LES ALES DESPLEGADES

El col·lec­tiu Rimini Pro­tokoll parla de ciu­tats i de canvi climàtic en aquesta ins­tal·lació immer­siva. La veri­tat té un color o un altre, segons el fil­tre de les ulle­res. Ho fan amb una peça que viatja de la diver­tida pro­vo­cació (quants noms conei­xes dels teus con­ciu­ta­dans?) a la reflexió més raci­o­nal. El relat ideològic tras­passa l’asfalt. Els pen­sa­dors, que rela­ten amb orgull la seva tesi sobre la Bar­ce­lona que desit­gen, es con­fo­nen amb els espec­ta­dors que també inter­ve­nen, en dife­rit, dins de les pan­ta­lles de la ins­tal·lació.

Els espec­ta­dors tran­si­ten per aquest fals asfalt. Van de la plaça amb font fresca (que pot quan­ti­fi­car la riquesa en funció de l’altura que agafi el raig d’aigua) a l’ofi­cina de grans inver­sors a l’últim pis d’un gra­ta­cel: per ampliar bene­fi­cis juguen amb el tre­ball mal pagat de les pre­sons. Men­tres­tant, una cam­bra fosca car­re­gada de lli­te­res prova d’aco­llir els des­he­re­tats. La ciu­tat té tan­tes for­mes de bate­gar com interes­sos dels ciu­ta­dans. És una sim­fo­nia del desor­dre que Rimini Pro­tokoll pro­cura ana­lit­zar, sepa­rant capa per capa i posant només alguns exem­ples amb peti­tes càpsu­les en cada set. La riquesa es bas­teix a par­tir d’abu­sar dels més debi­li­tats, sigui cons­ci­ent­ment o no. I la ciu­tat verda i ami­ga­ble només és pos­si­ble per a un grup de pri­vi­le­gi­ats. La resta s’amun­te­garà als afo­res.

A l’espai, no hi ha ni un sol actor. Sí que apa­rei­xen per pan­ta­lla els per­so­nat­ges entre­vis­tats, fent algun tipus d’acció que tras­llada a una situ­ació escènica. Que es desen­vo­lupa gràcies a la presència dels matei­xos espec­ta­dors/habi­tants momen­ta­nis de l’espai. Els usu­a­ris a qui els toca pas­se­jar amb la tablet cap­tu­rant imat­ges que seran retrans­me­ses per­me­ten l’equívoc de pen­sar si els pen­sa­dors que rela­ten un dis­curs són altres éssers anònims, que posen cos a una veu o bé els matei­xos pro­ta­go­nis­tes. Un joc de miralls i d’equívocs dels dra­ma­turgs.

Rimini Pro­tokoll prac­tica un tea­tre docu­men­tal immer­siu (Cargo Sofia-Bar­ce­lona). A través de la repre­sen­tació simbòlica des­grana múlti­ples dis­cur­sos fins a mos­trar un relat com­plex, vari­a­ble, inter­pre­ta­ble. L’asfalt de la ciu­tat hi és i cal resol­dre com arren­car-lo per tro­bar uns car­rers més soci­a­bles. El futur no es cons­tru­eix amb uto­pia; sinó amb el fet de refle­xi­o­nar, empa­tit­zar amb l’altre i cons­truir junts. La com­pa­nyia ale­ma­nya no con­clou res, tot i que és evi­dent la volun­tat política de fer ser­vir el tea­tre com una eina de tro­bada, reflexió i rege­ne­ra­dora d’acci­ons. Que l’espec­ta­dor tras­passi la ins­tal·lació i la vis­qui. Aquest és també el repte de Conde de Tor­re­fiel a la naïf Els pro­ta­go­nis­tes. Que hi inter­vin­gui i modi­fi­qui l’espai per a un altre usu­ari (com els de Conde... van fer a Se res­pira en el jardín como en un bos­que). Sem­pre es par­lava del fet que la referència dels Rimini Pro­tokoll a Cata­lu­nya era Roger Ber­nat (Domini públic, Numax-Fagor-Plus), però ara n’apa­rei­xen nous dei­xe­bles, com ara Conde de Tor­re­fiel i Ça Marche, que con­vida a ima­gi­nar l’espec­ta­dor a través de l’escolta i l’obser­vació en espais natu­rals dis­po­sats de manera espec­ta­cu­lar i íntima (Lo viejo y lo nuevo i Los figu­ran­tes).

