“L’interès per Egipte no ha minvat mai”

Gràcies. Sens dubte ha estat tota una aven­tura, en el sen­tit més ampli de la paraula. Com a Museu Egipci tre­ba­llem a la zona de Sha­runa amb la col·labo­ració de la Uni­ver­si­tat de Tübin­gen des del 2006, una extensa zona que con­serva una impor­tant necròpoli amb tom­bes del regne antic i del període pto­le­maic, a més de gale­ries sub­terrànies on s’han loca­lit­zat cen­te­nars de fal­cons i ibis momi­fi­cats. Ha estat però, durant les dues dar­re­res cam­pa­nyes d’exca­vació, cor­res­po­nents als anys 2019 i 2020, que hem tro­bat les res­tes del tem­ple.

Hem loca­lit­zat i docu­men­tat al jaci­ment de Kom el-Ahmar Sha­runa (a Minya, a l’Egipte Mitjà), fins a sei­xanta blocs de pedra calcària de mitja tona cada un que inclo­uen dife­rents ele­ments deco­ra­tius i jeroglífics cor­res­po­nents als fri­sos del tem­ple. La bellesa dels dibui­xos ens mos­tra, entre d’altres, el cap de la deessa de l’amor Hat­hor i els dos car­tut­xos amb el nom del faraó Pto­lo­meu I, que va pujar al tron d’Egipte el 304 aC. Aquesta infor­mació és molt valu­osa, perquè ens per­met datar amb pre­cisió les res­tes arqueològiques tro­ba­des i recons­truir de manera vir­tual el tem­ple.

Un dels gene­rals d’Ale­xan­dre el Gran. Quan aquest va morir, el seu imperi es va repar­tir entre els seus homes d’armes, i Pto­lo­meu (367-283 aC) es va que­dar amb Egipte. No tenia res d’egipci, perquè era mace­doni, però quan va arri­bar al tron va man­te­nir les tra­di­ci­ons del seu nou poble i va fun­dar la que seria la dar­rera de les dinas­ties reials, que aca­ba­ria amb la cone­guda Cleòpatra VII l’any 30 aC. Va ser un guer­rer, però també un home il·lus­trat i amb una gran for­mació que va fer d’Ale­xan­dria el bres­sol cul­tu­ral del món antic.

No pas. La zona d’exca­vació està situ­ada als camps agrícoles, on el nivell freàtic es troba a menys d’un metre de la superfície i, per tant, inun­dat d’aigua. Vam haver de tre­ba­llar amb un sis­tema de dre­natge dia i nit per poder dis­po­sar d’unes con­di­ci­ons ade­qua­des. Un cop recu­pe­rats els blocs, es van foto­gra­fiar i dibui­xar, es van tras­lla­dar a les ins­tal·laci­ons que havíem habi­li­tat com a labo­ra­tori i els vam nete­jar, res­tau­rar i emma­gat­ze­mar. Prèvia­ment, però, hi vam apli­car una tècnica molt útil, la de la foto­gra­me­tria, que per­met a par­tir de les imat­ges crear models tri­di­men­si­o­nals amb una gran pre­cisió. Hem fet unes 20.000 foto­gra­fies de tots els blocs.

La cam­pa­nya cor­res­po­nent al 2019 va aca­bar el mes de desem­bre i al febrer del 2020 hi vam tor­nar per con­ti­nuar amb la feina. Tot just feia un parell de set­ma­nes que hi érem quan va escla­tar la crisi sanitària. Se’ns va plan­te­jar el dubte sobre què havíem de fer: tor­nar a Cata­lu­nya sense per­dre temps, i davant l’anunci del govern egipci que tan­cava l’espai aeri, o que­dar-nos allà. Ens vam deci­dir per la segona opció, amb tot el que repre­sen­tava i el que va sig­ni­fi­car estar lluny de la família fins al mes de maig.

