Crítica
SOBRE L’ART DE FER TARD A LA FICCIÓ
Malgrat haver obtingut premis destacats com el Pere Calders, el Ciutat d’Alzira i haver estat finalista del Josep Pla, Joaquim Biendicho Vidal (Tarragona, 1964) no ha acabat de tenir la volada que les seves quatre novel·les publicades mereixerien. És una pena, perquè soc conscient que qualsevol pollastrot amb nom que les publiqués seria immediatament lloat per l’escassa crítica que queda. Cinc anys després de presentar la interesantíssima L’altre al segell Arola, repeteix amb M, una aproximació a les criatures fosques que corren pel món de l’edició, a un negre que escriu començaments, finals, títols, fragments o el que convingui per a novel·les amb problemes. El protagonista no n’ha escrita cap, però la seva feina és la d’un mecànic de l’edició, que viu en paral·lel als editors de despatx, els que cobren.
M és una immersió en la vida d’M, ple d’aventures, voyeurismes i situacions absurdes dignes del Pere Calders dels millors llibres. Si a L’altre, el protagonista fugia del país quan li notificaven que havia guanyat un important premi literari, a M la situació és diferent perquè el personatge poua en les mines de l’edició i va més enllà de la precarietat d’aquests mitjans. Com en novel·les anteriors, Biendicho ofereix un recital en la composició formal del text fins a aconseguir que les trivialitats tinguin categoria única.
Les capacitats o la incapacitat d’M per gestar una novel·la seria un dels punts de conflicte per on el narrador fa passar el fil de la història. En una mena d’exercici metaliterari, el personatge, i tot el que l’acompanya, cauen en una espiral demencial, en alguns moments de picaresca sobre els laberints de la ficció. Novel·la dins de la novel·la i autèntic viatge sobre els ressorts de la creació, M és plena de riscos i interrogants plantejats pel mateix autor. En un in crescendo mantingut, el narrador avança fins a donar-nos les pistes exactes de la seva manera d’entendre la vida i la literatura: la soledat, el dubte, les frases que es repeteixen, l’amargor, la ironia, el sarcasme i també una llista detallada dels seus gustos, que no acabem de saber si són els de l’autor o no. El desenllaç és tan original i intel·ligent com les altres parts de la novel·la i va tancant carpetes perquè ningú tingui els dubtes que pot tenir en una obra de Vila-Matas, o en un conte de Quim Monzó o de l’Auster més agosarat.
La ficció devora la realitat d’una manera natural mentre el lector llegeix i va descobrint les pistes: “Jo que pretenia una novel·la, que em volia convertir en un veritable escriptor, arribava tard. I arribava tard perquè resultava que els escriptors, potser, ja no existien.” Són qüestions que els escriptors es plantegen des del començament de la història de la literatura, segurament sensacions o percepcions que tots compartim.
Tocar lliurement per sobre dels gèneres i els estils
Delicat, elegant i vitalista, el disc Bayou. de Thomas Stronen (bateria i percussió), Ayumi Tanaka (piano) i Marthe Lea (clarinet, veu i percussió), és un d’aquells exercicis intimistes, plens de clarobscurs per escoltar amb les persianes abaixades i la finestra oberta en aquest inici d’estiu. És un escut contra el soroll que ha tornat a envair les ciutat. El virtuós Thomas Stronen –un dels mimats del catàleg ECM– ha fitxat dues de les estrelles emergents de l’escena del jazz noruec en un trio que està deixant bocabadats els programadors i espectadors de les sales europees on han estat convidats. El grup es va aplegar per primera vegada a la Reial Acadèmia de Música d’Oslo, on durant dos anys es van reunir cada setmana per explorar la creació musical. El mateix Stronen afirmava: “Sempre vam tocar lliurement, a la deriva entre elements de la música clàssica contemporània, la música folklòrica, el jazz, el que fos que ens inspirés. De vegades, la música era molt tranquil·la i minimalista: tocar junts generava algunes experiències especials. ” El resultat, enregistrat en un estudi de ràdio de Lugano, és una experiència única de gran art. Es fa breu.
