Música

Música antiga amb empremta catalana

La música antiga, que rebrota cada estiu a Catalunya amb projectes, per exemple els festivals FeMAP i Bachcelona, conviu ara amb el pes del llegat de Jordi Savall i noves veus com ara les de Cantoría

IMPULSOR
“Jordi Savall ha estat decisiu per entendre la bona acollida que la música antiga té a Catalunya des de fa més d’una dècada”
OBLITS
“La pandèmia ha posat de manifest la importància de la música, però també que està oblidada per les institucions” MARCA BARCELONA “El grup vocal Cantoría fa dialogar la sacralitat medieval de la música antiga amb el Modernisme barceloní”
DESCENTRALITZAR
“El FeMAP és l’exemple que és possible organitzar projectes culturals d’èxit més enllà de la capital barcelonina”

La música antiga està de moda. Avui dia, hi ha un veri­ta­ble fer­vor per aquest gènere tan pur i arcaic i, alhora, tan pas­si­o­nal i ple d’actu­a­li­tat. Alguns musicòlegs i direc­tors d’orques­tra, com ara John Eliot Gar­di­ner, Gus­tav Leon­hardt, Chris­top­her Hogwood i Jordi Savall, han tre­ba­llat incan­sa­ble­ment per reva­lo­rar la música medi­e­val, renai­xen­tista i bar­roca. N’han fet lec­tu­res pul­cra­ment his­to­ri­cis­tes, que deno­ten amor i res­pecte cap als orígens del nos­tre cànon i que, a poc a poc, s’han anat fil­trant a la consciència de pro­gra­ma­dors i amants de la música.

Tot és nou i, al mateix temps, no hem inven­tat res. Ho des­co­bri­rem si fem les pre­gun­tes opor­tu­nes als com­po­si­tors antics a través d’una her­menèutica afi­nada i sense pol­se­guera ideològica. El curs de la història de la música ha estat un exer­cici de llen­guatge cada cop més refi­nat i com­plex, fins al punt que, a prin­cipi del segle XX, va haver de pas­sar pel sedàs de l’avant­guar­disme per tal de repen­sar-se i fer-se nova­ment intel·ligi­ble.

Jus­ta­ment, Jordi Savall ha estat deci­siu per enten­dre la bona aco­llida que la música antiga té a Cata­lu­nya des de fa més d’una dècada. Ara, el vio­la­gam­bista, direc­tor d’orques­tra i musicòleg –un mons­tre viu a l’altura de Pau Casals–, vol cloure la car­rera artística amb un fes­ti­val d’ins­pi­ra­ci­ons utòpiques, molt a l’estil del Fes­ti­val Pau Casals de Prada de Con­flent. Coin­ci­dint amb el seu vui­tantè ani­ver­sari, el mes­tre igua­ladí ha fun­dat el Fes­ti­val Jordi Savall, que se cele­brarà entre l’11 i el 15 d’agost al Reial Mones­tir de San­tes Creus, a la comarca de l’Alt Camp. “Fal­tava un gran fes­ti­val a Tar­ra­gona”, segons el direc­tor de l’Agència Cata­lana del Patri­moni Cul­tu­ral, Josep Manuel Rueda.

Ara bé, ja fa uns quants estius que la música antiga pas­seja per una bona part de Cata­lu­nya. Any rere any, el fes­ti­val Bach­ce­lona con­vida els melòmans cata­lans a retro­bar-se amb el mes­tre bar­roc per excel·lència, Johann Sebas­tian Bach. Enguany, durant la pri­mera set­mana de juliol, se n’ha fet la novena edició, que ha aple­gat a Bar­ce­lona onze pro­pos­tes prou vari­a­des. Al nord del país, també van ben ser­vits: ja fa deu anys que va néixer el Fes­ti­val de Música Antiga dels Piri­neus (FeMAP), que aquest estiu ha orga­nit­zat gai­rebé cin­quanta con­certs a una tren­tena de muni­ci­pis. Amb el Fes­ti­val Jordi Savall, la música antiga ha con­que­rit, ara, un dels ter­ri­to­ris que històrica­ment havien estat domini de la música con­tem­porània.