[Riu] Els astres no ens van ser gaire favo­ra­bles, és cert. Vam enxam­par una època amb tem­pes­tes de sorra i també amb grans plu­ges –les més for­tes en cent anys!– i inun­da­ci­ons que endar­re­rien moltíssim la feina de camp. Les con­di­ci­ons eren força dures, però l’equip, tant el dels pro­fes­si­o­nals com els dels tre­ba­lla­dors locals, va res­pon­dre al cent per cent. El pit­jor, però, va ser la plaga de serps veri­no­ses.

Van començar a sor­tir per tot arreu. Amb les plu­ges tor­ren­ci­als l’aigua va tra­ves­sar el sos­tre i les parets de la casa on vivíem. Les bom­be­tes van escla­tar i ens vam que­dar sense llum. Recordo que era diven­dres 13, i de cop i volta van començar a sor­tir serps. Mol­tes serps dife­rents i algu­nes de molt veri­no­ses, segons ens van comen­tar els tre­ba­lla­dors egip­cis. Algu­nes les van matar a cops de pal i vam haver de fumi­gar la casa. Però quan vam com­pro­var que al magat­zem hi havia una cobra, vam tenir clar que el que calia era avi­sar un espe­ci­a­lista. Un h’awi, que es dedica a fer fora les serps de les cases, un ofici ances­tral que es passa de pares a fills. Va ser molt interes­sant veure’l tre­ba­llar, perquè entrava a les habi­ta­ci­ons, resava una oració i loca­lit­zava l’ani­mal. Lla­vors li par­lava perquè entrés a la bossa. No en va matar ni una. No sé pas que en va fer de les que es va endur. Recordo, però, que va mar­xar molt con­tent, perquè a banda de pagar-li els seus ser­veis li vam donar pro­pina. Se la va ben gua­nyar.

Sí. Vam poder con­fir­mar final­ment la infor­mació que l’egiptòleg Nes­tor l’Hote va cons­ta­tar l’any 1838. Ell va ser el pri­mer a par­lar d’un tem­ple a Sha­runa, del qual poste­ri­or­ment es va per­dre qual­se­vol ves­tigi, mal­grat que es van enviar expe­di­ci­ons per bus­car-lo. També l’egiptòleg Tadeus Smo­lenski al començament del segle XX va loca­lit­zar a prop de la zona que hem exca­vat nosal­tres altres res­tes que ara for­men part de col·lec­ci­ons de Viena o Buda­pest, però cap de tan gran com la nos­tra. De fet, alguns d’aquests blocs es van uti­lit­zar poste­ri­or­ment com a base per cons­truir una església copta durant el segle VI dC. El bon estat de les pedres ens per­met asse­gu­rar que el tem­ple estava ben con­ser­vat quan es va començar a des­man­te­llar.

Queda molt per fer! Aquest dilluns ence­tem un curs pre­sen­cial i en línia sobre el tem­ple de Pto­lo­meu I i Sha­runa aquí al Museu Egipci, amb la par­ti­ci­pació de l’equip. La intenció és con­ti­nuar tre­ba­llant en pro­pe­res mis­si­ons arqueològiques en noves cam­pa­nyes per apro­fun­dir en el conei­xe­ment gene­ral del tem­ple i, en par­ti­cu­lar, per saber per què Pto­lo­meu I el va fer cons­truir en un lloc tan allu­nyat d’Ale­xan­dria i va foca­lit­zar els seus esforços per dei­xar empremta.

Com tot­hom, amb molt d’esforç i ento­mant una situ­ació que no s’havia vis­cut mai. Vam haver de tan­car quan ens ho van dir i dei­xar de fer les acti­vi­tats pre­sen­ci­als, però vam inten­tar man­te­nir el con­tacte amb la gent que ens segueix i con­ti­nuar amb les pro­pos­tes que es podien fer a través d’inter­net. He de dir que la res­posta de la gent ha estat excep­ci­o­nal i quan vam poder tor­nar a obrir ens van fer cos­tat des del pri­mer moment. Estem satis­fets amb la res­posta, tant dels usu­a­ris que venen a visi­tar el museu com de les per­so­nes que estu­dien amb nosal­tres o seguei­xen algun cur­set.