Les injustícies del món no es reso­len amb camps de tre­ball de les ONG. No només amb això. Aina Tur fa catarsi amb aquest mun­tatge que repassa una experiència traumàtica per­so­nal que va viure com a coo­pe­rant a l’Amèrica Lla­tina, fa anys. Els pro­jec­tes de coo­pe­ració sem­pre es fan amb la volun­tat d’aju­dar i de conèixer. I, si pot­ser no té gaire sen­tit el pro­jecte en si (car­re­gar cocos per fer una plan­tació nova), sí que és clau en l’experiència de la per­sona que ho viu (dis­fru­tar de la lli­ber­tat dalt d’una pick-up i, sobre­tot, empa­tit­zar amb la població, escol­tar-la i com­par­tir el seu món autèntic que els fa la sen­sació de viure en la misèria). Per posar a escena aquest record (que té un punt de càrrega de consciència perquè un segrest exprés porta al que es podria con­si­de­rar un crim d’estat) només hi ha l’espai i la inter­pre­tació d’Anna Alarcón. L’actriu torna amb un monòleg, que trans­porta l’espec­ta­dor. Però, a diferència del text fosquíssim de Sarah Kane (Psi­cosi de les 4.48), ara es viatja d’un caràcter ale­gre a un de des­es­pe­rat per aca­bar amb un esquitx d’ingenuïtat com a fórmula per supor­tar una culpa per una acció que no s’ha pogut cor­re­gir. Només el record de “No et pas­sarà res” i la ter­ri­ble cons­ta­tació que, els segres­ta­dors, no van tenir aquell lleu con­sol.

El pas­satge se situa en un espai abs­tracte que es remou amb els ven­ti­la­dors que refres­quen l’estança i que s’ima­gina una cai­guda de man­gos madurs impa­ra­ble, com un joc, com un paradís idíl·lic en plena joven­tut i des­co­bri­ment de la vida. En els pri­mers pas­sat­ges, el per­so­natge viu aquell entu­si­asme i un punt d’irre­flexió, que els seus pares des­co­bri­ran que ha per­dut, en ater­rar a Menorca, de tor­nada. Haurà per­dut la bri­llan­tor dels ulls en veure l’abisme tant a prop. La vida més bruta, l’actu­ació impune li haurà tret aquell som­riure. Tur sap cap­tar molt bé com, en els moments de més tensió, es viu amb una ple­ni­tud que una Coca-Cola o una dutxa sem­bla que siguin la millor experiència del món. Que retrata com un sim­ple Twis­ter (Alarcón ja feia for­tuna amb la Pan­tera Rosa a Sé de un lugar) pot des­en­ca­de­nar una situ­ació ines­pe­rada, diver­tida i pot­ser fatal. De fons, la pluja de man­gos. I la cer­tesa que el fruit tro­pi­cal té un altre gust molt dife­rent del que ofe­rei­xen els dels super­mer­cats euro­peus. Madu­rar a la mata, con­ta­giar-se d’aque­lla xafo­gor fa que se cele­bri com mai el suc dolç, gola avall.

Una gala­xia de luciérna­gas s’hau­ria d’haver estre­nat en el Grec 2020, que es dedi­cava a l’Amèrica Lla­tina. De fet, coin­ci­di­ria amb Pro­jecte Ingenu, que també tenia pre­vista aque­lla edició l’estrena de La ruta de la palta. En aquell cas, el fruit que fun­ci­ona com a tor­nada és l’alvo­cat. I que ser­veix per retra­tar la ter­ri­ble pri­va­tit­zació dels béns de la terra per­mesa per l’Estat xilè. De fet, l’obra coin­ci­deix també amb Tea­tro Ama­zo­nas, el dar­rer tre­ball d’Azkona & Toloza sobre la dar­rera colo­nit­zació d’Europa a Amèrica (a través del capi­ta­lisme més sal­vatge). El tea­tre és l’art d’empa­tit­zar amb els altres. De posar-se a la seva pell. Tur sent un gran buit (encara avui) quan pensa en el jove que va pro­te­gir-la del segrest i que ningú va pen­sar a donar-li una opor­tu­ni­tat. Només pot con­so­lar-li l’experiència l’estel de llu­er­nes que s’aixe­ca­ven quan, a la nit, llançava una pedra. Era una forma d’esban­dir la por. I la natura li con­tes­tava amb una imatge pre­ci­osa. Poètica que gua­reix la ferida.

L’actriu Sílvia Bel empeny amb molta ener­gia aquesta obra de Simon Step­hens en què, apa­rent­ment, hi ha una fina història entre dos per­de­dors, però que, per sota, si es busca, hi ha una reflexió sobre la sub­jec­ti­vi­tat dels relats. Segu­ra­ment, no té la trans­cendència ni la luci­desa d’altres peces en què la trama ajuda a ense­nyar veri­ta­bles pedres filo­so­fals (enten­dre la física quàntica a través de la deli­rant Afa­si­ans, de Los Cor­de­ros SC + Za, per exem­ple). El que, en prin­cipi, sem­bla una casu­a­li­tat, una mena d’efecte papa­llona, té alguna trampa que amaga. Pep Cruz és l’home adult que no pot con­ce­bre què ha tro­bat aque­lla dona en ell, un gra­pat d’anys més gran. Però es deixa vèncer. Pot­ser és l’ele­ment que neces­si­tava la pro­ta­go­nista per acon­se­guir alguns dels seus objec­tius. Ell és reser­vat, tímid, des­con­fiat. Ella és expan­siva, ama­ble­ment men­ti­dera, i un punt sin­cera. Dos cos­sos que la vida ha tur­men­tat es tro­ben i con­fien que podran com­par­tir les seves sole­dats un tram del camí. No hi tenen res a per­dre.