El foc de la música antiga espur­neja des de fa segles. Hi va ser, hi és i segu­ra­ment –de segur, i no pas de pro­ba­ble– hi serà. “Els músics van ser els pri­mers que van fer d’Europa un ter­ri­tori unit”, recorda Savall. Per això, el repte dels pro­gra­ma­dors d’aquesta mena de fes­ti­vals és prou con­si­de­ra­ble: a par­tir d’un cor­pus musi­cal més o menys tan­cat, han d’inten­tar ofe­rir cada any una pro­gra­mació cap­ti­va­dora, que con­ju­gui la tra­dició amb la inno­vació. Han de fugir de la repe­tició, però, alhora, han de garan­tir que, any rere any, s’inter­pre­tin les obres més fona­men­tals de la música medi­e­val, renai­xen­tista i bar­roca.

D’alguna manera, el FeMAP, el Bach­ce­lona i el Fes­ti­val Jordi Savall com­par­tei­xen el desig d’eixam­plar el públic de la música antiga, d’apro­par-la a per­so­nes que no en són con­su­mi­do­res assídues. Les pro­gra­ma­ci­ons d’aquest any ho pale­sen. Cada fes­ti­val ha pro­vat d’atan­sar-se a aquest objec­tiu a par­tir d’una estratègia dife­rent. Per damunt de tot, el FeMAP ha excel·lit en la tria intel·ligent de les ubi­ca­ci­ons dels con­certs i, també, en la vari­e­tat del pro­grama. El Bach­ce­lona, en canvi, s’ha cen­trat a donar veu a algu­nes pro­pos­tes impreg­na­des de fres­cor. El Fes­ti­val Jordi Savall resulta atrac­tiu, sobre­tot, per la soli­desa del pro­jecte ideològic que el sus­tenta, pels valors humanístics que el doten de sen­tit i per la rellevància de la figura del fun­da­dor.

“La música no està prou con­si­de­rada com a patri­moni, perquè no és tan­gi­ble. La pandèmia ha posat de mani­fest no només la importància de la música, sinó també que està espe­ci­al­ment obli­dada per les ins­ti­tu­ci­ons, sobre­tot la música antiga”, cri­tica Savall. El FeMAP, el Bach­ce­lona i el Fes­ti­val Jordi Savall asse­gu­ren que la música antiga con­tinuï res­so­nant per tot Cata­lu­nya. Els con­certs d’aquests tres fes­ti­vals són com ombres fres­ques que apai­va­guen la calor esti­uenca. Són espur­nes refres­cants, ple­nes de ritme, que ens fan venir ganes de ballar i, al mateix temps, ens empe­nyen a mirar cap endins. A més, el pano­rama musi­cal actual ens dona l’opor­tu­ni­tat de des­co­brir noves veus que van néixer aquí i que ara rei­vin­di­quen la nos­tra terra com a pròpia.

INNO­VACIÓ En EL BACH­CE­LONA

“Vam callar a l’acte perquè ja el vio­lon­cel, amb la seva veu ferma i vellu­tada, segura, va exi­gir per si mateix un silenci quietíssim i vast, com un mar. No pro­varé de tren­car-lo amb cap paraula, no per­se­guiré amb la música imper­fecta dels mots la ple­ni­tud serena i col­pi­dora del seu vol”, va fer dir l’escrip­tora Maria Àngels Anglada a un dels per­so­nat­ges de la novel·la Viola d’amore (1983). Just després, va començar a sonar la suite per a vio­lon­cel núm. 6, BWV 1012 de Bach.

Tots sabem que, sense Bach, el Bar­roc seria dife­rent. O, més ben dit, que la música d’avui seria dife­rent. Amb car­te­si­a­nisme i devoció reli­gi­osa, va con­ver­tir cada obra musi­cal en un meca­nisme de rellot­ge­ria que no resulta gens fred, sinó que té una gran capa­ci­tat de fer-nos emo­ci­o­nar. Fa poc, el mes­tre orgue­ner Ger­hard Gren­zing comen­tava que “no tots els ins­tru­ments, ni molt menys els orgues, poden ser aptes per tocar qual­se­vol autor, però sí que hi ha un autor que sem­pre es pot tocar: Bach”. El Bach­ce­lona s’esforça a recor­dar-nos-ho amb pro­pos­tes inno­va­do­res i esti­mu­lants, que ens fan repen­sar la tra­dició.

“La marca Bach­ce­lona és atre­vir-se a fer coses dife­rents, i per això en aquesta edició hem apos­tat per nous for­mats, nous diàlegs i noves experiències”, va asse­gu­rar el fun­da­dori direc­tor del fes­ti­val, Daniel Tar­rida. Enguany, la Fun­dació Bach­ce­lona –fins al 2020, Fun­dació Bach zum Mit­sin­gen (BZM)– ha sabut equi­li­brar magis­tral­ment la solem­ni­tat i la fres­cor.

