Crítica
EXPERTS EN FRACASOLOGIA
Rere consignes, trucs visuals, trampes i amenaces de literatura barata pulp s’amaga un dels grans poetes de la literatura catalana actual, Max Besora. No sé per què diantre li ha picat per posar-se la disfressa. Suposo que és pel panorama desolat i saturat, per no combregar ni amb públic ni amb clàssics i, també, per una decidida voluntat de viure al marge. Nascut a Barcelona el 1980 i perdut per una àrea rural uralitera, Besora ens va oferint amb comptagotes la seva literatura intel·ligent, plena d’humor no sarcàstic i amb unes trames i subtrames aparatoses, com la que presenta Vulcano, reedició d’una de les seves primeres obres, que ara apareix amb una edició il·lustrada pel gran artista i dissenyador Nino Cabero. Cal advertir que Vulcano és un artefacte literari d’alta graduació, més o menys la que gastava Malcolm Lowry, a qui Besora dedica la seva obra.
No deu resultar gratuït que Vulcano pugui ser un homenatge a la coneguda novel·la Sota el volcà de Lowry, autor que també va ser reverenciat pel malaguanyat poeta tinerfeny José Carlos Cataño. En les reflexions sobre la condició humana que sorgeixen en els capítols, flaixos i contes que conté la novel·la, se’ns diu: “Soc un espert en el fracasologia. Fracassant, comprenc.” Mentrestant, recorda i oblida una pubilla que sembla que ha marxat definitivament.
Ambientada en una localitat amenaçada per un volcà i a punt de ser evacuada pels bombers, la novel·la s’interroga per tot el que veu el protagonista, tan obsedit com el cònsol de Lowry a descobrir altres cares de la realitat el dia de difunts. Mentre el de Lowry anava amb el suport del tequila i el mescal, el personatge de Besora es mou astorat d’una manera erràtica per un univers gairebé miop de la realitat, però en definitiva dins la realitat més nítida, la que s’assembla més a la vida, que és gairebé surrealisme. Els editors presenten l’obra com una aventura a la fi del llenguatge, però la manera de mirar de Besora, més enllà de l’Osvaldo Lamborghini citat, compon un calidoscopi sobre l’absurditat humana i la perplexitat de qui l’observa.
El llenguatge és obsessiu com la ment, és un tic per a l’escriptor convençut. M’agrada quan interpel·la la realitat i la sotmet a unes enumeracions tan brillants com les de Miller, Burroughs o els jocs surrealistes. Res queda fora de l’enfocament, el detall és el protagonista més enllà de la trama absurda amb premeditació. La sensació de mareig, la visió obtusa del que passa o la incomprensió de tot el que resisteix al voltant conforma un angle de visió en què la prosa pinta al natural com qui es menja un frankfurt mentre mira les notícies. Textos tallants, imatges de doble cara i girs inesperats ens aboquen a l’aura beckettiana. Es pot presentar com a literatura efímera, però insisteixo que Besora no juga al parxís, sinó que és un experimentat jugador d’escacs.
Horn, Una de les veus més delicades del jazz dels seixanta
Quina delícia escoltar la veu i el piano sol de Shirley Horn quan el capvespre estival va fent minvar la llum per tots els racons de la casa, encara sense els llums elèctrics. La veu de Horn és una carícia, un monument a la música. Resulta estimulant que per primer cop en compacte, i a un preu regalat, se’ns ofereixin dos discos descatalogats de la vocalista i pianista nord-americana, mimada ja en els anys seixanta pels mestres Quincy Jones i Miles Davis. El primer és l’actuació en directe de Horn el 1961 a la Gaslight Square, a Saint Louis (presentada erròniament en un LP descatalogat des de fa temps com a gravada al Village Vanguard). A més de les seves veus, també apareix al piano, amb el suport només del contrabaix de John Mixon i la bateria de Gene Gammage. Com a bonificació sumen l’àlbum complet de Horn del 1962, Loads of Love, amb estrelles com Gerry Mulligan, Al Cohn, Hank Jones i Kenny Burrell, a més de tres cançons amb Shirley a la veu d’una llarga sessió que va fer amb el violinista Stuff Smith el 1959. Un total de gairebé vuitanta minuts en vint-i-quatre peces d’un dels moments de cruïlla més importants del jazz.