El mun­tatge situa els dos per­so­nat­ges en un espai inde­ter­mi­nat, que va ade­quant-se a les neces­si­tats de l’escena. Hi ha una mena de mitja lluna, posada cap per avall, que els acom­pa­nya, i que trans­forma cada escena. La peça és ente­ne­dora perquè segueix un ordre cro­nològic i perquè només pun­tu­al­ment apa­rei­xen men­ti­des que es van reve­lant. Ella diu que és cam­brera i després mes­tra i després... Ell diu que no s’ha mogut mai de Lon­dres però resulta que va fer el ser­vei mili­tar al canal de Suez... Són men­ti­des, apa­rent­ment, sense gaire trans­cendència, fetes per sim­pli­fi­car les seves rèpli­ques. La mitja lluna pen­dula sobre el pes (com En la soli­tud dels camps de cotó, diri­git per Joan Ollé, apa­rent­ment). Genera sor­presa i es con­ver­teix en el ter­cer punt cab­dal de la peça, tot i que no hi acabi reve­lant gaire res.​Josep Maria Mes­tres sem­pre compta amb Sílvia Bel amb els seus mun­tat­ges, sem­pre que pot. Ho fa des de fa una pila d’anys (des d’El ven­tall de Lady Win­der­mere, el 2007, com a mínim). Sovint, són rols de dona seduc­tora, que sap fer-se atra­par. Ara, Bel és la dona que s’abra­ona diver­ti­da­ment i amb una elegància que rubo­ritza el car­nis­ser. En aquest joc de rèpli­ques, de mit­ges veri­tats, de som­nis frus­trats, de records reclo­sos en un die­tari que no es vol relle­gir, hi ha dues vides anònimes. I l’escena per­met donar-los el focus i com­pren­dre que tot­hom té un relat, un motiu per viure i per fer-se val­dre.

Felipe Cabe­zas es trans­forma, en aquesta ocasió, en un mono­lo­guista cínic. Que es riu de la misèria pròpia i forana men­tre es fuma un piti o es pren d’un glop un whisky. Que­ralt Riera també fa un salt mor­tal perquè pre­senta una obra amb un per­so­natge amb un dis­curs que es con­tra­diu en el que pensa i que va sobre­vi­vint però sense pos­si­bi­li­tat de trans­for­mar marcs tem­po­rals o dis­cus­si­ons entre les seves rèpli­ques com és habi­tual en alguns dels seus tre­balls (Pruna, L’Amor (no és per a mi, va dir Medea), Amor mor o For­qui­lla Mitjó Arra­cada).

La misèria és la que escu­pen contínua­ment els tele­notícies i els dia­ris. Sen­tir-se la baula feble del capi­ta­lisme és ingrat. Però, tot i dis­po­sar d’una tri­buna, d’una gent que l’escolta (ni que sigui per riure-se’n), no en fa ús. La seva denúncia no és incendiària com podria ser la de Leo Bassi o Jango Edwards. O Pepe Rubi­a­nes. La radi­ca­li­tat ve domes­ti­cada, és de cel·lofana, no té la con­sistència dels que han rebut ame­na­ces de bomba fei­xis­tes o denúncies als jut­jats. És un relat d’un per­so­natge vençut, acla­pa­rat.En aquesta mena de pub (com si fos un antic local del Paral·lel dels temps de l’anar­quia i la revista) es creu en els des­cre­guts, s’advoca per un món que els té tena­llats. El pro­ta­go­nista s’ofega amb les imat­ges que impac­ten en el que seria el seu món utòpic, ideal, però sucum­beix gene­rant un pro­ducte de con­sum més. La seva ruïna és la nos­tra misèria. Amb o sense esta­bi­li­tat econòmica, el cant de sire­nes de la por, de l’ambició, de l’ordre, apaga cap revo­lució. Aquest és el veri­ta­ble drama d’una peça que sucum­beix, cohe­rent, tot i que amb una apro­xi­mació estra­nya, que no empa­titza, que semi­es­ce­ni­fica un per­so­natge de farsa. Resulta, ara, que Raf­fa­e­lla Carrà, tan útil per a cade­nes pri­va­des, era revo­lu­cionària. Ens falta con­text. Ens fal­ten revo­lu­ci­ons. De cançons i de fets. La con­clusió coin­ci­deix, en for­mat cuplet, a Pas­sar revista de la gent de LAmi­ni­mAL que van fer el mun­tatge per a la cam­pa­nya Arnau iti­ne­rant. També Hernán Cortés se escribe con ñ té un cert aire a per­ple­xi­tat: no s’està satis­fet en el món en què es viu però la lluita s’acaba amb una con­signa can­tada pels car­rers... En aquest món, can­ten tots aquests títols d’aquest Grec, anem curts d’èpica, de radi­ca­li­tat. En aquest pano­rama, aban­do­nar és pro­cla­mar públi­ca­ment la der­rota. Ben dife­rent és el final que pro­clama Soc el vent, en què es veu la mort com un alli­be­ra­ment, superant l’estampa degra­dada d’una soci­e­tat apàtica, de la qual també es fuig. Aquest humor cínic del mono­lo­guista no li dona cap altra esca­patòria, i l’accepta des de la der­rota.