La novena edició del fes­ti­val ha comp­tat amb algu­nes pro­pos­tes real­ment atre­vi­des, com ara Bre­aking Bach, un espec­ta­cle en què el pia­nista Car­les Marigó va com­bi­nar música ori­gi­nal de Bach, impro­vi­sa­ci­ons pròpies i pro­jec­ci­ons de vídeo. Amb un piano de cua acústic i un teclat digi­tal, Marigó va apro­par el públic a un Bach con­tem­po­rani i espe­ci­al­ment rítmic. El Bach noctàmbul, que es va fer el diven­dres 2 de juliol al recinte moder­nista de Sant Pau, també mereix ser inclòs en la llista de con­certs tren­ca­dors. En aquest cas, la música va man­te­nir-se intacta: la cla­ve­ci­nista Inés Moreno Unci­lla va inter­pre­tar una selecció de les Vari­a­ci­ons Gold­berg. Ara bé, els assis­tents van escol­tar el reper­tori des d’unes gan­du­les que con­vi­da­ven al son. Aquesta idea tan diver­tida sor­geix de la lle­genda que relata que Bach va com­pon­dre les Vari­a­ci­ons amb la volun­tat de curar l’insomni del comte Key­ser­ling.

Tot i l’interès per la inno­vació, el Bach­ce­lona d’enguany també va tenir pro­pos­tes de caire més clàssic, com ara els con­certs de la vio­li­nista Shunske Sato i dels vio­lon­cel·lis­tes Clara Pouv­reau i Markku Luo­la­jan-Mikkola, que van inter­pre­tar algu­nes can­ta­tes, sui­tes, sona­tes i par­ti­tes cèlebres del mes­tre bar­roc.

EL FEMAP, VITAL AL PIRI­NEU

A Cata­lu­nya, ens cal apos­tar per la des­cen­tra­lit­zació de la cul­tura. No és estrany tenir la sen­sació que tot passa a Bar­ce­lona, on els focus mediàtics tenen el vici de gas­tar-hi tota la llum. A mesura que ens n’allu­nyem, ens sen­tim orfes d’atenció, però hi ha ini­ci­a­ti­ves que llui­ten per eixam­plar el focus. El Fes­ti­val de Música Antiga dels Piri­neus (FeMAP) posa de mani­fest que és pos­si­ble orga­nit­zar pro­jec­tes cul­tu­rals d’èxit més enllà de la capi­tal. Ja fa deu estius que pro­gra­men con­certs a un bon gra­pat de muni­ci­pis del Piri­neu català i, sens dubte, han acon­se­guit arre­lar-se tant al ter­ri­tori piri­nenc com en el pano­rama català gene­ral de música antiga.

El pro­grama artístic del FeMAP és una amal­gama de pro­pos­tes ben diver­ses que que­den lli­ga­des gràcies a un fil con­duc­tor de caire geogràfic. De fet, l’objec­tiu prin­ci­pal del fes­ti­val és por­tar la música antiga a pobles del Piri­neu i, de pas­sada, poten­ciar el patri­moni natu­ral, arqui­tectònic i musi­cal del país. Mun­ta­nyes, esglésies, san­tu­a­ris i refu­gis del nord de Cata­lu­nya –i d’Andorra i de la Cata­lu­nya del Nord, també– s’omplen de con­certs durant tot l’estiu i, d’aquesta manera, viuen un cert envi­go­ri­ment cul­tu­ral. El FeMAP va des de la vall de Boí fins a Sant Joan de les Aba­des­ses, des de Tiu­rana fins a Llívia, des de Sort fins a Pesillà de la Ribera… I s’atura a espais tan màgics com ara el llac d’Engo­las­ters, el san­tu­ari del Mira­cle de Riner i l’església de Santa Maria de Taüll.

Fins al 22 d’agost, ja en la traca final del fes­ti­val, els amants de la música antiga podran gau­dir de les actu­a­ci­ons de l’Stad­ler Trio, dels solis­tes Sal­vat Beca Bach i el Bach­ce­lona Con­sort, de Lore Binon i Jur­gen Debruyn, d’Il Gesto Armo­nico, de Seren­di­pia, de Cape­lla de Minis­trers i de l’Ensem­ble Con­Tras­tes.

