TRESORS DE LA NOSTRA LITERATURA ANTIGA

Ara fa 10 anys, l’edi­to­rial Bar­cino va crear la col·lecció Tast de Clàssics, per a la qual reco­ne­guts escrip­tors actu­als adap­ten obres remar­ca­bles de la nos­tra lite­ra­tura antiga, prin­ci­pal­ment medi­e­val, i miren d’expli­car-les per a un públic no espe­ci­a­lit­zat. Títols de Llull, de March, de Metge, de Roís de Core­lla, de Mun­ta­ner, de Des­clot, el Curial i Güelfa... Els qua­tre últims números de la col·lecció, que coin­ci­dei­xen amb un canvi del dis­seny de la coberta, són Lli­bre de parau­les i dites de savis i filòsofs, de Jafudà Bon­se­nyor, a càrrec de Manuel For­cano; Com vaig arri­bar a ser rei, de Jaume I, a càrrec de Raül Gar­ri­ga­sait, i els dos que comento. Per a aquests dos dar­rers, les edi­to­res són sen­gles repu­ta­des inves­ti­ga­do­res de la lite­ra­tura cata­lana medi­e­val: Lola Badia i Gemma Pellissa Pra­des, que, a banda de dei­xar un text apte per a qual­se­vol lec­tor, l’il·lumi­nen –no sols el text: també el para­text i el con­text, amb tots els ele­ments de l’horitzó d’expec­ta­ti­ves del segle XIV i començament del XV– d’una manera sàvia i amena.

La faula, de Gui­llem de Tor­ro­e­lla, és una joia en què l’autor mallorquí firma un exer­cici de qua­dra­tura del cer­cle entre la matèria de Bre­ta­nya –essen­ci­al­ment nar­ra­tiva– i la tra­dició tro­ba­do­resca occi­tana –emi­nent­ment lírica. A la seva illa natal, un dia que cavalca per la platja, Gui­llem veu un viro­lat papa­gai atu­rat damunt una balena embar­ran­cada. Admi­rat, s’hi acosta i mira d’abas­tar l’ocell. Però “és el destí que ho volia”, i aquell papa­gai ha actuat com a cim­bell, com a reclam. La balena es fa a la mar, amb Gui­llem a sobre. Fins que, després d’haver pas­sat nave­gant el ves­pre i la nit sen­cera, arri­ben en una terra on frui­ten taron­ges. Allà una serp molt dis­ci­pli­nada, en un francès impe­ca­ble, dona ins­truc­ci­ons a Gui­llem, que, com és natu­ral, està aco­llo­nit que fa por: “Et faig saber que ara et tro­bes a l’Illa Encan­tada, on resi­dei­xen la fada Mor­gana i mon­se­nyor el rei Artús.” Per tant, tot és pro­ducte de la pro­vidència: Gui­llem ha estat esco­llit per acom­plir una missió relle­vant en pro del rei Artús, que viu una tris­tesa molt fonda per tot el que lle­geix en el mirall de l’espasa Exca­li­bur.

La faula va ser un conte d’èxit a la seva època (va influir autors de tant de pres­tigi com Metge i Mar­to­rell), i avui con­ti­nua ade­li­tant el lle­gi­dor per la quan­ti­tat d’ele­ments sug­ge­ri­dors que conté, que Badia explana tan bé. Ori­gi­nal­ment escrit en noves rima­des, en un occità no exempt de cata­la­na­des –fora dels par­la­ments dels habi­tants de l’Illa Encan­tada, reproduïts en un francès vacil·lant–, a mi me n’han interes­sat molt els diver­sos frag­ments ecfràsics.

El pri­mer dels con­tes tru­cu­lents –el millor– és una mera­ve­lla: morta la seva esposa, homes de con­fiança del rei d’Hon­gria l’ins­ten a tor­nar-se a casar, per tal que el tron no acabi essent ocu­pat per un cul foras­ter. El rei res­pon als seus acòlits que ho farà, cer­ta­ment, sem­pre que li tro­bin una dona tan bella com la difunta, cosa que no serà fàcil. Al final, l’única dona que com­pleix amb escreix la con­dició exi­gida pel sobirà és la seva pròpia filla, que, hor­ro­rit­zada amb la pro­posta, deci­deix tallar-se les mans (“Filla meva, m’heu cap­ti­vat per totes les qua­li­tats que mos­treu i, espe­ci­al­ment, per la deli­ca­desa de les mans”). La jove, però, encara haurà de viure una penosa aven­tura abans que el seu cor i els seus ulls no tro­bin con­vi­nença en els del comte de Pro­vença. El relat ens ofe­reix un final feliç, però, per arri­bar-hi, ha cal­gut patir cosa de no dir! Pel que fa als dos con­tes res­tants, “Història d’Amic i Melis” i “El fill del senes­cal d’Egipte”, trac­ten sobre l’amis­tat entre dos nois i altres valors deu­tors de l’ideal cava­lle­resc. Cal apun­tar que el pri­mer mos­tra una càrrega de tru­culència que no té, ni remo­ta­ment, el segon. L’un i l’altre, però, també aca­ben bé.