Literatura caminada

Caminar consisteix a moure les cames per avançar. El caminant té com a objectiu, en general, sortir d’un punt i arribar a un altre més tard o més d’hora. Per Josep Maria Espinàs, la idea ha estat sempre no tant l’origen i el final del trajecte sinó allò que hi ha entremig. Allò que hi passa. Allò que observa. La caminada com a acte en si mateix. Tot el que succeeix en aquest lapse de moviment itinerant és el que l’avui nonagenari escriptor ha plasmat durant dècades en els viatges a peu per mig país i part del país veí. No hi ha viatge sense observació i no hi ha paisatge sense persones. Aquestes serien les premisses d’un autor que, encara que la naturalesa dels seus llibres escrits després d’anar a peu amunt i avall podria indicar el contrari, és un senyor de Barcelona profundament urbanita. Com escriu d’ell la seva editora i amiga Isabel Martí, “Espinàs, a la natura, és més aviat un peix fora de l’aigua”. Aquesta observació Martí la fa en el triple pròleg que acompanya les reedicions de tres dels volums de la vintena de viatges a peu que va escriure Espinàs. Els dos primers, el del Pallars i la Val d’Aran, d’una banda, i el Priorat, de l’altra, van ser caminats i redactats durant la dècada dels cinquanta del segle passat. El tercer, que recorre la comarca de la Llitera, correspon a la segona tongada de periples de l’home del bigotet (afaitat ja fa temps), les ulleres i la pipa, represos a finals de la dècada dels anys vuitanta.

Amb molt bon criteri, Isabel Martí, que amb aquests tres llibres ha fet l’últim servei al segell de La Campana creat per ella mateixa i Espinàs, ha canviat els títols dels tres llibres, que primer es van dir Viatge a... i després A per per..., per unes denominacions més suggeridores adaptades als nous temps però que contenen el material literari que, lluny d’envellir, aporta una relectura molt més rica amb el pas del temps que separa la primera edició de fa mig segle i tres dècades en el cas del tercer volum. No es llegeixen igual la Val d’Aran i el Priorat dels anys cinquanta avui que en aquells mateixos anys. Allò que ahir van ser cròniques vives d’un moment històric, avui són retrats en què només la paraula ordenada i pulcra de l’autor manté vives unes imatges que fa temps que han passat avall. L’últim traginer, Viatge a la frontera de la llengua i, molt especialment, A la taula dels altres són tres títols molt ben trobats per a aquests clàssics reeditats.

Espinàs és, eminentment, un observador de paisatges humans. No és que no descrigui amb gràcia ni evoqui amb precisió la natura i els llocs, però sempre ho fa amb la condició que estigui relacionat amb la humanitat que envolta el paratge, el camí, el terreny. Per aquest escriptor, el paisatge és important bàsicament perquè és l’escenari on habiten els homes, les dones, els éssers vius. I els despoblats per on transita ho són no pas perquè no hi hagi ningú, sinó perquè les persones hi són absents, que no és exactament el mateix. Humanisme superlatiu d’un observador que sovint utilitza més l’oïda que la vista a l’hora de retratar els espais on posa els peus.

Espinàs és un gran conversador, però especialment un gran escoltador. La conversa només és l’ham per estirar les paraules dels altres. Un ham amable, que es mossega de grat. També és un gran anecdotista, capaç de convertir en literatura de gran volada un trist viatge en autobús. Espinàs és això: “Vull anar a Margalef, al capdamunt del Priorat, a l’altre extrem del Montsant. Vull anar-hi amb autobús i tornar a peu –és a dir, fer el camí a l’inrevés. Tenia moltes ganes, aquests dies, de pujar en un autobús de la comarca [...]”. Fins aquí una introducció perfectament anodina, fins que la narració s’il·lumina com els fars que surten per sorpresa de darrere un revolt: “[...] aquests autobusos que es veuen passar a l’alba o al capvespre, i que deixen darrere d’ells un gran silenci fins l’endemà”. Una magistral evocació del silenci com a absència, com a record, que dona peu a un crescendo exquisit: “A l’autobús que em correspon li falta un vidre, i pel forat passa l’airet fresc i perfumat de la tardor. L’autobús puja i baixa i gira i, sobretot, s’atura. La parada a cada poble té un to ritual. La gent assisteix a l’arribada de l’autobús, a la representació més animada del dia.” Cap descripció del paisatge, tot i que el lector el pot imaginar tot com si hi fos.

I això només ha estat un tast.

La literatura de viatges de Josep Maria Espinàs és una narrativa reposada, sense estridències, detallista i dominada per la curiositat d’uns ulls d’infant amb orelles d’adolescent i parlar d’adult. “El privilegi més gran, però, ve després, quan llegeixes les pàgines del viatge que ja has viscut. L’efecte és molt estrany i únic. Ho reconeixes absolutament tot, i alhora tot agafa una nova dimensió. Un nou ritme on uns moments desapareixen i els altres brillen i un diàleg que a tu et va semblar més o menys banal es converteix en l’explicació tendra o irònica de la condició humana. És l’art de fer parlar i fer callar.” Això ho escriu Isabel Martí, que va caminar amb el seu marit, Pau Ramís, i amb Sebastià Alquézar, al costat d’Espinàs, en bona part de les expedicions més recents.

Els pròlegs en cadascun dels tres llibres reeditats que escriu aquesta responsable de molts dels grans èxits editorials en llengua catalana de les últimes dues dècades no són només una invitació rutinària a la lectura de l’obra del caminant barceloní. O no ho haurien de ser. En aquesta primera incursió escrita de l’editora, Isabel Martí transmet un bagatge i una passió, per Espinàs en particular i per la literatura en general, que estaria bé que no es quedés en tres aportacions puntuals, sinó que obrís la porta a relatar els milers d’anècdotes relacionades amb els llibres, amb els autors i amb el món de l’edició que ha viscut durant una carrera intensa i apassionada que els lectors celebraríem que compartís en negre sobre blanc.