FES­TI­VAL JORDI SAVALL

Con­vençut que “sense uto­pia no hi ha mai cre­a­ti­vi­tat”, Savall ha deci­dit cele­brar el seu vui­tantè ani­ver­sari amb la fun­dació d’un fes­ti­val de música antiga que es farà la segona set­mana d’agost al Reial Mones­tir de San­tes Creus. El mes­tre igua­ladí ha posat el seu nom al fes­ti­val, però desitja que el pro­jecte es vagi con­so­li­dant, any rere any, inde­pen­dent­ment de la marxa de la seva car­rera musi­cal. “Espero que tin­gui con­tinuïtat en el temps, més enllà de la meva acti­vi­tat artística i de la meva vida”, en parau­les seves. Savall sap que li que­den pocs anys de vida pro­fes­si­o­nal i, per això, ha començat a donar forma al seu lle­gat. Es tracta d’un lle­gat cer­ta­ment prolífic, divers, generós i valuós –en el sen­tit més honest de la paraula.

El Fes­ti­val Jordi Savall beu clara­ment del Fes­ti­val de Prada de Con­flent, que va néixer de la volun­tat dels admi­ra­dors del mes­tre Pau Casals per tor­nar-lo a sen­tir en públic, ja en ple exili repu­blicà –l’huma­nista va negar-se durant anys a ofe­rir con­certs en qual­se­vol país que no con­demnés el fran­quisme. Savall hi va anar cap a finals dels anys cin­quanta, i en té un record espe­ci­al­ment vívid. Ara, cons­ci­ent del pes de la història, ret home­natge al sud donant vida al mones­tir de San­tes Creus que, al seu parer, “té una sono­ri­tat mera­ve­llosa i és un lloc de gran bellesa”.

Els pro­ta­go­nis­tes de la pri­mera edició del fes­ti­val seran for­ma­ci­ons fun­da­des pel mateix Savall. Hi actu­a­ran l’orques­tra inter­cul­tu­ral Orp­heus XXI, la Cape­lla Reial de Cata­lu­nya, el con­junt Hespèrion XXI i l’orques­tra Le Con­cert des Nati­ons. A més, el mes­tre farà un con­cert en com­pa­nyia de Xavier Díaz-Latorre, Andrew Law­rence-King, Xavier Puer­tas i Pedro Este­van. Enguany, doncs, Savall ha recor­re­gut al talent que li és més pro­per, però de cara a les edi­ci­ons dels anys vinents té pre­vist incor­po­rar-hi altres for­ma­ci­ons, sobre­tot de músics joves.

“La música és un dels mit­jans d’expressió i de comu­ni­cació més uni­ver­sals, i la mesura de la seva importància i sig­ni­fi­cació no es poden pas deter­mi­nar segons els cri­te­ris d’evo­lució del llen­guatge, sinó segons el grau d’inten­si­tat expres­siva, de riquesa inte­rior i d’huma­ni­tat”, defensa Savall. Podem estar segurs que el Fes­ti­val Jordi Savall no ens decebrà, perquè par­teix dels valors purs i trans­for­ma­dors del seu fun­da­dor.

CAN­TORÍA

Des de Bar­ce­lona, Can­toría refresca el Renai­xe­ment ibèric. La soprano Inés Alonso, el baix Valentín Mira­lles i els tenors Oriol Gui­merà i Jorge Losana van conèixer-se a l’Escola Supe­rior de Música de Cata­lu­nya (ESMUC). Immer­sos en l’ambi­ent musi­cal bar­ce­loní, van crear Can­toría, un ensem­ble vocal que aborda la música antiga des d’un punt de vista “fresc, jove, natu­ral i acces­si­ble”, en parau­les de Losana, que no només forma part del grup com a can­tant, sinó que també el diri­geix. “D’alguna manera, volem eli­mi­nar certs ritu­als que s’han anat ins­tal·lant tant en la música clàssica com en l’antiga. Tre­ba­llem amb una mirada actual, però sem­pre res­pec­tant el con­text d’aque­lla època. Per damunt de tot, bus­quem allò que tenim en comú amb les per­so­nes del pas­sat, que són sobre­tot les emo­ci­ons i les pas­si­ons huma­nes”, hi afe­geix, tot seguit, el tenor murcià.