L’interès per Egipte no crec que pugui min­var mai, en tant que es tracta de redes­co­brir una de les civi­lit­za­ci­ons més impor­tants que hi ha hagut i que té unes carac­terísti­ques que la fan màgica i molt atrac­tiva, no només per als interes­sats, sinó per a gai­rebé tot­hom. És cert que Egipte ha patit de valent els efec­tes de la pandèmia, perquè el tan­ca­ment dels aero­ports i la pro­hi­bició de viat­jar ha afec­tat de ple la seva eco­no­mia. Tot i això, no puc dei­xar de con­gra­tu­lar-me de l’esforç que ha fet i està fent aquell país per mirar al futur, posant l’accent en la seva cul­tura, en la seva història, que sem­pre són valors segurs. És clar que als egip­cis els agrada el màrque­ting i la publi­ci­tat, i aques­tes exhi­bi­ci­ons que comen­ta­ves bus­quen un rèdit econòmic, però insis­teixo que apos­tar per la cul­tura i la història per sin­gu­la­rit­zar el ter­ri­tori és una gran idea.

Amb el fang fins a la cin­tura i molla per la pluja, a Sha­runa no em sen­tia gens romàntica, t’ho puc ben asse­gu­rar! [riu]. L’ofici d’arqueòleg ha estat històrica­ment envol­tat d’una aure­ola d’aven­tura i mis­teri, en bona part ali­men­tada pels grans des­co­bri­ments de tre­sors a Egipte en els segles pas­sats i exa­ge­rada per les super­pro­duc­ci­ons de Hollywood que els pre­sen­ta­ven a tots gai­rebé com a herois de còmic. Noms com Jean-François Cham­po­lion, que va des­xi­frar l’escrip­tura jeroglífica, i Howard Car­ter, des­co­bri­dor de la tomba de Tutanka­mon, han superat els límits de la ciència i han esde­vin­gut per­so­nat­ges cone­guts pel gran públic en la mesura que Egipte fas­cina gai­rebé tot­hom. Tot i això, i encara que sig­ni­fi­qui tocar de peus a terra, l’arqueòleg en gene­ral i l’egiptòleg en par­ti­cu­lar són pro­fes­si­o­nals amb una sòlida car­rera al dar­rere i amb una gran pre­pa­ració que els ha de per­me­tre desen­vo­lu­par la seva feina amb garan­ties d’èxit. Sí que és cert que no hi ha cap sen­sació millor que quan des­co­brei­xes alguna peça sota la sorra, però abans de sen­tir-la has hagut de treure molta sorra i fer molt tre­ball de camp.

Afor­tu­na­da­ment, sí. No hi ha una xifra exacta, però es con­si­dera que fins ara només s’han des­co­bert al vol­tant d’un 30% de les tom­bes reials que hi ha hagut segons les llis­tes de les dinas­ties. I estem par­lant només de tom­bes! Ima­gina’t si hi afe­gim altres tipus de cons­truc­ci­ons. Estem al davant d’una civi­lit­zació que es va desen­vo­lu­par durant més de 3.500 anys i no fa ni dos segles que exca­vem. A més, hem de tenir en compte no només els nous des­co­bri­ments, sinó les rein­ter­pre­ta­ci­ons d’aquells espais que ja es van tro­bar i que amb les noves tec­no­lo­gies ens per­me­ten obte­nir molta més infor­mació, i fins i tot alguna que ens fa revi­sar tot allò que s’havia escrit i que s’havia donat per cert.

Un paper cab­dal, perquè par­ti­ci­pen acti­va­ment en la recu­pe­ració de la memòria, la història i la cul­tura amb el mateix com­promís que ho fan les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. Les dues parts es com­ple­men­ten i poden tre­ba­llar molt bé jun­tes. En el nos­tre cas, la Fun­dació Arqueològica Clos neix el 1992 amb uns prin­ci­pis de com­promís i vocació de ser­vei que ens han guiat fins ara amb uns resul­tats dels quals estem espe­ci­al­ment orgu­llo­sos. Hem recor­re­gut molt camí, però ens queda encara un bon tram per fer, i espe­rem que sigui al cos­tat de les empre­ses i les enti­tats que con­fien en nosal­tres i amb les quals volem seguir col·labo­rant.

