ASPECTES DE LA POESIA

Sigui de la mena que sigui, no hi ha gremi sense brega sobre qualsevol aspecte de l’activitat pertinent. Com si del centre del món es tractés, com més t’hi aproximes, més veus les polèmiques, més arrela la idea que és un dels llocs on la controvèrsia és més dura i difícil de resoldre. En l’àmbit de la poesia, que aquest cronista desconeix una mica menys que qualsevol altre, els grups es reparteixen com allò que ens contaven a l’escola dels regnes de taifes, i les divergències sobre el concepte i l’essència arriben fàcilment al punt en què uns menyspreen els altres fins a ni tan sols considerar-los dignes de dir-se’n poetes. Peculiaritat del gremi –no en exclusiva, però sí de forma especialment arbitrària i temerària– és que no només discuteixen els poetes, sinó també tot individu no estrictament analfabet que hagi llegit un llibre o dos en la seva vida.

Un dels aspectes més llampants toca la modernitat de la poesia. Quin és l’estil, quines, avui, les formes més adequades i efectives per despertar l’emoció poètica? Donant per depassada la sentència que després d’Auschwitz ja no té sentit escriure poesia, semblaria raonable acceptar qualsevol manera si l’efecte és consistent, colpidor, o com se’l vulgui caracteritzar. Ja no s’arriba a aquest punt, perquè entremig es topa amb l’escull del desacord sobre quina és l’emoció poètica dels nostres temps –i en una direcció o una altra, els gremis coincideixen que, des de les essències, només n’hi ha una possible.

I la possible per cadascú apareix lligada a la forma. La mètrica tradicional europea –la intensiva (deixem l’extensiva per als erudits coneixedors del món grecollatí)– manté la validesa havent superat els embats de les modernitats? Hi ha qui diu que fer decasíl·labs –i, per extensió, sonets, tercets encadenats, etcètera– és “antiquat”. Però les preteses modernors formals tenen més de cent anys. És tan old fashioned fer cal·ligrames com fer octaves reials. L’exploració formal extrema perpetrada entre finals del XIX i començaments del XX porta a la destrucció de l’eina –porta al silenci. Des d’un impuls que no es veia motiu –ni manera– per liquidar, va aparèixer un nou classicisme, i els condicionants formals autocrítics van abocar al terreny que, en absència d’un nom millor, se’n diu “eclecticisme”.

Arribats aquí, les lectores i lectors benèvols demanaran a aquest humil cronista que es mulli. Llibertat expressiva total? Respecte i obediència a la preceptiva tradicional? Eclecticisme possibilista? Tot això, o res. Que cada poeta trobi la forma que li convingui.