“La mainada llegeix menys en català”

El sec­tor del lli­bre va expe­ri­men­tar un feno­men curiós que va ser el suport de la gent que havia des­co­bert que els lli­bres els havien estat útils durant el con­fi­na­ment i que s’ado­na­ven de com de mala­ment ho havien pas­sat les lli­bre­ries. Per tant, van anar a les lli­bre­ries en massa –això es va notar molt–, a com­prar lli­bres. Vam tenir uns mesos, finals de maig, juny i juliol del 2020 extra­or­di­na­ris. El Sant Jordi d’estiu va fun­ci­o­nar molt bé.

Aquesta dinàmica d’anar a la lli­bre­ria, de com­prar lli­bres, de lle­gir més, es va man­te­nir durant la resta del 2020 i vam arri­bar al final de l’any, després de patir molt per veure com ani­ria el con­junt, pràcti­ca­ment amb les matei­xes xifres del 2019.

El 2021 va començar mala­ment. Va ser tràgic, perquè ens van tenir gai­rebé un mes i mig amb les lli­bre­ries tan­ca­des. Ens deien: “Bé, les lli­bre­ries peti­tes estan ober­tes entre set­mana.” Molt bé, però les grans, que són les que venen el 70% dels lli­bres, van estar tan­ca­des cada dia. I això ens va pro­duir una dava­llada del 50% al gener i durant mig febrer. Tot i així, després hem anat recu­pe­rant, recu­pe­rant, recu­pe­rant, amb un bon Sant Jordi.

El sec­tor, en gene­ral, ha aguan­tat. Una altra cosa és que ens comença a pre­o­cu­par que en aquests moments, per les xifres que tenim, la lec­tura en cas­tellà està crei­xent un 11% i la lec­tura en català, un 2,5%. I això ens pre­o­cupa, perquè fins ara no era així. Si tu te’n vas tres anys enrere, la lec­tura en català anava crei­xent molt més i anàvem gua­nyant posi­ci­ons de lec­tors en català. Cal ana­lit­zar-ho molt bé. En part, que el 2020 no hi hagués Sant Jordi es va notar molt més per al lli­bre en català, però ara ja estem par­lant de xifres del 2021, i ens con­ti­nuen dient això. També és cert que hi ha fenòmens con­jun­tu­rals, per exem­ple si el super­ven­des de l’any és en cas­tellà, puja el cas­tellà. O els lli­bres sobre el procés, que durant alguns anys s’han venut molt i ara es venen menys. Però sí que és cert és que hi ha tendències molt pre­o­cu­pants, com ara el fet que per­dem pis­to­nada en la lec­tura infan­til en català. I tot això té a veure amb la uti­lit­zació de la llen­gua per part dels nanos.

Segur. Hi ha nanos de 12 i 13 anys que no tenen cap con­sum en català ni a les xar­xes soci­als ni a les pla­ta­for­mes digi­tals. Al final, si la llen­gua que reben és el cas­tellà, això acaba reper­cu­tint en la lite­ra­tura. I també té a veure que tenim nanos en edat de lle­gir que són fills de pares que ja han lle­git menys que les gene­ra­ci­ons ante­ri­ors.

En gene­ral. El que passa que quan par­lem de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, la pro­porció del català és altíssima i la cai­guda es nota més. El per­cen­tatge de lec­tors en català dins de les fran­ges de menys edat és altíssima, per això ara es veu més el des­cens. En aquests moments, hi ha un 32% de gent que diu que pre­fe­reix lle­gir en català, una xifra que no està gens mala­ment, i en la franja infan­til és un 80%. Hi ha un per­cen­tatge que els és indi­fe­rent i hi ha un per­cen­tatge que pre­fe­reix el cas­tellà, que fins ara anava dis­mi­nuint per la incor­po­ració de la gent que ha fet l’esco­la­rit­zació en català.

Exacte. Ara ens fal­ta­ria un feno­men com el Super3, una altra vegada, que els nanos con­su­mis­sin més audi­o­vi­su­als en català, cosa que no passa. Això no té a veure direc­ta­ment amb el sec­tor edi­to­rial en català, però al final són vasos comu­ni­cants. Nosal­tres tin­drem més o menys lec­tors en la mesura que la gent domini i uti­litzi la llen­gua.

