TRESORS DE LA NOSTRA LITERATURA ANTIGA

Ara fa 10 anys, l’editorial Barcino va crear la col·lecció Tast de Clàssics, per a la qual reconeguts escriptors actuals adapten obres remarcables de la nostra literatura antiga, principalment medieval, i miren d’explicar-les per a un públic no especialitzat. Títols de Llull, de March, de Metge, de Roís de Corella, de Muntaner, de Desclot, el Curial i Güelfa... Els quatre últims números de la col·lecció, que coincideixen amb un canvi del disseny de la coberta, són Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs, de Jafudà Bonsenyor, a càrrec de Manuel Forcano; Com vaig arribar a ser rei, de Jaume I, a càrrec de Raül Garrigasait, i els dos que comento. Per a aquests dos darrers, les editores són sengles reputades investigadores de la literatura catalana medieval: Lola Badia i Gemma Pellissa Prades, que, a banda de deixar un text apte per a qualsevol lector, l’il·luminen –no sols el text: també el paratext i el context, amb tots els elements de l’horitzó d’expectatives del segle XIV i començament del XV– d’una manera sàvia i amena.

La faula, de Guillem de Torroella, és una joia en què l’autor mallorquí firma un exercici de quadratura del cercle entre la matèria de Bretanya –essencialment narrativa– i la tradició trobadoresca occitana –eminentment lírica. A la seva illa natal, un dia que cavalca per la platja, Guillem veu un virolat papagai aturat damunt una balena embarrancada. Admirat, s’hi acosta i mira d’abastar l’ocell. Però “és el destí que ho volia”, i aquell papagai ha actuat com a cimbell, com a reclam. La balena es fa a la mar, amb Guillem a sobre. Fins que, després d’haver passat navegant el vespre i la nit sencera, arriben en una terra on fruiten taronges. Allà una serp molt disciplinada, en un francès impecable, dona instruccions a Guillem, que, com és natural, està acollonit que fa por: “Et faig saber que ara et trobes a l’Illa Encantada, on resideixen la fada Morgana i monsenyor el rei Artús.” Per tant, tot és producte de la providència: Guillem ha estat escollit per acomplir una missió rellevant en pro del rei Artús, que viu una tristesa molt fonda per tot el que llegeix en el mirall de l’espasa Excalibur.

La faula va ser un conte d’èxit a la seva època (va influir autors de tant de prestigi com Metge i Martorell), i avui continua adelitant el llegidor per la quantitat d’elements suggeridors que conté, que Badia explana tan bé. Originalment escrit en noves rimades, en un occità no exempt de catalanades –fora dels parlaments dels habitants de l’Illa Encantada, reproduïts en un francès vacil·lant–, a mi me n’han interessat molt els diversos fragments ecfràsics.

El primer dels contes truculents –el millor– és una meravella: morta la seva esposa, homes de confiança del rei d’Hongria l’insten a tornar-se a casar, per tal que el tron no acabi essent ocupat per un cul foraster. El rei respon als seus acòlits que ho farà, certament, sempre que li trobin una dona tan bella com la difunta, cosa que no serà fàcil. Al final, l’única dona que compleix amb escreix la condició exigida pel sobirà és la seva pròpia filla, que, horroritzada amb la proposta, decideix tallar-se les mans (“Filla meva, m’heu captivat per totes les qualitats que mostreu i, especialment, per la delicadesa de les mans”). La jove, però, encara haurà de viure una penosa aventura abans que el seu cor i els seus ulls no trobin convinença en els del comte de Provença. El relat ens ofereix un final feliç, però, per arribar-hi, ha calgut patir cosa de no dir! Pel que fa als dos contes restants, “Història d’Amic i Melis” i “El fill del senescal d’Egipte”, tracten sobre l’amistat entre dos nois i altres valors deutors de l’ideal cavalleresc. Cal apuntar que el primer mostra una càrrega de truculència que no té, ni remotament, el segon. L’un i l’altre, però, també acaben bé.