“L’interès per Egipte no ha minvat mai”

Gràcies. Sens dubte ha estat tota una aventura, en el sentit més ampli de la paraula. Com a Museu Egipci treballem a la zona de Sharuna amb la col·laboració de la Universitat de Tübingen des del 2006, una extensa zona que conserva una important necròpoli amb tombes del regne antic i del període ptolemaic, a més de galeries subterrànies on s’han localitzat centenars de falcons i ibis momificats. Ha estat però, durant les dues darreres campanyes d’excavació, corresponents als anys 2019 i 2020, que hem trobat les restes del temple.

Hem localitzat i documentat al jaciment de Kom el-Ahmar Sharuna (a Minya, a l’Egipte Mitjà), fins a seixanta blocs de pedra calcària de mitja tona cada un que inclouen diferents elements decoratius i jeroglífics corresponents als frisos del temple. La bellesa dels dibuixos ens mostra, entre d’altres, el cap de la deessa de l’amor Hathor i els dos cartutxos amb el nom del faraó Ptolomeu I, que va pujar al tron d’Egipte el 304 aC. Aquesta informació és molt valuosa, perquè ens permet datar amb precisió les restes arqueològiques trobades i reconstruir de manera virtual el temple.

Un dels generals d’Alexandre el Gran. Quan aquest va morir, el seu imperi es va repartir entre els seus homes d’armes, i Ptolomeu (367-283 aC) es va quedar amb Egipte. No tenia res d’egipci, perquè era macedoni, però quan va arribar al tron va mantenir les tradicions del seu nou poble i va fundar la que seria la darrera de les dinasties reials, que acabaria amb la coneguda Cleòpatra VII l’any 30 aC. Va ser un guerrer, però també un home il·lustrat i amb una gran formació que va fer d’Alexandria el bressol cultural del món antic.

No pas. La zona d’excavació està situada als camps agrícoles, on el nivell freàtic es troba a menys d’un metre de la superfície i, per tant, inundat d’aigua. Vam haver de treballar amb un sistema de drenatge dia i nit per poder disposar d’unes condicions adequades. Un cop recuperats els blocs, es van fotografiar i dibuixar, es van traslladar a les instal·lacions que havíem habilitat com a laboratori i els vam netejar, restaurar i emmagatzemar. Prèviament, però, hi vam aplicar una tècnica molt útil, la de la fotogrametria, que permet a partir de les imatges crear models tridimensionals amb una gran precisió. Hem fet unes 20.000 fotografies de tots els blocs.

La campanya corresponent al 2019 va acabar el mes de desembre i al febrer del 2020 hi vam tornar per continuar amb la feina. Tot just feia un parell de setmanes que hi érem quan va esclatar la crisi sanitària. Se’ns va plantejar el dubte sobre què havíem de fer: tornar a Catalunya sense perdre temps, i davant l’anunci del govern egipci que tancava l’espai aeri, o quedar-nos allà. Ens vam decidir per la segona opció, amb tot el que representava i el que va significar estar lluny de la família fins al mes de maig.

[Riu] Els astres no ens van ser gaire favorables, és cert. Vam enxampar una època amb tempestes de sorra i també amb grans pluges –les més fortes en cent anys!– i inundacions que endarrerien moltíssim la feina de camp. Les condicions eren força dures, però l’equip, tant el dels professionals com els dels treballadors locals, va respondre al cent per cent. El pitjor, però, va ser la plaga de serps verinoses.

Van començar a sortir per tot arreu. Amb les pluges torrencials l’aigua va travessar el sostre i les parets de la casa on vivíem. Les bombetes van esclatar i ens vam quedar sense llum. Recordo que era divendres 13, i de cop i volta van començar a sortir serps. Moltes serps diferents i algunes de molt verinoses, segons ens van comentar els treballadors egipcis. Algunes les van matar a cops de pal i vam haver de fumigar la casa. Però quan vam comprovar que al magatzem hi havia una cobra, vam tenir clar que el que calia era avisar un especialista. Un h’awi, que es dedica a fer fora les serps de les cases, un ofici ancestral que es passa de pares a fills. Va ser molt interessant veure’l treballar, perquè entrava a les habitacions, resava una oració i localitzava l’animal. Llavors li parlava perquè entrés a la bossa. No en va matar ni una. No sé pas que en va fer de les que es va endur. Recordo, però, que va marxar molt content, perquè a banda de pagar-li els seus serveis li vam donar propina. Se la va ben guanyar.