Aquest estiu estan pre­sen­tant per Europa el reper­tori de música renai­xen­tista ibèrica Len­guas malas, que par­teix de les xafar­de­ries, els rumors i els secrets que solen cir­cu­lar pels pobles. Inter­pre­ten peces inclo­ses en el cançoner d’Upp­sala, el de Palau i el de Medi­na­celi. Són obres diver­ti­des i enèrgi­ques. “Ens interessa explo­rar la relació que té la música antiga amb l’actu­a­li­tat. Estem con­vençuts que des de la música antiga podem con­tri­buir a fer una soci­e­tat millor”, diu Losana. Per això, aquesta pro­posta pot enten­dre’s des de dues pers­pec­ti­ves dife­rents: d’una banda, té valor artístic per se, perquè apropa el públic a la música de com­po­si­tors com ara Juan del Encina, Bar­to­meu Cárce­res i Pedro de Esco­bar; de l’altra, els temes de les cançons inter­pel·len direc­ta­ment l’oient del segle XXI i, de fet, fins i tot poden inter­pre­tar-se com una crítica social de l’era dels likes i de les fake news.

El pro­per dilluns 9 d’agost, por­ta­ran Len­guas malas al MAfes­ti­val de Bru­ges, a Bèlgica, i al llarg de la tar­dor, actu­a­ran en diver­ses ciu­tats ita­li­a­nes, fran­ce­ses, ale­ma­nyes i espa­nyo­les. A més, a par­tir de l’octu­bre, con­ti­nu­a­ran la gra­vació del seu disc a Tor­ro­e­lla de Montgrí.

Els inte­grants de Can­toría pre­te­nen recu­pe­rar i divul­gar la música del pas­sat i, al mateix temps, volen posar-la en relació amb altres dis­ci­pli­nes artísti­ques. En aquest sen­tit, el juliol pas­sat, el fes­ti­val De Bij­loke de Gant (Bèlgica) va eme­tre mit­jançant repro­ducció en línia un con­cert que el grup vocal havia gra­vat el mes de maig al recinte moder­nista de Sant Pau. Amb aquesta pro­posta audi­o­vi­sual, Can­toría va voler vin­cu­lar-se explícita­ment als seus orígens cata­lans. L’espi­ri­tu­a­li­tat atea que desprèn l’arqui­tec­tura moder­nista els va sem­blar interes­sant per a començar a apro­piar-se de la “marca Bar­ce­lona”, que espe­ren poder con­so­li­dar amb el pas del temps. “Ara que ens estan sor­tint opor­tu­ni­tats inter­na­ci­o­nals, ens agra­da­ria poder retor­nar a Bar­ce­lona tot allò que ens ha apor­tat, tant en l’aspecte musi­cal com per­so­nal”, segons Losana. Així doncs, Can­toría fa dia­lo­gar la sacra­li­tat medi­e­val de la música antiga amb el Moder­nisme bar­ce­loní i, d’aquesta manera, tei­xeix ponts que per­me­ten repen­sar la història.

les per­so­nes del pas­sat, que són sobre­tot les emo­ci­ons i les pas­si­ons huma­nes”, hi afe­geix, tot seguit, el tenor murcià.

Aquest estiu estan pre­sen­tant per Europa el reper­tori de música renai­xen­tista ibèrica Len­guas malas, que par­teix de les xafar­de­ries, els rumors i els secrets que solen cir­cu­lar pels pobles. Inter­pre­ten peces inclo­ses en el cançoner d’Upp­sala, el de Palau i el de Medi­na­celi. Són obres diver­ti­des i enèrgi­ques. “Ens interessa explo­rar la relació que té la música antiga amb l’actu­a­li­tat. Estem con­vençuts que des de la música antiga podem con­tri­buir a fer una soci­e­tat millor”, diu Losana. Per això, aquesta pro­posta pot enten­dre’s des de dues pers­pec­ti­ves dife­rents: d’una banda, té valor artístic per se, perquè apropa el públic a la música de com­po­si­tors com ara Juan del Encina, Bar­to­meu Cárce­res i Pedro de Esco­bar; de l’altra, els temes de les cançons inter­pel·len direc­ta­ment l’oient del segle XXI i, de fet, fins i tot poden inter­pre­tar-se com una crítica social de l’era dels likes i de les fake news.

El pro­per dilluns 9 d’agost, por­ta­ran Len­guas malas al MAfes­ti­val de Bru­ges, a Bèlgica, i al llarg de la tar­dor, actu­a­ran en diver­ses ciu­tats ita­li­a­nes, fran­ce­ses, ale­ma­nyes i espa­nyo­les. A més, a par­tir de l’octu­bre, con­ti­nu­a­ran la gra­vació del seu disc a Tor­ro­e­lla de Montgrí.

