Un ‘bingo’ de cançons

Empar Moliner gasta aquell humor, un punt cínic, de Quim Monzó i Enric Larreula. Té la mirada inequívoca de la dona que té el fetge a prova de gintònics (diu el tòpic, si més no) i que rebutja quadres depriments com els d’un bingo. Aquest és, precisament, l’espai on es concentren uns personatges divertidament antiherois, que sempre confien en el cartró que els traurà de la misèria. L’amor també té un cert aire fatalista de ruleta russa.

Els tòpics més efectius d’Empar Moliner funcionen des del primer minut a T’estimo si he begut. El món caspós del bingo, l’alcohol com a antídot per superar la timidesa social, el sexe com a lubricant de l’amor i un desig de col·locar l’home en una situació sempre ridícula, com a venjança creativa d’una escriptora d’impulsos. De fons, i tant, tota la mala llet del món, amb crítiques velades al racisme, la fiblada als que pretenen ser políticament correctes (una gent acomodada i que no en vol saber res, de la misèria de les classes obreres) i la mentalitat catòlica de la Transició (sensació de culpa, però dret a pecar repetidament). Els monòlegs funcionen sols, en la maquinària de les T de Teatre dels inicis. Amb una forta dosi d’humor portat al surrealisme, i amb petites càpsules amargues, de descompressió, de petiteses que defineixen molt millor que un curriculum vitae a doble espai i amb foto de carnet més o menys actualitzada.

Es deixen embriagar per la música, només puntualment, que funciona com a sintonia d’aquest carrusel de misèries d’amor passades pel tamís picant de l’humor. I sí, el riure es contagiós i sona prou sorollós en una platea divertida, també per sota de les mascaretes. David Selvas és un gran defensor d’introduir música a l’escena, provant d’emular la intensitat dels concerts. Certament, no aconsegueix la mateixa rotunditat que a La importància de ser Frank, en part, perquè la música és enllaunada: cap intèrpret es marca un puntejat de guitarra, ni un solo de bateria. També és cert que l’escena no ho necessita, perquè les situacions són molt divertides, gràcies a la vis còmica de tota la companyia. I si és previsible en el mostrari de personatges de les de T de Teatre (a Barcelona s’alternaran Àgata Roca i Rosa Gàmiz, que pertanyia al quartet original de Petits contes misògins) o de Mercè Martínez (des de Maremar però també amb comèdies com No són maneres de matar una dona i sempre es pot recordar el seu paper de Sra. Potts, la tetera de La Bella i la Bèstia). En la primera gira apareixien David Bagés (històric de Carme Portaceli amb L’auca del senyor Esteve però també de Fairy i Rita, amb Marta Buchaca) i Ernest Villegas (Un obús al cor). Ara (amb el canvi de calendari a causa de la pandèmia), Marc Rodríguez substituirà Bagés a Barcelona. El més important per sobre de qui forma el repartiment és que transmeten bon rotllo a l’escena.

Cada gag té el seu xim pum ben definit, com ha de ser en la comèdia. Només hi ha l’excepció de l’escena en què una parella declara davant d’uns mossos d’esquadra l’aparent cas de bullying del seu fill a l’escola. Segurament, és el quadre més delicat, amb una parella que reprodueix els rols que pretenen denunciar. Aquell silenci, tan a contracor, com de sensació de descobrir on pot estar el gir final, deixa desemparat l’espectador. Vist amb distància, és probablement l’escena més punyent de tota la sèrie.

La força imaginativa del cinisme excel·lent d’Empar Moliner amb la mirada de David Selvas han fet de coagulant. Se sumen a l’experiència de T de Teatre i també a l’olfacte per a produccions de llarg recorregut de Dagoll Dagom. Són quatre trumfos per aconseguir una comèdia que distreu i diverteix durant dues hores, veient com pot arribar a ser d’avorrit provar les posicions del Kama-sutra amb parelles diferents (divertida Marta Pérez, en la seva faceta de cantant). O com la glòria de fer una marató és efímera (forta Carme Pla, per a un personatge que lluita i que perd un cop i un altre). L’escena de la Via Làctia (com la broma que el Poliorama serà un bingo en pocs anys) és la que construeix un quadre en directe radicalment exagerat. És on la coralitat de T de Teatre manté millor el cos a cos amb el públic. En aquesta poció de talents, acaben guanyant les que estan a escena. I les bromes metalingüístiques (“Vinc o vengo?”, “Bing... o bang!”) que tan bé podrien anar per titular es queden en foc d’encenalls. A les anècdotes dels contes els sobrepassa la interpretació i les ganes de joc i les ganes de compartir teatre amb el públic.

L’espectacle amb cançons de T’estimo si he begut és dels muntatges que més ha patit el tancament dels teatres. Perquè estava previst que, passada l’estrena al Temporada Alta, faria una notable estada al Poliorama. Ara, la sala els ha reprogramat quatre mesos. També és cert que amb el canvi han guanyat unes dates molt més atractives per a espectacles d’aquest format. Perquè la tardor i el Nadal són la millor època del calendari. Es pot comprovar veient amb qui competiran: peces taquilleres com Cantando bajo la lluvia, al Tívoli, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix; Billy Eliot, al Teatre Victòria (després de la marxa del Mago Pop a Broadway) que ja ve amb les referències d’haver tingut molt bona resposta a Madrid (tot i que els públics no sempre coincideixen), i Fama, amb Coco Comin, a l’Apolo. L’atzar, l’amor i l’alcohol són un triumvirat de terribles conseqüències. Asseguts a la platea, T’estimo si he begut en alguns moments emociona i quasi sempre diverteix.