NI FELIÇOS, NI ANISSOS
Poc després que l’explosió de l’Estrella de la Mort produís el big bang neuronal que em va inocular el que avui està diagnosticat com a cinefília, vaig patir un altre tipus de commoció –tant o més intensa– quan els meus pares em van portar a veure La escopeta nacional. Suposo que eren altres temps, i en absència del concepte de cangur, el més fàcil era portar el nen al cine a veure el que fos, ni que fos perquè aprengués que no només es col·leccionaven cromos menjant molts Danone, ni segells com el meu veí o soldadets de plom com feia el meu cosí, sinó que també es conservaven pèls de cony de les amants en ampolletes de vidre en una vitrina, com feia el senyor marquès d’aquella estranya pel·lícula. Ai el cinema, ja ho diuen que és una beneïda finestra al món!
Vet aquí que José Luis Berlanga, després de George Lucas, és segurament el causant de la meva segona ebullició cinematogràfica, en aquest cas l’hormonal. Un cineasta que de gran gaudiria encara més amb Plácido (1961), Bienvenido Mr. Marshall (1962) i El verdugo (1963), però que l’any 1978 va firmar aquest film paradigmàtic d’una època pretèrita. Bé, suposadament, perquè encara que a les acaballes de la Transició recreava el franquisme crepuscular, encara ara en la reestrena als cinemes per commemorar el centenari del naixement del director és ben perceptible que hi ha moltes coses que no han canviat tant. És reveure aquella sàtira quaranta-tres anys després i veure que res no ha canviat: que el peix al cove és l’únic que funciona en aquest estat on continua manant la corrupció, els interessos personals, l’Església i el franquisme. Sí, amics, això també!
La escopeta nacional narra la cacera grotesca que un empresari català paga de la seva butxaca per vendre als polítics convidats els porters automàtics que fabrica. Amb guió coescrit amb Rafael Azcona, Berlanga fa un retrat de l’època a través d’una galeria de personatges esperpèntica que donaria peu a una trilogia representativa del seu estil: Patrimonio nacional (1981) i Nacional III (1982). Recentment, s’ha conegut l’existència d’una quarta part titulada Nacional IV: ¡Viva Rusia!
Aquí va comptar amb un repartiment de noms representatius del panorama cinematogràfic estatal (Luis Escobar Antonio Ferrandis, José Luis López Vázquez, Laly Soldevila, Amparo Soler Leal, Luis Ciges, Chus Lampreave, Bárbara Rey i molts més) que encarnarien personatges que el mestre titellaire apallissaria sense compassió per denunciar la falsa moral, l’afany d’aparences, l’egoisme tribal, la falta d’escrúpols, la hipocresia... imperants en una casta aferrada al poder i a una posició privilegiada. El Jaume Canivell que interpreta un Josep Sazatornil en estat de gràcia és el nexe d’unió d’aquest film coral narrat non-stop i que continua sent exemplar en la seva realització.
Un empresari català que és l’exemple immortal de cornut i pagar el beure, que mentre paga diners en defensa del català a l’escola no li fa res que li diguin separatista a la cara mentre li comprin el seu producte a les Espanyes, o que el marquès li deixi clar que només és un convidat seu quan en realitat ell és qui paga la festa. Tot això acompanyat per la seva amant en una trobada en què l’Opus impera salvaguardant la puresa de la tradició. Un xou celtibèric digne de la #MarcaEspaña.
Al final del film, un missatge: “Y ni fueron felices ni comieron perdices… desgracia habitual mientras existan ministros y administrados.” Té raó, sort que vivim en democràcia i els polítics ja no són arribistes, els empresaris tenen escrúpols, els burgesos no són tan esnobs, no hi ha corrupteles ni tràfic d’influències i els negocis no es fan jugant amb escopetes fàl·liques, sinó contemplant com uns es passen la pilota des de la llotja VIP i la tribuna del Bernabéu. Si no hagués canviat tot per bé, segur que avui dia Berlanga també podria haver filmat tranquil·lament una pel·lícula d’aquestes característiques, en què el vell verd del marquès de Leguineche col·lecciona pèls de figa fins i tot de menors d’edat... Com deia, eren altres temps.