Amb molta feina i molta il·lusió per apor­tar noves idees. El nos­tre és un cen­tre on volem que sem­pre hi pas­sin coses i on es busca la par­ti­ci­pació dels usu­a­ris, en espe­cial dels més menuts, que tot ho veuen amb ulls nous. També és cert que l’antic Egipte és un àmbit en què les pers­pec­ti­ves per des­co­brir nous con­cep­tes són molt àmplies, i això ens faci­lita punts de vista dife­rents i inno­va­dors. També volem ser, i crec que ho hem acon­se­guit en gran mesura, un cen­tre de referència docu­men­tal quan es tracta de par­lar de la civi­lit­zació del Nil. Dis­po­sem d’un fons de mate­rial molt impor­tant que pot aju­dar no tan sols als estu­di­ants i pro­fes­si­o­nals, sinó a qual­se­vol per­sona que hi esti­gui interes­sada.

Tenim la gran sort de dis­po­sar d’un públic molt diver­si­fi­cat, i això ens per­met tenir una bona res­posta a la gran majo­ria de pro­pos­tes que fem. Les visi­tes al museu, sot­me­ses encara a les res­tric­ci­ons de la covid-19, són el nucli cen­tral de la nos­tra acti­vi­tat, així com els cur­sos i els tallers específics que fem tant per al públic en gene­ral com per a col·lec­tius con­crets. Els infants, en totes les eta­pes edu­ca­ti­ves, han estat des de l’inici un dels nos­tres objec­tius prin­ci­pals, perquè hem vol­gut intro­duir-los en el conei­xe­ment de l’Antic Egipte de la manera més amena pos­si­ble. Un dels millors exem­ples que tenim d’això són els casals d’estiu al cam­pus arqueològic, que sem­pre tenen molt bona accep­tació.

Ens hem espe­ci­a­lit­zat en cur­sos temàtics que ens han donat bon resul­tat, tal com demos­tra la demanda que tenen. Hi ha un interès espe­cial en l’Antic Egipte, evi­dent­ment, però també ens cen­trem en altres cul­tu­res i civi­lit­za­ci­ons. No vol­dria obli­dar l’Escola d’Egip­to­lo­gia, que va néixer amb la volun­tat d’omplir en aquell moment un buit pel que feia als estu­dis d’egip­to­lo­gia a l’Estat. Es va posar en marxa l’any 2000, i es va con­ver­tir en el pri­mer cen­tre pri­vat d’ense­nya­ment supe­rior. Ofe­rim un pla d’estu­dis de dos anys que inclou acti­vi­tats com­ple­mentàries, com ara con­ferències a càrrec de pro­fes­si­o­nals inter­na­ci­o­nals, semi­na­ris i un viatge d’estu­dis quan es fina­litza cada cicle.

No renun­ciem a res. Apren­dre men­tre es viatja és un gran plaer, i si ho fas amb gent que en sap i que estima la des­ti­nació és un plus que cal tenir molt en compte.

Nosal­tres ja fa anys que mos­trem la importància d’aquest fet en l’expo­sició Tutanka­mon. Història d’un des­co­bri­ment, en què s’explica quins van ser els seus pro­ta­go­nis­tes, quin procés es va uti­lit­zar en l’exca­vació i com es va reflec­tir la tro­ba­lla en els mit­jans de comu­ni­cació. La base de la mos­tra són les foto­gra­fies que al seu moment va fer Harry Bur­ton, que va acom­pa­nyar Howard Car­ter i el seu mece­nes, Lord Car­nar­von, durant tots els anys que va durar l’aven­tura. Tot i això, el cen­te­nari és una data prou sig­ni­fi­ca­tiva per donar-li el ressò que es mereix.