Hi ha una certa bar­rera comer­cial que és la presència del lli­bre en català a les grans superfícies de venda. Si tu vas a una lli­bre­ria d’Olot o de Banyo­les ho tro­bes tot en català ben situat, però si vas a l’FNAC o a la Casa del Lli­bre o a El Corte Inglés a Bar­ce­lona, la presència del català és molt més baixa. És pos­si­ble que si a tu t’agrada un autor i vas a com­prar el seu lli­bre i aquest lli­bre hi és en català i en cas­tellà, l’aca­bis com­prant en cas­tellà, tret que facis un esforç de militància, perquè és amb el pri­mer que enso­pe­gues. Hem de millo­rar el posi­ci­o­na­ment dels lli­bres en català a les grans lli­bre­ries. Però sí que és veri­tat que la gent cada cop té més faci­li­tat per lle­gir en català, i molts tenen molta militància. D’altra banda, hi ha una qüestió d’oferta: no obli­dem que a Espa­nya, de tots els lli­bres que es publi­quen, 70.000 són en cas­tellà i només 12.000 o 13.000 són en català. Hi ha molt de lli­bre que en català no hi és.

Fins fa poc et tro­ba­ves que una tra­ducció d’un lli­bre en català sor­tia més tard que la tra­ducció cas­te­llana, i sor­tia més cara a la lli­bre­ria. En aquests moments ja no passa, sur­ten al mateix temps i al mateix preu. El lec­tor pot triar en el mateix moment. Com afecta l’edi­tor? Doncs la pri­mera con­seqüència és que el marge per a un edi­tor en català és més petit que per a un edi­tor en cas­tellà. Si publi­ques un lli­bre en cas­tellà en prin­cipi tens l’opció d’arri­bar a 600 mili­ons de per­so­nes. En català, esti­rant molt, a 10 mili­ons. Això vol dir que l’edi­tor en català ha de fer un sobre­es­forç perquè els cos­tos en relació amb les ven­des són molt supe­ri­ors. És per aquest motiu que hi ha la neces­si­tat que l’admi­nis­tració cata­lana vet­lli per la cul­tura cata­lana fent també un sobre­es­forç en aquest sen­tit.

L’admi­nis­tració espa­nyola és una causa per­duda. Des d’edi­tors.cat, moni­to­rem cada any la con­cessió dels ajuts perquè no ens mal­trac­tin, i la con­clusió és que fan el just perquè no ens puguem quei­xar, tenim el que ens toca, que és un ajut molt petit. I a banda hi ha les com­pres direc­tes per a bibli­o­te­ques, on tenim la bata­lla per­duda, perquè no com­pren lli­bres en català per a les bibli­o­te­ques d’Espa­nya. Per tant, la referència és la Gene­ra­li­tat.

Les línies d’ajuts que hi ha són les cor­rec­tes, no hem de pro­po­sar grans nove­tats, el que s’ha de fer és dotar-les millor econòmica­ment. Si en una línia hi ha un pres­su­post de 300.000 euros, resulta que hi ha demanda per a 700.000 o 800.000 euros. La solució és dotar-les. Però en qual­se­vol cas els edi­tors en català hem de fer un sobre­es­forç. No és el mateix edi­tar en francès que edi­tar en català, per no citar el cas­tellà, que a més a més com­pe­teix amb nosal­tres en el mateix mer­cat.

En el meu cas, per exem­ple, publico molt poc en cas­tellà. I quan publico en cas­tellà sem­pre estic pen­sant en la pos­si­bi­li­tat de ven­dre a l’Amèrica del Sud, perquè el mer­cat espa­nyol a mi no m’és sufi­ci­ent per fer un lli­bre en cas­tellà. I costa més ven­dre a Espa­nya des d’una edi­to­rial petita.

