EL PEDREGAR DE LES EMOCIONS

Els més entusiastes il·lusos de la supermodernitat semblen entestats a defensar que vivim uns temps d’inaudita creació de nous espais de realització de les capacitats humanes, propiciats sobretot pels inaudits avenços tecnològics en el terreny de l’expressió i de la comunicació, però també en la biologia, en la medicina, en la física –de la qual parlem tots, però pocs són més capaços d’entendre’n el llenguatge específic que de llegir un text d’una civilització perduda.

Immersos en el guirigall biotecnològic, el pobre ciutadà esparverat busca refugi en el sempre làbil univers de les emocions. Acollir-se a la racionalitat quan s’ha perdut el poder d’accedir als codis dels savis és el caldo de cultiu ideal per mantenir i ampliar el control i la manipulació de la majoria ciutadana. La llàgrima, la bona bava i el sospir són els emblemes de l’autèntica pornografia, servida amb la disfressa de la bondat, enverinada per condormir els altres il·lusos, els alimentats per la pretensió d’elaborar idees i pensaments propis, de fugir de l’alienació, d’escapar-se del ramat.

Ai, creure’s diferent és la pulsió més comuna dels humans. No es tracta de corregir Goya quan diu que el somni de la raó produeix monstres, per sostenir que justament els produeix l’exacerbació de la raó, sinó de tenir en compte els diferents contextos històrics i socials dels temps de Goya i els actuals. Com molts artistes i filòsofs, dels quals ara no cal fer la nòmina, Goya era un maníac antisistema, i Benjamin n’és un besnet ideològics quan parla –cito literalment– de l’obra d’art en els temps de la seva reproductibilitat tècnica. La raó ja no somia, només dorm tranquil·la, acabada la feina i posats a bon recer els resultats. Els automatismes són la policia instrumental dels creadors acorralats.

Els impulsos col·lectius evolucionen en paral·lel al llarg dels segles. L’actual questa maníaca revolucionària equival a la de qualsevol temps. El canvi de forma dels agents en litigi modifica els termes de la contestació, i l’afany de raó de començaments del XIX és anàleg a l’horror actual per la hipertròfia de la raó, amb les essències profundes de l’enfrontament com a equivalents.

Quan tothom –en primer lloc el poder– era cristià, era obligatori i decent ser ateu i materialista. Quan ja ni tan sols sembla viable una societat atea, perquè ningú sap què és Déu ni la transcendència de l’ànima –però tampoc el sentit de preguntar-se o no el sentit de l’existència–, si més no per portar la contrària ja no sembla una paranoia més nociva que tantes altres fer-se cristià.