Llengua en positiu
La llengua catalana no es troba en el millor moment, i un grup de lingüistes i divulgadors han fet una proposta en positiu per intentar una reactivació que encara és possible
DIVERSITAT
Els autors del llibre representen diferents aspectes de la cura per la llengua, amb força amplitud generacionalSERIOSITAT AMENA
Les propostes es formulen amb un to planer i, segons quina sigui l’autoria del text, amb un punt d’ironia o una dosi generosa d’humorDISPARITAT
Hi ha iniciatives senzilles i d’aplicació immediata i d’altres que requereixen recursos o esforços més col·lectius per tirar-les endavantEL PACTE
Fet el diagnòstic, els autors proposen un gran pacte nacional que mobilitzi els agents polítics, econòmics i socials per assolir compromisosPÚBLIC I PARTICULAR
Les iniciatives combinen el compromís personal dels parlants i la responsabilitat de les administracionsFer un cop d’ull als prestatges de no-ficció de les llibreries ens permet detectar ràpidament que les novetats que més hi sovintegen en els últims anys són les relacionades amb el procés i la política catalana, el canvi climàtic i la pandèmia des del triple vessant científic, divulgatiu i d’autoajuda, en aquest cas bàsicament autoajuda per als mateixos autors, amb un interès relativíssim per a la majoria de lectors més enllà de la curiositat mitòmana de saber com ha passat el confinament aquest o l’altre personatge més o menys conegut.
Hi ha una quarta tendència en voga que és la dels llibres sobre llengua. Sobre llengua catalana. Tenint en compte que en les tres temàtiques anteriors domina una tendència al mil·lenarisme o si més no a un cert pessimisme, que el nostre idioma figuri entre els assumptes més sovintejats en l’assaig en català per al gran públic no convida pas a l’optimisme. Dels últims dos anys, es podrien citar títols com Parla bé, collons, (La incorrecta); La llengua efervescent (Viena), un volum col·lectiu capitanejat per Carme Junyent, que també signa El català depèn de tu (La Campana). El català tranquil, d’Enric Gomà, Corregir mata, de Pau Vidal, i Parla’m amb estil (Eumo Editorial), de Magí Camps. Aquests tres últims autors formen part del col·lectiu de set experts que ha llançat l’última aportació sobre la matèria. Molt a favor, publicat per Eumo Editorial, en què s’exposen 57 propostes i un pacte per la llengua d’una manera que, com es pot intuir, defuig la jeremiada catastrofista per mirar endavant no pas sense preocupació però decididament amb esperit positiu.
Els autors congregats en aquest volum tenen un parell d’avantatges d’entrada que donen consistència al treball. Toquen diverses tecles de la llengua, des de la filologia i la socio-lingüística fins a la divulgació, passant per l’edició editorial i periodística, la traducció i l’assessorament lingüístic. Teoria i pràctica en la cura per l’idioma es combinen amb una altra dada no menys decisiva com és el llarg arc intergeneracional que cobreixen els set experts i, per tant, les diferents històries personals en relació amb l’evolució de la llengua catalana. El més jove és nascut l’any 1992 (Ivan Solivellas), mentre que el més veterà, Magí Camps, és del 1961, amb representants de les tres dècades que els separen. No es pot dir el mateix de la distribució geogràfica, amb un pes indiscutible de la capitalitat barcelonina, comptant-hi la vila de Gràcia, per bé que les mesures proposades responen a problemàtiques i estats de la qüestió comuns a tot el territori de parla catalana sense gaires diferències.
ORIGINALITAT I SENY
El Molt a favor no és cap decàleg, ni dotze manaments, ni cap altre dels números rodons en ús, la qual cosa és una primera mostra d’originalitat. Són les que van sortir, segons explica el coordinador d’aquesta tasca col·lectiva, Enric Gomà, que també és autor d’algunes de les idees exposades en forma d’articles breus. “No és un llibre sistemàtic. És un llibre que vol canviar un cert esperit derrotista i vol fer propostes concretes que siguin la porta per a altres propostes”, sosté Gomà, i Magí Camps el rebla: “Havíem de fer alguna cosa constructiva i en positiu, perquè no podem estar tot el dia lamentant-nos.”
Amb un to planer i, segons quina sigui l’autoria, amb un punt d’ironia o una dosi generosa d’humor, les iniciatives que es plantegen van des de respondre sistemàticament “digui?” quan es despenja el telèfon fins a posar en marxa un reality show en català. Entremig, propostes aparentment senzilles com aconseguir que els polítics del país deixin de desdoblar les seves declaracions en català i castellà en les rodes de premsa, actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica o establir bonificacions fiscals pel català, i d’altres empreses més dificultoses, com ara impulsar un festival de música en català a l’estil d’Eurovisió, endegar una campanya de micromecenatge per a la traducció de videojocs o conscienciar els professors universitaris que no canviïn de llengua pels alumnes Erasmus o, simplement, castellanoparlants.
Tot són idees i plantejaments que necessiten més o menys elaboració, però que es poden començar a implementar de manera immediata. “Les propostes que fem són factibles ara mateix i amb les lleis actuals”, defensa Rudolf Ortega.
El llibre té presents en tot moment els joves (amb una interessant crida a l’elaboració d’un diccionari urbà) i els parlants en general com a subjectes actius i no passius, tot i que no pretén cedir la iniciativa, ni el pes de la responsabilitat que això comporta, a la ciutadania en exclusiva, com explica un altre cop Ortega: “Aquí hi ha hagut sempre el missatge de traslladar la responsabilitat al parlant: «El català depèn de tu.» D’acord, però hi ha coses que el parlant sol no pot fer. Encara que jo estigui convençut de parlar sempre en català i no canviar mai de llengua, és molt difícil que hi hagi més cursos per a nouvinguts, més cinema, etc. L’esforç ha de ser compartit.” Enric Gomà eixampla aquest mateix punt de vista: “Més enllà de la dicotomia individu i poders públics posa en valor tots els estrats intermedis. El Barça, una empresa que funciona internament en català, els ateneus, les entitats, les cadenes d’alimentació, les associacions...”
EL COLOFÓ
Les accions que dissenya aquesta obra col·lectiva desemboquen en una última part destinada a proposar un pacte per la llengua fonamentat en la convicció dels signants que “avui la paràlisi sobre la política lingüística no ha fet sinó empitjorar la situació.” En aquesta part, el llibre abandona la jocositat i el to amable per adoptar un to contundent i crític: “Durant molts anys hem viscut de l’existència d’una política lingüística oficial que ha actuat de garant del desplegament de la llengua però que, a la vegada, ha anestesiat tant la iniciativa institucional com la implicació col·lectiva, com si la normalització lingüística s’hagués convertit en l’última parada després del túnel del franquisme. I actualment, instal·lats en una aparença de normalitat, constatem que amb les receptes conegudes no n’hi ha prou per contenir els embats del món digital, ni per frenar la reculada del català com a llengua habitual, ni tampoc per equilibrar els desavantatges d’un marc jurídic asimètric.”
Fet el diagnòstic com a recepta es proposa un gran pacte que mobilitzi els agents polítics, econòmics i socials “en un projecte compartit basat en la subscripció de compromisos”. Una iniciativa per al desplegament de la qual el llibre suggereix la implicació del Parlament de Catalunya com a impulsor, fent extensiva la proposta a tots els territoris i institucions de parla catalana. Tot i la severitat de l’anàlisi, el to positiu i l’optimisme (si més no, com diria Grasmsci, l’optimisme de la voluntat) es manté fins a l’última pàgina del volum: “Els parlants de català hi som, no hem dimitit, encara.”