Sí. Vam poder confirmar finalment la informació que l’egiptòleg Nestor l’Hote va constatar l’any 1838. Ell va ser el primer a parlar d’un temple a Sharuna, del qual posteriorment es va perdre qualsevol vestigi, malgrat que es van enviar expedicions per buscar-lo. També l’egiptòleg Tadeus Smolenski al començament del segle XX va localitzar a prop de la zona que hem excavat nosaltres altres restes que ara formen part de col·leccions de Viena o Budapest, però cap de tan gran com la nostra. De fet, alguns d’aquests blocs es van utilitzar posteriorment com a base per construir una església copta durant el segle VI dC. El bon estat de les pedres ens permet assegurar que el temple estava ben conservat quan es va començar a desmantellar.

Queda molt per fer! Aquest dilluns encetem un curs presencial i en línia sobre el temple de Ptolomeu I i Sharuna aquí al Museu Egipci, amb la participació de l’equip. La intenció és continuar treballant en properes missions arqueològiques en noves campanyes per aprofundir en el coneixement general del temple i, en particular, per saber per què Ptolomeu I el va fer construir en un lloc tan allunyat d’Alexandria i va focalitzar els seus esforços per deixar empremta.

Com tothom, amb molt d’esforç i entomant una situació que no s’havia viscut mai. Vam haver de tancar quan ens ho van dir i deixar de fer les activitats presencials, però vam intentar mantenir el contacte amb la gent que ens segueix i continuar amb les propostes que es podien fer a través d’internet. He de dir que la resposta de la gent ha estat excepcional i quan vam poder tornar a obrir ens van fer costat des del primer moment. Estem satisfets amb la resposta, tant dels usuaris que venen a visitar el museu com de les persones que estudien amb nosaltres o segueixen algun curset.

L’interès per Egipte no crec que pugui minvar mai, en tant que es tracta de redescobrir una de les civilitzacions més importants que hi ha hagut i que té unes característiques que la fan màgica i molt atractiva, no només per als interessats, sinó per a gairebé tothom. És cert que Egipte ha patit de valent els efectes de la pandèmia, perquè el tancament dels aeroports i la prohibició de viatjar ha afectat de ple la seva economia. Tot i això, no puc deixar de congratular-me de l’esforç que ha fet i està fent aquell país per mirar al futur, posant l’accent en la seva cultura, en la seva història, que sempre són valors segurs. És clar que als egipcis els agrada el màrqueting i la publicitat, i aquestes exhibicions que comentaves busquen un rèdit econòmic, però insisteixo que apostar per la cultura i la història per singularitzar el territori és una gran idea.

Amb el fang fins a la cintura i molla per la pluja, a Sharuna no em sentia gens romàntica, t’ho puc ben assegurar! [riu]. L’ofici d’arqueòleg ha estat històricament envoltat d’una aureola d’aventura i misteri, en bona part alimentada pels grans descobriments de tresors a Egipte en els segles passats i exagerada per les superproduccions de Hollywood que els presentaven a tots gairebé com a herois de còmic. Noms com Jean-François Champolion, que va desxifrar l’escriptura jeroglífica, i Howard Carter, descobridor de la tomba de Tutankamon, han superat els límits de la ciència i han esdevingut personatges coneguts pel gran públic en la mesura que Egipte fascina gairebé tothom. Tot i això, i encara que signifiqui tocar de peus a terra, l’arqueòleg en general i l’egiptòleg en particular són professionals amb una sòlida carrera al darrere i amb una gran preparació que els ha de permetre desenvolupar la seva feina amb garanties d’èxit. Sí que és cert que no hi ha cap sensació millor que quan descobreixes alguna peça sota la sorra, però abans de sentir-la has hagut de treure molta sorra i fer molt treball de camp.

