T de Teutones inquietes

Van ser la flor de l’última primavera. Com aquella flor feréstega que ningú espera dalt del cim, resistent i amb un encant especial com a forma de supervivència. T de Teatre va néixer, ara fa 30 anys, quan ja feia temps que no es formaven companyies estables a l’Institut del Teatre. S’optava per fer-se fort i esperar la trucada d’algú que dirigís un projecte professional. De fet, les companyies històriques a Catalunya s’havien forjat fora d’aquesta institució (avui centenària). Dagoll Dagom, La Cubana, La Fura dels Baus, El Tricicle, Els Joglars, Comediants i la companyia del Teatre Lliure havien nascut per una mena de generació espontània des del teatre amateur o la intuïció de la societat civil, que volia recuperar lloc de representació cultural, en un franquisme a les acaballes. (En tot cas, s’hi van introduir com a alumnes o com a mestres, amb l’entrada d’Hermann Bonnín a la direcció de l’IT.) T de Teatre, a més, va sorgir amb la fórmula més revolucionària possible: integrada únicament per actrius. I amb un discurs clarament compromès políticament, que avui sona com a base de l’estrat social, però que el 1991 funcionava només en uns àmbits molt reduïts de la societat. Elles no es cansen de dir que són un grup de teatre femení; no necessàriament feminista. Són resistents com les teutones wagnerianes.

La companyia representa aquests dies la seva primera reposició: Delicades, el primer text que Alfredo Sanzol (avui director del Centro Dramático Nacional, poca broma) va escriure i dirigir expressament per a elles. La peça es pot veure fins al 8 d’agost al Teatre Goya (forma part del programa Grec Ciutat; va iniciar funcions el 15 de juliol). Què es pot explicar d’aquest muntatge? Doncs que va ser el primer en què van introduir actors. Que van voler entendre’s amb Sanzol perquè també escriu petites escenes en què combina situacions aïllades de monòlegs o corals per descriure un fil argumental d’un tipus concret de personatges, entre la nostàlgia, la comèdia i algun punt dramàtic.

Una de les claus de l’èxit de T de Teatre va ser aconseguir popularitzar la lectura femenina, a les capes més populars, fent-se empàtica i gens excloent. Pensada per a dones, sí (les majoritàries a les platees), però també per als seus homes, que s’hi veuen reflectits, igualment. El codi de T de Teatre és riure’s dels tòpics per totes les bandes i jugant (com es pot comprovar en l’arrencada) amb uns textos d’enorme lucidesa. Les cinc actrius (Àgata Roca Míriam Iscla, Rosa Gàmiz, Carme Pla i Mamen Duch) van fer diana i amb els seus monòlegs entre picants i amargs van guanyar-se, inesperadament, el favor del públic. El 1995, Marta Pérez va començar les substitucions de Rosa Gàmiz, fins que va passar a ser titular. Tot i que el gruix del repartiment són elles, també hi han intervingut altres actrius (com a suplents o complementant el repartiment): d’entre les puntuals hi ha noms com ara Chantal Aimée i Carolina Morro. Cada peça de monòlegs era un èxit. Havien trobat la fórmula de la Coca-Cola i la filosofia de diversificar direccions i autories els permetia posar-se a prova i aprendre. Van començar amb Pere Sagristà, en el seu primer títol (tot i que de seguida va apartar-se de l’equip). Més tard, vindrien Sergi Belbel (Homes), David Plana (Criatures i Això no és vida) i novament Sergi Belbel (15). La decisió de triar director i dramatúrgia sempre ha estat de la companyia, en què també figura com a fundador Daniel López-Orós, com a productor. Només en una ocasió s’ha optat per una directora (Denise Despeyroux) amb Cançó per tornar a casa; de fet, una de les peces de més petit format que han creat en els 30 anys de trajectòria. Però és cert que la decisió artística ha prevalgut sobre cap altra i que les membres de la companyia sempre han volgut posar-se a prova amb dramaturgs i directors que les hagin persuadit com a espectadores. I és que, com a bones amants del teatre, se les veu sovint en les funcions de companys, tant en sales grans com petites.

Van ser elles les que van decidir que necessitaven fer un canvi artísticament. El públic els comprava el format, però elles necessitaven escapar-se’n. I és així com Sergi Belbel, a la direcció del TNC, els va oferir la possibilitat de renovar-se, jugant amb la dramatúrgia fantàstica, misteriosa, juganera, de Javier Daulte (just acabat d’aterrar a Catalunya, via Sitges Teatre Internacional, i abans que assumís la direcció artística de La Villarroel). Des de llavors, mai més les seves gires s’han allargat fins als tres o quatre anys dels primers títols. Perquè aquest teatre exigia més recursos escenogràfics i també perquè la seva veu havia canviat. També és cert que el mercat s’ha anat empetitint, perquè cada cop és més difícil fer gira castellana i perquè el nombre de produccions catalanes ha anat augmentant significativament arreu. Van trigar però van tornar a sorgir companyies i, amb aquestes, fidelitats amb gires i programacions de Barcelona i la resta de Catalunya. Van ser honestes i van modular el seu treball per poder ser felices a l’escena. I és que, si alguna característica identifica la companyia dels últims 15 anys, és la recerca contínua d’autors i direccions que les posin a prova. Ja no s’acontenten amb quadres fets de monòlegs, només, també volen un món molt més ampli, inesperat, que sorprengui l’espectador. Avui, a més, al quartet (després de la marxa de Míriam Iscla i de la substitució de Rosa Gàmiz per Carme Pla) s’hi han integrat dos actors: Jordi Rico i Albert Ribalta, en bona part dels seus treballs des del 2010. També s’hi han incorporat puntualment Xavi Mira (en el cas de coproduccions) i Ivan Benet i Marc Rodríguez (a Premis i càstigs). D’entre els autors i directors triats, es percep la sensibilitat i l’olfacte de T de Teatre. Van repetir amb Sanzol a Aventura! (2012). Van reescriure’s a través de Pau Miró a Dones com jo (2014). El 2017, van convidar Julio Manrique perquè escrivís amb Marc Artigau i Cristina Genebat e.v.a (escala visual analògica). Abans havien provat amb l’argentí Ciro Zorzoli la peça menys convencional de totes: Premis i càstigs (2015). En realitat, venia a ser com un procés d’investigació teatral que era, en si mateix, una representació o, més ben dit, un punt de trobada entre els actors i les actrius i el seu públic.

T de Teatre és una companyia que va néixer en el capvespre de les companyies. Trigaria ben bé dues dècades a recuperar-se la nova era (amb noms com ara Els Pirates, Egos Teatre, La Calòrica, La Ruta 40, La Conquesta del Pol Sud, L’Agrupació Sr. Serrano, LAminimAL i, molt més recentment, José y Sus Hermanas, The Feliuettes, Epidèmia Teatre, Apunta Teatre i productores amb el cor de companyia com ara Sixto Paz i La Brutal, entre moltes altres). T de Teatre va néixer amb T de Tossuderia, T de Teatre, T de Teutones incorruptibles i inquietes. Felicitem-les i felicitem-nos.