PER A TU, QUE ETS LIBERAL

Hola, liberal. Com bé saps, arran de l’esclat de la polèmica per la instal·lació d’una franquícia de l’Hermitage a Barcelona, s’ha creat un estat d’opinió força polaritzat que, tot i alguns matisos, oscil·la entre els defensors de la cosa pública, entre els quals m’hi compto i que reneguem de la proposta, i vosaltres, els liberals, que aprofiteu qualsevol escletxa per colar el discurs dels beneficis de la inversió privada, que sempre reparteix llonganisses i arengades a dojo. Per tot plegat, aquest article és per a tu, que ets liberal.

T’informo, primerament, que parles de museus com podries parlar de benzineres, hotels o supermercats. Perquè tens present només l’economia i bandeges la museologia. Et limites a postular sobre un suposat cost zero del projecte (fals), els beneficis, el turisme, la creació de llocs de treball de qualitat i, ai las, la necessitat que els museus públics tinguin competència. En aquest punt, en què ja som al cap del carrer, alguns dels teus discursos, liberal, deriven cap a postulats en què manifestes l’habitual animadversió vers els servidors públics, acusant els museòlegs catalans de voler controlar la guingueta amb un monopoli i de tenir por de la competència privada. Tot plegat parteix d’un desconeixement absolut de la realitat museològica del país.

Per a tu, que ets liberal. T’informo que no cal ser tècnic de cultura per saber que el nostre model museístic no és com l’americà, en què els museus són, la gran majoria, entitats privades que funcionen com empreses. Perquè la nostra societat no és com l’americana, i Barcelona no és Nova York. El nostre sistema de museus se sosté sobre fonaments públics, igual que la sanitat. I, per tant, hem de vetllar perquè la nostra infraestructura pública funcioni adequadament, cosa que, en el dia d’avui, estem lluny d’aconseguir degut al fet que les dotacions econòmiques dels nostres museus són minses, per exemple. O perquè als darrers temps hem vist infinitat de protestes de treballadors d’entitats culturals públiques (també privades) per les indignes condicions laborals fruit de les externalitzacions. O perquè el Museu Marítim de Barcelona acull exposicions temporals tipus blockbuster (el fast food de les exposicions temporals) promogudes per una empresa privada, Arthemisia, profundament qüestionada (busca, liberal, l’article que va escriure Elena Vozmediano). Hi hauria mil raons més.

Per a tu, que ets liberal. T’informo que sempre cantes les bondats de l’Hermitage, però mai esmentes que el museu (per cert, d’entrada, no serà un museu, com ja vaig explicar en aquest mateix mitjà ) s’aixecaria sobre sòl públic, ni parles de la cronificació del model turístic de creuers, ni de la gentrificació que pateix la Barceloneta, ni del fet que el Port de Barcelona és quelcom més opac que l’aixella d’un grill, gairebé tant com l’empresa (privada) que promou l’operació. Naturalment, tu, liberal, mai al·ludeixes a les diverses franquícies del museu rus que han fracassat arreu del món, ni tampoc comentes que la de més èxit fins ara, la d’Amsterdam, acaba de ser rescatada amb un milió d’euros. Saps com s’acostumen a fer aquí els rescats? Amb calerons públics, com ha passat amb la Fundació Miró (privada), que va rebre mig milió d’euros de la Generalitat. I així estem, liberal, havent d’aguantar que us sedueixi més un (no) museu amb bingo i centre comercial que apostar, veritablement, per allò que ens singularitza.