el Modernisme català

Només entrar a l’exposició de l’Ideal, el visitant transita per un passadís que es converteix en la porta d’entrada de l’exposició. I també del modernisme. De fet, el moviment va tenir uns elements comuns i també unes particularitats nacionals, amb l’art nouveau a França i a Bèlgica, el jugendstil a Alemanya, el liberty al Regne Unit, el floreale a Itàlia o el modernisme a Catalunya. Tal com destaquen les dues comissàries de l’exposició, la catalana Imma Fondevila i l’austríaca Theresia Nickl, Klimt, l’experiència immersiva ens acosta a l’artista austríac a través de dos pilars temàtics: el modernisme i el feminisme. El context històric, els trets comuns dels diferents modernismes i les particularitats de cada versió ens són introduïdes de manera senzilla, en un llenguatge assequible per qualsevol perfil de públic. Se’ns explica la sezession austríaca, de la qual va ser promotor i membre Klimt, però també el modernisme català, un dels períodes més brillants i innovadors de la nostra història artística. El mateix any que es fundava el moviment austríac, el 1897, s’obria la taverna Els Quatre Gats, el cau d’alguns artistes com Casas, disposats a trencar les convencions i fer emergir l’art d’avantguarda.

Tal com destaca Imma Fondevila, el discurs expositiu posa en valor “les relacions fins ara poc conegudes entre artistes i activistes de la Viena on va viure Klimt i la Barcelona d’aquell temps”. La mostra vincula a través d’una videoinstal·lació les obres de Klimt i les d’Anglada Camarasa, un artista modernista “més conegut al seu moment que Casas i Nonell”, tal com assegura Fondevila. Els dos artistes van coincidir el 1904 en una mostra a la Secessió de Viena, i també el 1911, en aquest cas a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Roma, on van compartir el primer premi. No hi ha proves que es coneguessin, però Fontdevila subratlla els punts de contacte entre les seves obres: “Des de la riquesa cromàtica i la saturació del color fins a la passió per la representació de la dona i els paisatges d’insomni.”

La modernitat feminista

L’exposició també destaca el paper de la dona en l’obra de Klimt. El mateix autor va afirmar: “No existeix cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, especialment les dones.” Les dones es van convertir en la seva font d’inspiració i també en les seves mecenes. Klimt va viure envoltat de dones. Fins la seva mort, el 1918, va conviure amb la seva mare i les seves germanes. Mai es va casar i, després de morir, es van formalitzar fins a catorze demandes de pensió alimentària. Tanmateix, la dona amb qui va mantenir una relació més estreta va ser Emilie Flöge, dissenyadora, empresària i una persona que representa prou bé el model de dona que lluita per assolir la seva independència. Hi ha qui sosté que ella i el mateix artista són els models que poden veure’s a El petó.

Més enllà de l’experiència personal de l’artista i de l’empremta que va deixar la seva obsessió per la sexualitat, la mostra aprofita l’avinentesa per destacar el paper de la dona en el tombant de segle, amb un incís especial en les que es van moure al nostre país, com ara Dolors Monserdà o Carme Karr, i en els avenços, tímids i oscil·lants, del feminisme. A la sala s’hi exposen joies, llibres i fins i tot alguns vestits de l’època, cedits pel Museu del Tèxtil. I també les poques obres originals que podem veure a la mostra, com ara dos retrats fets per la pintora Lluïsa Vidal a les pioneres Francesca Bonnemaison i Agnès Armengol. En qualsevol cas, el pas de la omnipresència d’una dona desinhibida en l’obra de Gustav Klimt a la reivindicació del feminisme és certament agosarat, sobretot tenint en compte que si bé els secessionistes van convidar les artistes a exposar al seu pavelló, mai no les van admetre al grup.

Una immersió en l’oceà

L’entrada a l’enorme sala central del Centre d’Arts Digitals, amb més de 1.000 metres quadrats de pantalla, és el nucli central de l’exposició. Durant trenta-cinc minuts, hom té la sensació submergir-se de ple en l’univers de Klimt, talment com si penetrés en els seus quadres o se sentís envoltat pels edificis que va decorar. Des de qualsevol racó de la sala, emergeixen els elements iconogràfics més característics de Klimt, els guarniments d’inspiració bizantina, l’explosió de colors o la preferència pels daurats, i hom té la impressió de penetrar, literalment, als edificis que va decorar o a les pintures que va crear, com ara El petó i L’arbre de la vida. Tot plegat, mentre la música acaba d’aclaparar-nos els sentits. A més, gairebé sense voler-ho, l’espectador participa de ple en el muntatge, amb el seu cos convertit en un fris o en una tela permanentment canviant. Val la pena asseure’s en qualsevol dels cubs que podem trobar a la sala i deixar passar el temps. La projecció, que ha representat una inversió de prop d’1 milió d’euros, ha anat a càrrec de Layers of Reality, en col·laboració amb l’estudi belga Exhibition Hub, i es va estrenar simultàniament a la Gallerie Horta de Brussel·les i al Centre d’Arts Digitals. En la producció han intervingut una quantitat molt significativa d’artistes i estudis creatius en arts digitals, tant nacionals com internacionals, com ara Dirty Monitor, Broomx, ActiveMe, Jordi Massó i Sergio Albiac.

L’exposició també ha permès estrenar una nova sala de 300 metres quadrats que fins fa molt poc era el temple xinès taoista de Barcelona. En aquest espai, podem trobar una proposta interactiva titulada Viena 1900 i una instal·lació artística en què es reinterpreta l’obra més coneguda de Gustav Klimt, El petó, amb elements penjants i un mapping en tres dimensions. D’aquesta manera, cada visitant pot veure la imatge completa des d’un punt determinat de la sala. L’exposició acaba amb una sala dedicada a la realitat virtual, on l’experiència pren un caràcter més íntim, i amb el fotomaton amb què el visitant pot veure com la seva cara es transforma en una de les obres de l’artista austríac. En conjunt, el Centre d’Arts Digitals ens ofereix una successió de propostes per viure amb intensitat, i d’una manera diferent, l’univers d’un artista que, amb la seva estètica particular, va contribuir a transformar les arts visuals del seu temps.