L’univers de Gustav Klimt

el Moder­nisme català

Només entrar a l’expo­sició de l’Ideal, el visi­tant tran­sita per un pas­sadís que es con­ver­teix en la porta d’entrada de l’expo­sició. I també del moder­nisme. De fet, el movi­ment va tenir uns ele­ments comuns i també unes par­ti­cu­la­ri­tats naci­o­nals, amb l’art nou­veau a França i a Bèlgica, el jugends­til a Ale­ma­nya, el liberty al Regne Unit, el flo­re­ale a Itàlia o el moder­nisme a Cata­lu­nya. Tal com des­ta­quen les dues comissàries de l’expo­sició, la cata­lana Imma Fon­de­vila i l’austríaca The­re­sia Nickl, Klimt, l’experiència immer­siva ens acosta a l’artista austríac a través de dos pilars temàtics: el moder­nisme i el femi­nisme. El con­text històric, els trets comuns dels dife­rents moder­nis­mes i les par­ti­cu­la­ri­tats de cada versió ens són introduïdes de manera sen­zi­lla, en un llen­guatge asse­qui­ble per qual­se­vol per­fil de públic. Se’ns explica la sezes­sion austríaca, de la qual va ser pro­mo­tor i mem­bre Klimt, però també el moder­nisme català, un dels períodes més bri­llants i inno­va­dors de la nos­tra història artística. El mateix any que es fun­dava el movi­ment austríac, el 1897, s’obria la taverna Els Qua­tre Gats, el cau d’alguns artis­tes com Casas, dis­po­sats a tren­car les con­ven­ci­ons i fer emer­gir l’art d’avant­guarda.

Tal com des­taca Imma Fon­de­vila, el dis­curs expo­si­tiu posa en valor “les rela­ci­ons fins ara poc cone­gu­des entre artis­tes i acti­vis­tes de la Viena on va viure Klimt i la Bar­ce­lona d’aquell temps”. La mos­tra vin­cula a través d’una vide­oins­tal·lació les obres de Klimt i les d’Anglada Cama­rasa, un artista moder­nista “més cone­gut al seu moment que Casas i Nonell”, tal com asse­gura Fon­de­vila. Els dos artis­tes van coin­ci­dir el 1904 en una mos­tra a la Secessió de Viena, i també el 1911, en aquest cas a l’Expo­sició Inter­na­ci­o­nal de Belles Arts de Roma, on van com­par­tir el pri­mer premi. No hi ha pro­ves que es cone­gues­sin, però Font­de­vila subrat­lla els punts de con­tacte entre les seves obres: “Des de la riquesa cromàtica i la satu­ració del color fins a la passió per la repre­sen­tació de la dona i els pai­sat­ges d’insomni.”

La moder­ni­tat femi­nista

L’expo­sició també des­taca el paper de la dona en l’obra de Klimt. El mateix autor va afir­mar: “No exis­teix cap auto­re­trat meu. Només m’interes­sen altres per­so­nes, espe­ci­al­ment les dones.” Les dones es van con­ver­tir en la seva font d’ins­pi­ració i també en les seves mece­nes. Klimt va viure envol­tat de dones. Fins la seva mort, el 1918, va con­viure amb la seva mare i les seves ger­ma­nes. Mai es va casar i, després de morir, es van for­ma­lit­zar fins a catorze deman­des de pensió ali­mentària. Tan­ma­teix, la dona amb qui va man­te­nir una relació més estreta va ser Emi­lie Flöge, dis­se­nya­dora, empresària i una per­sona que repre­senta prou bé el model de dona que lluita per asso­lir la seva inde­pendència. Hi ha qui sosté que ella i el mateix artista són els models que poden veure’s a El petó.