Un gran reserva és un vi que ha madu­rat molt temps abans de des­ta­par-lo. Rhum & Cia no té cap mena de ver­go­nya de pre­sen­tar-se amb algu­nes de les entra­des clàssi­ques dels seus tres espec­ta­cles ante­ri­ors (Rhum, Rhu­mia i Rhu­mans). De fet, des de la pri­mera idea (que havia de diri­gir Monti i que, en morir men­tre assa­ja­ven, es va con­ver­tir en un home­natge que alter­nava el traç gros del nas ver­mell excèntric amb uns ins­tants d’emoció, de record), l’objec­tiu era fer un espec­ta­cle amb entra­des clàssi­ques de pallasso. Ben directe i alhora tot un repte per acon­se­guir que res­pirés fresc i que trans­pirés amb el públic del segle XXI. De fet, és un objec­tiu que també per­se­gueix Tor­tell Pol­trona a Postclàssics. I que Pepa Plana va atre­vir-se a refor­mu­lar en mirada de pallassa a Veus que no veus. El gag pot ser patètic, però el cor que hi posen els pallas­sos que hi inter­ve­nen (en tots els espec­ta­cles que se citen a aquesta crítica) li dona l’auten­ti­ci­tat ingènua, que pro­voca la ria­llada més ines­pe­rada de l’espec­ta­dor. Sigui cri­a­tura o cri­a­tura amb barba.

En els tres espec­ta­cles de la com­pa­nyia hi ha hagut Jordi Martínez i Roger Julià (fent d’augusts) i Joan Arqué (el cara­blanca). Un altre dels clàssics de la tri­lo­gia és Pep Pas­qual, que hi aporta la música en directe, sense per­dre la des­pro­porció del pallasso. Hi han entrat altres noms, com ara Gui­llem Albà, Laura Aubert i Ori­olo (Oriol Boi­xa­der), per citar-ne alguns. En la pri­mera repre­sen­tació que es va pro­gra­mar a la Mercè al repar­ti­ment hi fal­tava Pas­qual però s’hi afe­gia Mauro Paga­nini (un diver­tit actor pas­sat a pallasso que vol­dria ser cara­blanca però que no li dei­xen perquè els augus­tos l’igno­ren, tant des­pre­o­cu­pa­da­ment com cru­el­ment). També Piero Stei­ner des­grana el seu per­so­natge volun­tariós, enèrgic, que ja ha des­ta­pat en molts altres mun­tat­ges, siguin de circ, o no (Pugi­la­tus, Bèsties, La set i la revo­lució, Cons­truc­tivo...) i inse­gur.

La màgia d’aques­tes espec­ta­cles és que, tot i saber-ne el desen­llaç i els jocs de parau­les (“Do you know?”, diu el cara­blanca. “I un ou?”, res­pon l’excèntric) , no fa res que les repe­tei­xin. Perquè ells s’ho pas­sen molt bé fent-ho i sent ten­dra­ment patètics. No falta esca­to­lo­gia ni pica­des d’ullet psi­calípti­ques. Tor­nen amb els fla­mencs (els ani­mals, no els artis­tes) fent pal­mas; la màquina arquetti.com per treure els ner­vis i la decla­ració d’amor... els com­pra­rem el que facin. Arqué avi­sava que la repre­sen­tació al cas­tell de Montjuïc només havia estat un frag­ment de l’espec­ta­cle. És igual. És evi­dent que, vista la mos­tra, tota la peça tindrà la con­sistència i l’humor desen­fre­nat de sem­pre. Que hi vagin. Riu­ran de les seves cabòries, sí o sí. I des­co­bri­ran que no està tan ama­gat l’infant que fa anys van ser. I, si ho com­par­tei­xen amb els mem­bres de la família d’altres gene­ra­ci­ons, la satis­facció serà com­pleta.