“Les nenes de la meva generació no teníem lloc en el món del còmic”

Marika Vila (Barcelona, 1949) és una gran dibuixant d’historieta que acaba de rebre el Premi Splash a tota una trajectòria, però també una gran analista de les qüestions de gènere en el món del còmic. Una cosa va portar a l’altra. Imaginem-nos una jove de 19 anys treballant com a il·lustradora per a Selecciones Ilustradas, l’agència de Toutain. Va tenir com a mentor el dibuixant Luis García, i quan va passar al còmic ho va ser Miquel Fuster. Tot homes, en un ambient que tal com va relatar Carlos Giménez a la sèrie Los Profesionales era d’una certa crueltat pel que fa a les bromes amb els nous o senzillament amb els que tenien trets que donaven peu a fer-los gràcies de mal gust. Sent una noia, es trobava en situació de certa prevenció. L’ambient era de bona companyia, però és va trobar concentrats tots els tics masclistes de l’època.

Marika va anar fent carrera, i amb les històries d’estètica i ambientació pop destinades als adolescents del mercat britànic i escandinau, l’autora va començar a reflectir a les seves planes la inquietud social en publicacions com Trocha/Troya i Butifarra, en què el còmic es mostrava també com una eina de denúncia. Marika s’envoltava d’homes autors que desitjaven un món millor, però els tics masclistes eren els mateixos que en altres ambients, moments en què també reivindicava l’autoria del còmic i la creació. Marika no era l’única autora en aquesta nova mirada de la dona a la historieta: també hi havia Mariel Soria, Isa Feu o Montse Clavé, sense oblidar la gran Núria Pompeia.

Fins a arribar aquest punt, la presència de les dones en el còmic “venia de la República, en què hi havia dones amb veu pròpia, però després de la guerra van entrar autores com Carme Barbarà i Rosa Galcerán sota uns patrons que marcaven i delimitaven molt bé el que era el rol femení”, explica Marika. No va ser fins a finals dels cinquanta que va entrar una certa modernitat, més estètica que una altra cosa, lligada a la moda, als cotxes i a la música moderna que va esclatar en els seixanta. “Els guions eren plans, per tant les nenes de la meva generació no teníem protagonisme perquè segons els tebeos començaves a tenir protagonisme als 17 anys i als 20 ja t’havies casat, i allò ja no tenia més continuïtat.” Maria Pasqual i Carme Barberà expressaven “una modernitat del cinema, dels grans creadors de moda, però més enllà de la icona de consum no s’aportava res més a la dona”.

Marika va obrir un camí que amb l’undergraund es va ampliar amb Laura Pérez Vernetti i Marta Guerrero i que ha arribat fins a l’actualitat, amb un gran protagonisme de les dones en el còmic gràcies a l’esclat de la novel·la gràfica.

Marika és autora de la tesi doctoral El cos okupat. Iconografia del cos femení com a espai de transgressió masculina en el còmic.