T de Teutones inquietes

Van ser la flor de l’última pri­ma­vera. Com aque­lla flor feréstega que ningú espera dalt del cim, resis­tent i amb un encant espe­cial com a forma de super­vivència. T de Tea­tre va néixer, ara fa 30 anys, quan ja feia temps que no es for­ma­ven com­pa­nyies esta­bles a l’Ins­ti­tut del Tea­tre. S’optava per fer-se fort i espe­rar la tru­cada d’algú que dirigís un pro­jecte pro­fes­si­o­nal. De fet, les com­pa­nyies històriques a Cata­lu­nya s’havien for­jat fora d’aquesta ins­ti­tució (avui cen­tenària). Dagoll Dagom, La Cubana, La Fura dels Baus, El Tri­ci­cle, Els Joglars, Come­di­ants i la com­pa­nyia del Tea­tre Lliure havien nas­cut per una mena de gene­ració espontània des del tea­tre ama­teur o la intuïció de la soci­e­tat civil, que volia recu­pe­rar lloc de repre­sen­tació cul­tu­ral, en un fran­quisme a les aca­ba­lles. (En tot cas, s’hi van intro­duir com a alum­nes o com a mes­tres, amb l’entrada d’Her­mann Bonnín a la direcció de l’IT.) T de Tea­tre, a més, va sor­gir amb la fórmula més revo­lu­cionària pos­si­ble: inte­grada única­ment per actrius. I amb un dis­curs clara­ment com­promès política­ment, que avui sona com a base de l’estrat social, però que el 1991 fun­ci­o­nava només en uns àmbits molt reduïts de la soci­e­tat. Elles no es can­sen de dir que són un grup de tea­tre femení; no necessària­ment femi­nista. Són resis­tents com les teu­to­nes wag­ne­ri­a­nes.

La com­pa­nyia repre­senta aquests dies la seva pri­mera repo­sició: Deli­ca­des, el pri­mer text que Alfredo San­zol (avui direc­tor del Cen­tro Dramático Naci­o­nal, poca broma) va escriure i diri­gir expres­sa­ment per a elles. La peça es pot veure fins al 8 d’agost al Tea­tre Goya (forma part del pro­grama Grec Ciu­tat; va ini­ciar fun­ci­ons el 15 de juliol). Què es pot expli­car d’aquest mun­tatge? Doncs que va ser el pri­mer en què van intro­duir actors. Que van voler enten­dre’s amb San­zol perquè també escriu peti­tes esce­nes en què com­bina situ­a­ci­ons aïlla­des de monòlegs o corals per des­criure un fil argu­men­tal d’un tipus con­cret de per­so­nat­ges, entre la nostàlgia, la comèdia i algun punt dramàtic.

Una de les claus de l’èxit de T de Tea­tre va ser acon­se­guir popu­la­rit­zar la lec­tura feme­nina, a les capes més popu­lars, fent-se empàtica i gens exclo­ent. Pen­sada per a dones, sí (les majo­ritàries a les pla­tees), però també per als seus homes, que s’hi veuen reflec­tits, igual­ment. El codi de T de Tea­tre és riure’s dels tòpics per totes les ban­des i jugant (com es pot com­pro­var en l’arren­cada) amb uns tex­tos d’enorme luci­desa. Les cinc actrius (Àgata Roca Míriam Iscla, Rosa Gàmiz, Carme Pla i Mamen Duch) van fer diana i amb els seus monòlegs entre picants i amargs van gua­nyar-se, ines­pe­ra­da­ment, el favor del públic. El 1995, Marta Pérez va començar les subs­ti­tu­ci­ons de Rosa Gàmiz, fins que va pas­sar a ser titu­lar. Tot i que el gruix del repar­ti­ment són elles, també hi han inter­vin­gut altres actrius (com a suplents o com­ple­men­tant el repar­ti­ment): d’entre les pun­tu­als hi ha noms com ara Chan­tal Aimée i Caro­lina Morro. Cada peça de monòlegs era un èxit. Havien tro­bat la fórmula de la Coca-Cola i la filo­so­fia de diver­si­fi­car direc­ci­ons i auto­ries els per­me­tia posar-se a prova i apren­dre. Van començar amb Pere Sagristà, en el seu pri­mer títol (tot i que de seguida va apar­tar-se de l’equip). Més tard, vin­drien Sergi Bel­bel (Homes), David Plana (Cri­a­tu­res i Això no és vida) i nova­ment Sergi Bel­bel (15). La decisió de triar direc­tor i dra­matúrgia sem­pre ha estat de la com­pa­nyia, en què també figura com a fun­da­dor Daniel López-Orós, com a pro­duc­tor. Només en una ocasió s’ha optat per una direc­tora (Denise Des­pey­roux) amb Cançó per tor­nar a casa; de fet, una de les peces de més petit for­mat que han creat en els 30 anys de tra­jectòria. Però és cert que la decisió artística ha pre­val­gut sobre cap altra i que les mem­bres de la com­pa­nyia sem­pre han vol­gut posar-se a prova amb dra­ma­turgs i direc­tors que les hagin per­su­a­dit com a espec­ta­do­res. I és que, com a bones amants del tea­tre, se les veu sovint en les fun­ci­ons de com­panys, tant en sales grans com peti­tes.