Afortunadament, sí. No hi ha una xifra exacta, però es considera que fins ara només s’han descobert al voltant d’un 30% de les tombes reials que hi ha hagut segons les llistes de les dinasties. I estem parlant només de tombes! Imagina’t si hi afegim altres tipus de construccions. Estem al davant d’una civilització que es va desenvolupar durant més de 3.500 anys i no fa ni dos segles que excavem. A més, hem de tenir en compte no només els nous descobriments, sinó les reinterpretacions d’aquells espais que ja es van trobar i que amb les noves tecnologies ens permeten obtenir molta més informació, i fins i tot alguna que ens fa revisar tot allò que s’havia escrit i que s’havia donat per cert.

Un paper cabdal, perquè participen activament en la recuperació de la memòria, la història i la cultura amb el mateix compromís que ho fan les institucions públiques. Les dues parts es complementen i poden treballar molt bé juntes. En el nostre cas, la Fundació Arqueològica Clos neix el 1992 amb uns principis de compromís i vocació de servei que ens han guiat fins ara amb uns resultats dels quals estem especialment orgullosos. Hem recorregut molt camí, però ens queda encara un bon tram per fer, i esperem que sigui al costat de les empreses i les entitats que confien en nosaltres i amb les quals volem seguir col·laborant.

Amb molta feina i molta il·lusió per aportar noves idees. El nostre és un centre on volem que sempre hi passin coses i on es busca la participació dels usuaris, en especial dels més menuts, que tot ho veuen amb ulls nous. També és cert que l’antic Egipte és un àmbit en què les perspectives per descobrir nous conceptes són molt àmplies, i això ens facilita punts de vista diferents i innovadors. També volem ser, i crec que ho hem aconseguit en gran mesura, un centre de referència documental quan es tracta de parlar de la civilització del Nil. Disposem d’un fons de material molt important que pot ajudar no tan sols als estudiants i professionals, sinó a qualsevol persona que hi estigui interessada.

Tenim la gran sort de disposar d’un públic molt diversificat, i això ens permet tenir una bona resposta a la gran majoria de propostes que fem. Les visites al museu, sotmeses encara a les restriccions de la covid-19, són el nucli central de la nostra activitat, així com els cursos i els tallers específics que fem tant per al públic en general com per a col·lectius concrets. Els infants, en totes les etapes educatives, han estat des de l’inici un dels nostres objectius principals, perquè hem volgut introduir-los en el coneixement de l’Antic Egipte de la manera més amena possible. Un dels millors exemples que tenim d’això són els casals d’estiu al campus arqueològic, que sempre tenen molt bona acceptació.

Ens hem especialitzat en cursos temàtics que ens han donat bon resultat, tal com demostra la demanda que tenen. Hi ha un interès especial en l’Antic Egipte, evidentment, però també ens centrem en altres cultures i civilitzacions. No voldria oblidar l’Escola d’Egiptologia, que va néixer amb la voluntat d’omplir en aquell moment un buit pel que feia als estudis d’egiptologia a l’Estat. Es va posar en marxa l’any 2000, i es va convertir en el primer centre privat d’ensenyament superior. Oferim un pla d’estudis de dos anys que inclou activitats complementàries, com ara conferències a càrrec de professionals internacionals, seminaris i un viatge d’estudis quan es finalitza cada cicle.

No renunciem a res. Aprendre mentre es viatja és un gran plaer, i si ho fas amb gent que en sap i que estima la destinació és un plus que cal tenir molt en compte.

Nosaltres ja fa anys que mostrem la importància d’aquest fet en l’exposició Tutankamon. Història d’un descobriment, en què s’explica quins van ser els seus protagonistes, quin procés es va utilitzar en l’excavació i com es va reflectir la troballa en els mitjans de comunicació. La base de la mostra són les fotografies que al seu moment va fer Harry Burton, que va acompanyar Howard Carter i el seu mecenes, Lord Carnarvon, durant tots els anys que va durar l’aventura. Tot i això, el centenari és una data prou significativa per donar-li el ressò que es mereix.