NO FEU CAP SOROLL, O...

Quan John Krasinski va estrenar el 2018 A quiet place va dibuixar un escenari postapocalíptic amb tots els ingredients habituals: personatges en lluita per sobreviure, paisatges abandonats, suspens constant, ciència-ficció i les bèsties de torn. La nova i curiosa variant en aquest cas era que el soroll es convertia en termòmetre de la mort. El so atreia unes enormes bèsties alienígenes que sense veure res es cruspien sense problemes tot ésser humà que es passés de la ratlla (en aquest cas del nivell mínim d’audímetre). La fórmula va sorprendre i funcionar correctament per l’originalitat de la nova aportació, un bon guió i sobretot una excel·lent realització, que mai va caure en el ridícul ni en una pel·lícula barata de sèrie B. En la segona part, Krasinski, que va sacrificar el seu personatge en la primera, amplia i dona context a tot aquest nou univers de terror, explicant l’origen de tot plegat i allargant les desventures que pateix la família Abbott.

El resultat de la pel·lícula A quiet place part II torna a ser excel·lent, supera o com a mínim iguala la seva primera versió i obre expectatives per a una tercera entrega, a més d’aportar noves dades sobre les inquietants criatures invasores. A destacar dos moments àlgids del film. La recreació inicial del desastre que assola la humanitat des d’una petita població nord-americana esdevé un essencial flashback, que manté al límit durant uns minuts la tensió i l’interès de l’espectador, amb un punt de partida que ens recorda molt La guerra dels mons de Steven Spielberg, del 2005. El segon clímax arribarà amb les tres seqüències paral·leles, en la part final, en què els protagonistes hauran de patir fins a l’extrem per sortir de tres situacions de perill més o menys previsibles.

Emily Blunt (Evelyn Abbott) repeteix com a mare coratge, en mode tinenta Ripley, per intentar salvar els seus tres fills (ja en va perdre un en la primera part) de l’hecatombe. Blunt aporta tota la seva solidesa i força expressiva, com és habitual en totes les seves interpretacions (La pesca del salmó al Iemen, Sicari, L’home llop). I torna a lluir-se en el gènere de la ciència-ficció (The Adjustment Bureau), en què ja sap el que és aniquilar tot tipus d’alienígenes (Edge of Tomorrow). En aquesta ocasió tindrà l’ajuda del sempre especial Cillian Murphy (Dunkerque, Al cor del mar, Transcendència, Llums vermells, Batman begins), que s’incorpora en aquesta segona part per fer de crossa a la família protagonista. Una seqüela que s’allunya del drama intimista de l’original i en què entre els humans, com és habitual en aquest tipus de catàstrofes, també n’hi ha de molt dolents. La filla de Blunt (Regan Abbott) tornarà a tenir la clau de la salvació, gràcies al seu audiòfon d’alta freqüència.

Aquesta nova proposta de Krasinski, que recupera el seu personatge mort en el pròleg del film, és altament recomanable per les seves dosis d’efectisme. El silenci torna a ser el sorprenent fil conductor de l’estrès i el suspens, en una hora i mitja d’història elèctrica i vibrant. El director torna a explotar amb encert totes les possibilitats i joc que dona aquesta obligada situació de mutisme, i a més amb un nadó pel mig. Millor, impossible.