluís Pas­qual que al Lliure sem­pre li dema­na­ven comèdies ita­li­a­nes. El púbic tenia la sen­sació que ell n’havia diri­gi­des mol­tes, però no és cert, mirant la seva llarga llista d’espec­ta­cles. Tan­ma­teix, sí que és cert que les seves pro­pos­tes ita­li­a­nes són feliçment més ben rebu­des per part dels espec­ta­dors. Carlo Gol­doni va ser un dels seus èxits (Els feréstecs , el 2014, va ser l’obra que va popu­la­rit­zar l’actriu Laura Aubert, que poste­ri­or­ment va inter­pre­tar L’hos­ta­lera a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, diri­gida per Pau Carrió). Pas­qual també va voler fer una atu­rada amb Di Filippo (i repe­tint amb Aubert, per cert): A tea­tro con Edu­ardo (Lliure, 2016) pro­vava d’enllaçar un parell de tex­tos de l’autor (Home i senyor i La gran il·lusió). El 2014, havia pogut con­vi­dar els ger­mans Ser­vi­llo perquè ser­vis­sin La voci di den­tro, un veri­ta­ble tem­ple a De Filippo. El Tea­tre Akadèmia, per aca­bar amb el repàs de la presència de De Filippo en la car­te­llera més recent, també en va fer una còmica mirada a Sik, sik y otros (2017) que pre­sen­tava tres títols en cas­tellà: Amis­tad, Peli­gro­sa­mente i Sik, Sik, el artífice mágico amb el joc del tea­tre dins del tea­tre.

La crònica que res­se­gueix les rela­ci­ons entre l’auto­ria ita­li­ana i l’escena cata­lana ha sor­tit desen­dreçada, empa­re­llant mit­jons de forma equi­vo­cada, dis­tra­ient-se pel so que entra de les fines­tres ober­tes. Nàpols ha entrat a Bar­ce­lona. Esclata en mil olors.