Una sàtira del nostre temps

La novel·la número 16 de la llarga llista d’obres publicades de Miquel de Palol, Copèrnic (Proa), és una novel·la curta, de poc més de 250 planes. Però ni és una obra menor ni l’autor l’ha emprès només per transitar en “un cert divertimento”. No. Copèrnic és una sàtira, que té la intenció fonda de fer riure “però també hi apareixen qüestions referents a la naturalesa humana”, segons va explicar aquest autor de poesia, narrativa i assaig, un dels més reconeguts internacionalment, premiats i prolífics de la literatura catalana. Traçada amb sentit de l’humor, l’obra està carregada de contingut sobre les grans misèries i alts i baixos de la vida i se serveix de la comèdia per fer un judici implacable al nostre temps. El fet que dona peu a la història que hi explica “és de caràcter fisiològic i íntim”. Al protagonista, Toni Radiguet –un home fastiguejat, amb una desconnexió emocional amb qui l’envolta i que tant se’n dona una mica de tot–, li surt un gra estrany al clatell. L’afecció, a la qual de primer moment el metge treu importància, evoluciona de tal manera que pren una personalitat pròpia i acaba entrant en diàleg amb el mateix Radiguet, presentat com un home madur, casat, ben situat, amb dos fills que comencen a volar sols i un cercle d’amistats. “Es tracta de la idea del desdoblament entre allò que un creu ser i creu pensar i allò que un és i pensa de debò. I fins a quin punt els pensaments propis són realment pensaments propis.” Radiguet, el protagonista, “es troba en diàleg amb un element del seu cos que pren personalitat pròpia” i que podria arribar a controlar-lo fins a un grau extrem. “El protagonista es veu abocat a una situació en la qual tot es dispara, aparentment, en contra de la seva voluntat. Ell es troba en diàleg amb un element del seu cos que sembla adquirir una personalitat pròpia; es van difuminant els jos, fins al punt que la primera persona ja no és Toni Radiguet”, explica Miquel de Palol, que qualifica el protagonista d’home tímid i conformista i que suposadament mai no faria una atzagaiada. Però s’acaben manifestant les seves dues facetes. “La introspecció sobre la naturalesa del jo és el que més m’interessava”, diu l’autor.

Miquel de Palol, que és col·laborador de La República, va escriure aquesta obra abans del confinament, cronològicament després d’una altra novel·la, Angèlica i Rafel (Comanegra, 2019), i passant a engrossir un bon manat de novel·les, com ara El jardí dels set crepuscles, El Troiacord, El testament d’Alcestis i Ígur Neblí, a més d’obres de narrativa breu, d’un intens corpus de poesia i d’assajos com ara La poesia en el Boudoir, Dos poetes i Meditacions des de Catalunya.

A Copèrnic, hi trobem un Palol reconeixible. I “amb un final que fa un tomb altament palolià”, segons va indicar en roda de premsa l’editor de Proa, Jordi Rourera. De fet, el mateix escriptor explica que la història de tot l’enrenou per aquest element insòlit que s’apodera del cos del protagonista acaba amb “una resolució possibilista” i amb un final que deixa marge de maniobra al lector: “Al lector, se li dona una possible solució però la intenció de l’autor és justament que tant pugui ser aquesta versió com una altra”, segons Palol, que reconeix que la història passa pel doble trànsit del “riu però després tremola”.