QUAN TOT ERA POSSIBLE

Els amics venen i se’n van. Però hi ha amistats que et marquen, algunes deixant petja per sempre. Entre les etapes vitals més intenses en aquest aspecte, sens dubte, hi ha l’adolescència, un període de creixement en què et sembla que tot és possible; bàsicament, perquè tens tota la vida per davant. És una època de canvis transcendentals que et va perfilant en el gran traspàs d’infant a adult, de l’edat de la innocència a la maduresa, dels somnis a la realitat. Una transició que encarem sense por, però amb molts temors; en això suposo que es basa tot aprenentatge. Quan solem pensar-hi, tanmateix, la majoria ho recordem com “Aquells meravellosos anys”. I l’estiu, com a marc idíl·lic d’aquest enyorat passat. Hi ha molts relats i pel·lícules que remeten a aquest procés ple d’inquietuds i anhels, però n’hi ha una que particularment ens va marcar a molts durant la nostra particular adolescència, i encara ara és mirar-la i que se’m despertin emocions i sentiments. Molts ja podeu abaixar el braç, no es tracta d’Els goonies, que ja en vam parlar i m’encanta, sinó Compta amb mi (Stand by me), un film que condensa com cap altre aquest trànsit vital narrant les aventures de quatre amics que emprenen un petit gran viatge que els marcarà per sempre. Tot va passar aquell estiu del 1959. Parlem en passat perquè així ho fa el protagonista d’aquesta història, Gordie Lachance (Wil Wheaton), un home que recorda el que van viure plegats amb aquella colla quan llegeix la tràgica mort d’un d’ells als diaris, Chris, el seu millor amic (encarnat per River Phoenix). Així comença la pel·lícula, adaptació d’un relat de Stephen King, El cos, que té molts elements autobiogràfics (sense anar més lluny, de Gordie, el narrador del relat, que esdevindrà escriptor). És a través dels seus records que ens endinsem al passat, on ens trobem també amb Teddy (Corey Feldman) i Vern (Jerry O’Connell). L’acció arrenca quan dalt de l’arbre on tenen la caseta refugi decideixen sortir a la recerca del cos d’un noi del poble que ha desaparegut i fa dies que busquen. L’objectiu no és cap altre que fer-se famosos quan trobin el seu cadàver, que han sentit que es troba situat a tocar la via del tren a uns quaranta quilòmetres a peu. I, així, el que comença com un estimulant i divertit joc es va complicant quan troben obstacles pel camí i perills constants, com ara el gos perillós, sangoneres, trens amenaçadors i adults que els volen mal. La màgia del cinema i el saber fer de Rob Reiner –poca broma, l’havia de dirigir Adrian Lyne– fan que vivim intensament aquesta aventura com si fos una experiència pròpia i compartida: qui no ha fugit mai d’un gos que aparenta ser tant o més temible que Cujo? Als nostres rius i pantans no sé si hi ha sangoneres però cada vegada que hi poso els peus em venen calfreds i més sabent que es posen en llocs inconfessables! I qui no voldria intervenir en la gran discussió sobre si Super Ratón podria derrotar Superman en un hipotètic combat...?

Compta amb mi és un petit miracle, un relat curt que condensa la perfecció narrativa. Demostració que menys és més i una lliçó per a molts cineastes de per què dues hores si en una hora i mitja ja ho tens. El càsting, s’ha de dir, és perfecte. Són nens que no han de fer cap esforç per fer creure que són amics i resulta encara dolorós pensar que River Phoenix va morir al cap d’uns anys, com així li passa al personatge. I és que la mort hi té molta presència; constant i intensificada com més s’acosten al cadàver. El cos, però, també és present en la referència al germà de Gordie, mort prematurament (John Cusack); les vies del tren com a metàfora d’un llarg o curt camí segons avances; un revòlver i una navalla enfrontats en el duel amb el personatge de Kiefer Sutherland (més odiós gairebé que fent de Jack Bauer a 24). La mort, entendran, constitueix una part fonamental de la vida. I la maduresa, que s’inicia en aquell estiu, es reflecteix en el seu enfrontament amb la mort. Tot vist amb la perspectiva nostàlgica del temps, amb un amic recordant aquell que ja no hi és.