MEMÒRIA DE LA CASA GROGA

Al començament, sabem que hi ha un mort i una dona, germana d’aquest, que és a l’hospital, recuperant-se, i a qui acusen d’homicidi. El mort, Lyman, és un vell de 78 anys que ja fa un temps que havia perdut la xaveta. La supervivent, Edith, gairebé octogenària, ha intentat fer un darrer servei d’amor. Però, malgrat la curosa preparació del comiat de tots dos, no se n’ha sortit... Un jove gasetiller mira de treure informació sobre el fet a un home d’uns 50 anys, en Sanders Roscoe, veí dels Goodnough, els dos germans. Aquest, que coneix perfectament quin pa s’hi dona, no bada boca. Però de seguida, en girar full, el lector coneixerà fil per randa, de boca d’en Sanders, tota la història dels Goodnough. Una confessió en primera persona –en llibres posteriors, Haruf va preferir la tercera–, que se serveix de l’artifici de la col·loquialitat (Marta Pera Cucurell, traductora molt competent, converteix els vulgarismes americans en expressions equivalents en la nostra llengua: allavòrens, aixins, “si no vagila”, aixòs...).

El vincle més fort és la primera novel·la de Kent Haruf, reconegut internacionalment gràcies a la Trilogia de Holt. Amb molt pocs elements –amb prou feines sis personatges, un mateix espai, un temps que avança linealment– l’escriptor construeix una fonda història universal, que, sobretot en el terç final, resulta molt commovedora. Però abans d’arribar a l’acció desesperada de l’Edith, la gran protagonista d’aquesta paràbola sobre la lluita per la vida –personatge que sembla empeltat del caràcter d’algunes figures exemplars de l’Antic Testament–, ha calgut resseguir, pacientment, la història de la seva família, molt curta. L’arribada dels seus pares, Roy i Ada, a Denver (Colorado), des de l’estat d’Iowa, com a colons, a la darreria del segle XIX. La mort prematura de sa mare. El tarannà despòtic, brutal, del pare, el qual no conserva sinó el dit petit de la mà esquerra a causa d’un accident amb una recol·lectora. Hi ha, en tot això, una mena de fosca predestinació que condicionarà l’existència de l’Edith –que no ha seguit mai el seu desig, sinó que ha viscut sempre pels altres: el seu pare, primer; el seu germà, després. Aquí hi ha el veritable drama de l’obra.

Una novel·la és l’emmarcament d’unes quantes escenes memorables. La de l’accident del vell Roy no deixarà de perseguir-lo a ell i els seus dos fills. En Lyman no aguantarà més, i tocarà el dos, per fer les Amèriques. Vint anys fora. Envia postals i feixos de bitllets a sa germana, que ho guarda tot zelosament, per al dia que ell torni. En aquest indret de l’Amèrica profunda, el de les vastes planes agrícoles del Midwest, l’Edith s’erigeix com un personatge heroic, amb una resistència a prova de bombes. Els Roscoe sempre han viscut a mitja milla dels Goodnough, i l’amistat entre ells s’ha fet més i més estreta, encara més arran de la mort del vell Roy. És per això que ens hem de preguntar: quin és el vincle més fort? No el que s’estableix amb la terra de promissió en la qual s’han fet arrels. És, certament, el que descriu l’amor. Però, quin amor? L’amor entre dos germans que durant molts anys no han tingut relació, un amor que roman intacte quan tots dos són vells i ell té “el cap tan eixut de sentit com un bastó vell ho està de saba”? L’amor que podria haver format una parella (un amor que, com que no s’ha materialitzat, ha fet prou infelices dues famílies)? L’amor que neix de l’amistat entre la figura tan recordable de l’Edith i el fill del seu amic John, en Sanders? O l’amor entre l’Edith i la filla d’aquest, la Rena? El vincle més fort, lloc a banda, temps a banda –la història recorre bona part del segle XX, fins a final dels seixanta–, és el de l’amor, la varietat i la complexitat del qual aquesta novel·la il·lustra admirablement.