Els inte­grants de Can­toría pre­te­nen recu­pe­rar i divul­gar la música del pas­sat i, al mateix temps, volen posar-la en relació amb altres dis­ci­pli­nes artísti­ques. En aquest sen­tit, el juliol pas­sat, el fes­ti­val De Bij­loke de Gant (Bèlgica) va eme­tre mit­jançant repro­ducció en línia un con­cert que el grup vocal havia gra­vat el mes de maig al recinte moder­nista de Sant Pau. Amb aquesta pro­posta audi­o­vi­sual, Can­toría va voler vin­cu­lar-se explícita­ment als seus orígens cata­lans. L’espi­ri­tu­a­li­tat atea que desprèn l’arqui­tec­tura moder­nista els va sem­blar interes­sant per a començar a apro­piar-se de la “marca Bar­ce­lona”, que espe­ren poder con­so­li­dar amb el pas del temps. “Ara que ens estan sor­tint opor­tu­ni­tats inter­na­ci­o­nals, ens agra­da­ria poder retor­nar a Bar­ce­lona tot allò que ens ha apor­tat, tant en l’aspecte musi­cal com per­so­nal”, segons Losana. Així doncs, Can­toría fa dia­lo­gar la sacra­li­tat medi­e­val de la música antiga amb el Moder­nisme bar­ce­loní i, d’aquesta manera, tei­xeix ponts que per­me­ten repen­sar la història.

les per­so­nes del pas­sat, que són sobre­tot les emo­ci­ons i les pas­si­ons huma­nes”, hi afe­geix, tot seguit, el tenor murcià.

Aquest estiu estan pre­sen­tant per Europa el reper­tori de música renai­xen­tista ibèrica Len­guas malas, que par­teix de les xafar­de­ries, els rumors i els secrets que solen cir­cu­lar pels pobles. Inter­pre­ten peces inclo­ses en el cançoner d’Upp­sala, el de Palau i el de Medi­na­celi. Són obres diver­ti­des i enèrgi­ques. “Ens interessa explo­rar la relació que té la música antiga amb l’actu­a­li­tat. Estem con­vençuts que des de la música antiga podem con­tri­buir a fer una soci­e­tat millor”, diu Losana. Per això, aquesta pro­posta pot enten­dre’s des de dues pers­pec­ti­ves dife­rents: d’una banda, té valor artístic per se, perquè apropa el públic a la música de com­po­si­tors com ara Juan del Encina, Bar­to­meu Cárce­res i Pedro de Esco­bar; de l’altra, els temes de les cançons inter­pel·len direc­ta­ment l’oient del segle XXI i, de fet, fins i tot poden inter­pre­tar-se com una crítica social de l’era dels likes i de les fake news.

El pro­per dilluns 9 d’agost, por­ta­ran Len­guas malas al MAfes­ti­val de Bru­ges, a Bèlgica, i al llarg de la tar­dor, actu­a­ran en diver­ses ciu­tats ita­li­a­nes, fran­ce­ses, ale­ma­nyes i espa­nyo­les. A més, a par­tir de l’octu­bre, con­ti­nu­a­ran la gra­vació del seu disc a Tor­ro­e­lla de Montgrí.

Els inte­grants de Can­toría pre­te­nen recu­pe­rar i divul­gar la música del pas­sat i, al mateix temps, volen posar-la en relació amb altres dis­ci­pli­nes artísti­ques. En aquest sen­tit, el juliol pas­sat, el fes­ti­val De Bij­loke de Gant (Bèlgica) va eme­tre mit­jançant repro­ducció en línia un con­cert que el grup vocal havia gra­vat el mes de maig al recinte moder­nista de Sant Pau. Amb aquesta pro­posta audi­o­vi­sual, Can­toría va voler vin­cu­lar-se explícita­ment als seus orígens cata­lans. L’espi­ri­tu­a­li­tat atea que desprèn l’arqui­tec­tura moder­nista els va sem­blar interes­sant per a començar a apro­piar-se de la “marca Bar­ce­lona”, que espe­ren poder con­so­li­dar amb el pas del temps. “Ara que ens estan sor­tint opor­tu­ni­tats inter­na­ci­o­nals, ens agra­da­ria poder retor­nar a Bar­ce­lona tot allò que ens ha apor­tat, tant en l’aspecte musi­cal com per­so­nal”, segons Losana. Així doncs, Can­toría fa dia­lo­gar la sacra­li­tat medi­e­val de la música antiga amb el Moder­nisme bar­ce­loní i, d’aquesta manera, tei­xeix ponts que per­me­ten repen­sar la història.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.