Més enllà de l’experiència per­so­nal de l’artista i de l’empremta que va dei­xar la seva obsessió per la sexu­a­li­tat, la mos­tra apro­fita l’avi­nen­tesa per des­ta­car el paper de la dona en el tom­bant de segle, amb un incís espe­cial en les que es van moure al nos­tre país, com ara Dolors Mon­serdà o Carme Karr, i en els avenços, tímids i oscil·lants, del femi­nisme. A la sala s’hi expo­sen joies, lli­bres i fins i tot alguns ves­tits de l’època, cedits pel Museu del Tèxtil. I també les poques obres ori­gi­nals que podem veure a la mos­tra, com ara dos retrats fets per la pin­tora Lluïsa Vidal a les pio­ne­res Fran­cesca Bon­ne­mai­son i Agnès Armen­gol. En qual­se­vol cas, el pas de la omni­presència d’una dona desin­hi­bida en l’obra de Gus­tav Klimt a la rei­vin­di­cació del femi­nisme és cer­ta­ment ago­sa­rat, sobre­tot tenint en compte que si bé els seces­si­o­nis­tes van con­vi­dar les artis­tes a expo­sar al seu pavelló, mai no les van adme­tre al grup.

Una immersió en l’oceà

L’entrada a l’enorme sala cen­tral del Cen­tre d’Arts Digi­tals, amb més de 1.000 metres qua­drats de pan­ta­lla, és el nucli cen­tral de l’expo­sició. Durant trenta-cinc minuts, hom té la sen­sació sub­mer­gir-se de ple en l’uni­vers de Klimt, tal­ment com si penetrés en els seus qua­dres o se sentís envol­tat pels edi­fi­cis que va deco­rar. Des de qual­se­vol racó de la sala, emer­gei­xen els ele­ments ico­nogràfics més carac­terístics de Klimt, els guar­ni­ments d’ins­pi­ració bizan­tina, l’explosió de colors o la pre­ferència pels dau­rats, i hom té la impressió de pene­trar, lite­ral­ment, als edi­fi­cis que va deco­rar o a les pin­tu­res que va crear, com ara El petó i L’arbre de la vida. Tot ple­gat, men­tre la música acaba d’acla­pa­rar-nos els sen­tits. A més, gai­rebé sense voler-ho, l’espec­ta­dor par­ti­cipa de ple en el mun­tatge, amb el seu cos con­ver­tit en un fris o en una tela per­ma­nent­ment can­vi­ant. Val la pena asseure’s en qual­se­vol dels cubs que podem tro­bar a la sala i dei­xar pas­sar el temps. La pro­jecció, que ha repre­sen­tat una inversió de prop d’1 milió d’euros, ha anat a càrrec de Layers of Rea­lity, en col·labo­ració amb l’estudi belga Exhi­bi­tion Hub, i es va estre­nar simultània­ment a la Galle­rie Horta de Brus­sel·les i al Cen­tre d’Arts Digi­tals. En la pro­ducció han inter­vin­gut una quan­ti­tat molt sig­ni­fi­ca­tiva d’artis­tes i estu­dis cre­a­tius en arts digi­tals, tant naci­o­nals com inter­na­ci­o­nals, com ara Dirty Moni­tor, Bro­omx, Acti­veMe, Jordi Massó i Ser­gio Albiac.

L’expo­sició també ha permès estre­nar una nova sala de 300 metres qua­drats que fins fa molt poc era el tem­ple xinès tao­ista de Bar­ce­lona. En aquest espai, podem tro­bar una pro­posta interac­tiva titu­lada Viena 1900 i una ins­tal·lació artística en què es rein­ter­preta l’obra més cone­guda de Gus­tav Klimt, El petó, amb ele­ments pen­jants i un map­ping en tres dimen­si­ons. D’aquesta manera, cada visi­tant pot veure la imatge com­pleta des d’un punt deter­mi­nat de la sala. L’expo­sició acaba amb una sala dedi­cada a la rea­li­tat vir­tual, on l’experiència pren un caràcter més íntim, i amb el foto­ma­ton amb què el visi­tant pot veure com la seva cara es trans­forma en una de les obres de l’artista austríac. En con­junt, el Cen­tre d’Arts Digi­tals ens ofe­reix una suc­cessió de pro­pos­tes per viure amb inten­si­tat, i d’una manera dife­rent, l’uni­vers d’un artista que, amb la seva estètica par­ti­cu­lar, va con­tri­buir a trans­for­mar les arts visu­als del seu temps.