Tres històries de Sicília

abans del ‘gattopardo’

Especialista a transportar la literatura italiana al nostre idioma amb la sensació que els narradors i els personatges que llegim en català s’estan adreçant a nosaltres en italià, Pau Vidal també és el traductor d’Els virreis (Edicions de 1984), una novel·la monumental de Federico de Roberto (1861-1927). Podríem dir que és el precedent directe d’Il gattopardo, la qual cosa li confereix un avantatge i un inconvenient respecte de l’arxifamosa obra de Tomasi di Lampedusa. La part positiva és que De Roberto escriu aquesta història de decadència de l’aristocràcia siciliana durant el Risorgimento pràcticament en temps real. L’obra veu la llum en l’última dècada del segle XIX i està ambientada a Catània entre el 1855 i el 1882, en un estil verista que no li va requerir cap esforç excessiu de recerca històrica per ambientar el llibre sinó de recreació sobre una època viscuda, a diferència de la magna història del príncep de Salina, situada en la mateixa època però escrita el 1958. En contrapartida, les set-centes pàgines llargues d’Els virreis, són un exemple de pura i dura literatura vuitcentista que, si no es consumeix en dosis moderades de lectura, pot enfarfegar com dues dotzenes d’arancine engolides sense cap traguinyol per fer-les passar avall. Afortunadament, la traducció de Vidal, guardonada amb el 12è Premi de Traducció Vidal Alcover, permet assaborir tots els matisos d’unes descripcions, unes escenes i uns passatges d’alta volada. La novel·la arrenca amb l’apoteòsic capítol del funeral de la princesa Dona Teresa Uzeda i Risà, princesa de Francalanza, personatge epicèntric de l’erupció volcànica sociopolítica que desencadena la seva mort en el marc de l’ocàs de la seva època. Sepultada la il·lustre finada, el llibre corre el risc d’embarrancar per al lector d’avui amb la dilatada i multitudinària presentació d’una llarga corrua de personatges absolutament impagables. El contratemps es pot resoldre, com fa la meva sogra amb tots els llibres, agafant paper i llapis i engiponant un índex onomàstic que tampoc hauria estat malament incorporar al principi o al final de la present edició. Un cop situat el frondós retaule humà, només queda gaudir d’aquest retrat costumista implacable i voluptuós amb una riquesa lingüística que, com que no llegeixo l’italià, desconec si és fruit de la fidelitat del traductor a l’original o de la seva cullerada erudita per transportar-nos un registre i un esclat lèxic espectaculars. O potser és una mica de totes dues coses. Si sou capaços de contenir-vos d’una manera quasi tàntrica i llegir-ne no pas més de 50 pàgines cada dia, assaborint-les com si piquéssiu d’un en un el contingut d’una safata de cannoli, quedareu meravellats. I amb gana. Prou gana per recuperar la traducció, també de la mateixa mà vidaliana, d’Il gattopardo publicat per Proa fa una dotzena d’anys.

UN FINAL OBLIGAT

Si parlem de literatura siciliana i hem citat Camilleri, De Roberto i, de retruc, Tomasi di Lampedusa, seria imperdonable no culminar aquesta tria amb una novetat recent en català com Todo modo, exemple del la novel·la negra intel·lectual de Leonardo Sciascia (1921-1989), en aquest cas amb traducció d’Assumpta Camps i que arriba al nostre idioma oportunament en l’any del centenari de l’escriptor. Una història fosca, amb una intriga in crescendo que combina misteri i crítica social soterrada per mitjà del retrat de la pitjor cara del poder, un ambient en què aquest autor, amb una breu carrera com a diputat, no toca pas d’oïdes. Tot comença en un aparent oasi de pau hoteler enmig del bosc on el protagonista arriba gairebé per casualitat en el moment just per assistir a una sèrie de crims. Amb el seu to aparentment intranscendent, pausat, directe, la novel·la de Sciascia culmina aquesta tria siciliana amb tres exemples cronològicament distants l’un de l’altre però correlatius en la tradició exuberant de les lletres de l’illa mediterrània per excel·lència.