Van ser elles les que van deci­dir que neces­si­ta­ven fer un canvi artísti­ca­ment. El públic els com­prava el for­mat, però elles neces­si­ta­ven esca­par-se’n. I és així com Sergi Bel­bel, a la direcció del TNC, els va ofe­rir la pos­si­bi­li­tat de reno­var-se, jugant amb la dra­matúrgia fantàstica, mis­te­ri­osa, juga­nera, de Javier Daulte (just aca­bat d’ater­rar a Cata­lu­nya, via Sit­ges Tea­tre Inter­na­ci­o­nal, i abans que assumís la direcció artística de La Villar­roel). Des de lla­vors, mai més les seves gires s’han allar­gat fins als tres o qua­tre anys dels pri­mers títols. Perquè aquest tea­tre exi­gia més recur­sos esce­nogràfics i també perquè la seva veu havia can­viat. També és cert que el mer­cat s’ha anat empe­ti­tint, perquè cada cop és més difícil fer gira cas­te­llana i perquè el nom­bre de pro­duc­ci­ons cata­la­nes ha anat aug­men­tant sig­ni­fi­ca­ti­va­ment arreu. Van tri­gar però van tor­nar a sor­gir com­pa­nyies i, amb aques­tes, fide­li­tats amb gires i pro­gra­ma­ci­ons de Bar­ce­lona i la resta de Cata­lu­nya. Van ser hones­tes i van modu­lar el seu tre­ball per poder ser feli­ces a l’escena. I és que, si alguna carac­terística iden­ti­fica la com­pa­nyia dels últims 15 anys, és la recerca contínua d’autors i direc­ci­ons que les posin a prova. Ja no s’acon­ten­ten amb qua­dres fets de monòlegs, només, també volen un món molt més ampli, ines­pe­rat, que sor­pren­gui l’espec­ta­dor. Avui, a més, al quar­tet (després de la marxa de Míriam Iscla i de la subs­ti­tució de Rosa Gàmiz per Carme Pla) s’hi han inte­grat dos actors: Jordi Rico i Albert Ribalta, en bona part dels seus tre­balls des del 2010. També s’hi han incor­po­rat pun­tu­al­ment Xavi Mira (en el cas de copro­duc­ci­ons) i Ivan Benet i Marc Rodríguez (a Pre­mis i càstigs). D’entre els autors i direc­tors tri­ats, es per­cep la sen­si­bi­li­tat i l’olfacte de T de Tea­tre. Van repe­tir amb San­zol a Aven­tura! (2012). Van rees­criure’s a través de Pau Miró a Dones com jo (2014). El 2017, van con­vi­dar Julio Man­ri­que perquè escrivís amb Marc Arti­gau i Cris­tina Gene­bat e.v.a (escala visual analògica). Abans havien pro­vat amb l’argentí Ciro Zor­zoli la peça menys con­ven­ci­o­nal de totes: Pre­mis i càstigs (2015). En rea­li­tat, venia a ser com un procés d’inves­ti­gació tea­tral que era, en si mateix, una repre­sen­tació o, més ben dit, un punt de tro­bada entre els actors i les actrius i el seu públic.

T de Tea­tre és una com­pa­nyia que va néixer en el cap­ves­pre de les com­pa­nyies. Tri­ga­ria ben bé dues dècades a recu­pe­rar-se la nova era (amb noms com ara Els Pira­tes, Egos Tea­tre, La Calòrica, La Ruta 40, La Con­questa del Pol Sud, L’Agru­pació Sr. Ser­rano, LAmi­ni­mAL i, molt més recent­ment, José y Sus Her­ma­nas, The Feli­uet­tes, Epidèmia Tea­tre, Apunta Tea­tre i pro­duc­to­res amb el cor de com­pa­nyia com ara Sixto Paz i La Bru­tal, entre mol­tes altres). T de Tea­tre va néixer amb T de Tos­su­de­ria, T de Tea­tre, T de Teu­to­nes incor­rup­ti­bles i inqui­e­tes. Feli­ci­tem-les i feli­ci­tem-nos.