Un ‘bingo’ de cançons

Empar Moli­ner gasta aquell humor, un punt cínic, de Quim Monzó i Enric Lar­reula. Té la mirada inequívoca de la dona que té el fetge a prova de gintònics (diu el tòpic, si més no) i que rebutja qua­dres depri­ments com els d’un bingo. Aquest és, pre­ci­sa­ment, l’espai on es con­cen­tren uns per­so­nat­ges diver­ti­da­ment anti­he­rois, que sem­pre con­fien en el cartró que els traurà de la misèria. L’amor també té un cert aire fata­lista de ruleta russa.

Els tòpics més efec­tius d’Empar Moli­ner fun­ci­o­nen des del pri­mer minut a T’estimo si he begut. El món caspós del bingo, l’alco­hol com a antídot per superar la timi­desa social, el sexe com a lubri­cant de l’amor i un desig de col·locar l’home en una situ­ació sem­pre ridícula, com a ven­jança cre­a­tiva d’una escrip­tora d’impul­sos. De fons, i tant, tota la mala llet del món, amb crítiques vela­des al racisme, la fiblada als que pre­te­nen ser política­ment cor­rec­tes (una gent aco­mo­dada i que no en vol saber res, de la misèria de les clas­ses obre­res) i la men­ta­li­tat catòlica de la Tran­sició (sen­sació de culpa, però dret a pecar repe­ti­da­ment). Els monòlegs fun­ci­o­nen sols, en la maquinària de les T de Tea­tre dels ini­cis. Amb una forta dosi d’humor por­tat al sur­re­a­lisme, i amb peti­tes càpsu­les amar­gues, de des­com­pressió, de peti­te­ses que defi­nei­xen molt millor que un cur­ri­cu­lum vitae a doble espai i amb foto de car­net més o menys actu­a­lit­zada.

Es dei­xen embri­a­gar per la música, només pun­tu­al­ment, que fun­ci­ona com a sin­to­nia d’aquest car­ru­sel de misèries d’amor pas­sa­des pel tamís picant de l’humor. I sí, el riure es con­tagiós i sona prou sorollós en una pla­tea diver­tida, també per sota de les mas­ca­re­tes. David Sel­vas és un gran defen­sor d’intro­duir música a l’escena, pro­vant d’emu­lar la inten­si­tat dels con­certs. Cer­ta­ment, no acon­se­gueix la mateixa rotun­di­tat que a La importància de ser Frank, en part, perquè la música és enllau­nada: cap intèrpret es marca un pun­te­jat de gui­tarra, ni un solo de bate­ria. També és cert que l’escena no ho neces­sita, perquè les situ­a­ci­ons són molt diver­ti­des, gràcies a la vis còmica de tota la com­pa­nyia. I si és pre­vi­si­ble en el mos­trari de per­so­nat­ges de les de T de Tea­tre (a Bar­ce­lona s’alter­na­ran Àgata Roca i Rosa Gàmiz, que per­ta­nyia al quar­tet ori­gi­nal de Petits con­tes misògins) o de Mercè Martínez (des de Mare­mar però també amb comèdies com No són mane­res de matar una dona i sem­pre es pot recor­dar el seu paper de Sra. Potts, la tetera de La Bella i la Bèstia). En la pri­mera gira apa­rei­xien David Bagés (històric de Carme Por­ta­celi amb L’auca del senyor Esteve però també de Fairy i Rita, amb Marta Buc­haca) i Ernest Ville­gas (Un obús al cor). Ara (amb el canvi de calen­dari a causa de la pandèmia), Marc Rodríguez subs­ti­tuirà Bagés a Bar­ce­lona. El més impor­tant per sobre de qui forma el repar­ti­ment és que trans­me­ten bon rot­llo a l’escena.

Cada gag té el seu xim pum ben defi­nit, com ha de ser en la comèdia. Només hi ha l’excepció de l’escena en què una pare­lla declara davant d’uns mos­sos d’esqua­dra l’apa­rent cas de bullying del seu fill a l’escola. Segu­ra­ment, és el qua­dre més deli­cat, amb una pare­lla que repro­du­eix els rols que pre­te­nen denun­ciar. Aquell silenci, tan a con­tra­cor, com de sen­sació de des­co­brir on pot estar el gir final, deixa des­em­pa­rat l’espec­ta­dor. Vist amb distància, és pro­ba­ble­ment l’escena més punyent de tota la sèrie.

La força ima­gi­na­tiva del cinisme excel·lent d’Empar Moli­ner amb la mirada de David Sel­vas han fet de coa­gu­lant. Se sumen a l’experiència de T de Tea­tre i també a l’olfacte per a pro­duc­ci­ons de llarg recor­re­gut de Dagoll Dagom. Són qua­tre trum­fos per acon­se­guir una comèdia que dis­treu i diver­teix durant dues hores, veient com pot arri­bar a ser d’avor­rit pro­var les posi­ci­ons del Kama-sutra amb pare­lles dife­rents (diver­tida Marta Pérez, en la seva faceta de can­tant). O com la glòria de fer una marató és efímera (forta Carme Pla, per a un per­so­natge que lluita i que perd un cop i un altre). L’escena de la Via Làctia (com la broma que el Poli­o­rama serà un bingo en pocs anys) és la que cons­tru­eix un qua­dre en directe radi­cal­ment exa­ge­rat. És on la cora­li­tat de T de Tea­tre manté millor el cos a cos amb el públic. En aquesta poció de talents, aca­ben gua­nyant les que estan a escena. I les bro­mes meta­lingüísti­ques (“Vinc o vengo?”, “Bing... o bang!”) que tan bé podrien anar per titu­lar es que­den en foc d’ence­nalls. A les anècdo­tes dels con­tes els sobre­passa la inter­pre­tació i les ganes de joc i les ganes de com­par­tir tea­tre amb el públic.

L’espec­ta­cle amb cançons de T’estimo si he begut és dels mun­tat­ges que més ha patit el tan­ca­ment dels tea­tres. Perquè estava pre­vist que, pas­sada l’estrena al Tem­po­rada Alta, faria una nota­ble estada al Poli­o­rama. Ara, la sala els ha repro­gra­mat qua­tre mesos. També és cert que amb el canvi han gua­nyat unes dates molt més atrac­ti­ves per a espec­ta­cles d’aquest for­mat. Perquè la tar­dor i el Nadal són la millor època del calen­dari. Es pot com­pro­var veient amb qui com­pe­ti­ran: peces taqui­lle­res com Can­tando bajo la llu­via, al Tívoli, diri­gida per Àngel Llàcer i Manu Guix; Billy Eliot, al Tea­tre Victòria (després de la marxa del Mago Pop a Bro­adway) que ja ve amb les referències d’haver tin­gut molt bona res­posta a Madrid (tot i que els públics no sem­pre coin­ci­dei­xen), i Fama, amb Coco Comin, a l’Apolo. L’atzar, l’amor i l’alco­hol són un trium­vi­rat de ter­ri­bles con­seqüències. Asse­guts a la pla­tea, T’estimo si he begut en alguns moments emo­ci­ona i quasi sem­pre diver­teix.