A Cata­lu­nya hi ha hagut un boom de petits edi­tors que, si mirem la història, no és cap nove­tat. Ja hi ha hagut èpoques amb edi­to­ri­als peti­tes. Aca­ben sent absor­bi­des i lla­vors tor­nem a començar, perquè les grans les absor­bei­xen, foten fora els edi­tors, els edi­tors aco­mi­a­dats tor­nen a mun­tar una edi­to­rial i així anem fent. Això, amb les excep­ci­ons que con­vin­gui, a Espa­nya no es pro­du­eix.

Això comença el 2007-2010, just quan comença la crisi ante­rior. Coma­ne­gra n’és un exem­ple. Què passa? Que comen­cem amb una eco­no­mia de crisi. Fem edi­to­ri­als gai­rebé de guer­ri­lla, i això va lli­gat també amb l’aba­ra­ti­ment de cos­tos rela­ci­o­nats amb la impressió i la tec­no­lo­gia. Abans calia una estruc­tura de pro­ducció molt més cos­tosa. Algu­nes d’aques­tes edi­to­ri­als han anat crei­xent, d’altres s’han que­dat com van néixer. A mi em pre­o­cu­pen aques­tes que s’han que­dat igual, perquè gene­ren una explo­tació d’un mateix molt alta. Tu pots tenir molta il·lusió, i hi poses totes les teves for­ces, però això ho aguan­tes tres o qua­tre anys i després te’n vas a tre­ba­llar a alguna altra banda. Hem d’inten­tar que aques­tes peti­tes crei­xin bé. N’hi ha hagut d’altres que han fet camí i l’han fet bé. Edi­to­ri­als que van néixer el 2007, el 2008, el 2009, com Blackie Books, com Edi­ci­ons del Peris­copi, com Coma­ne­gra mateix, que ens hem con­so­li­dat i creat equips que ja no es limi­ten a una o dues per­so­nes, que ja tenen uns equips de tre­ball de set, vuit, deu per­so­nes i que comen­cem a fac­tu­rar. Això és el que et dona soli­desa. La resta et dona diver­si­tat, en gèneres, en sec­tors, però no et dona soli­desa.

No crec que el que hagi de pas­sar és que una sola edi­to­rial ho vagi com­prant tot, com ha pas­sat en altres moments, però sí que crec que entre edi­to­ri­als peti­tes s’hau­rien de crear siner­gies. Aquí s’han gene­rat siner­gies com per exem­ple Lle­gir en català, que és una bona experiència d’ajun­tar-se una desena d’edi­to­ri­als per fer un màrque­ting con­junt. Però ha que­dat en això. Les ini­ci­a­ti­ves han d’anar cap a fer un màrque­ting con­junt, però també cap a bus­car una dava­llada de cos­tos d’impremta, una dis­tri­bució con­junta. O bé fusi­o­nar-se del tot i que cada marca sigui un segell d’aquesta edi­to­rial. Amb això s’acon­se­gueix una eco­no­mia d’escala que t’afa­vo­reix molt més. I s’acon­se­gueix una capa­ci­tat econòmica per acce­dir a millors títols, a com­prar drets...

Depèn de com ho vehi­cu­lis. Coma­ne­gra és un mal exem­ple, perquè com que som molt diver­sos i eclèctics i fem de tot, ens cos­ta­ria molt sumar amb algú. Això fun­ci­ona millor quan una edi­to­rial que només fa novel·la negra s’ajunta amb una que només fa cuina, més una altra que només fa infan­til. I si al davant d’aquests segells hi con­ti­nua havent l’edi­tor que abans era edi­tor pro­pi­e­tari i que ara passa a ser edi­tor acci­o­nista però que con­ti­nua diri­gint la seva col·lecció, la cosa pot fun­ci­o­nar exac­ta­ment igual, però bene­fi­ci­ant-se de tota aquesta eco­no­mia d’escala. Ara bé, si tot això ho com­pra algú més gros, pas­ses a depen­dre dels seus cri­te­ris, i lla­vors ja és dife­rent. La veri­tat és que és molt difícil tirar enda­vant una edi­to­rial que et fac­turi 90.000 euros l’any. Has d’estar patint tot el dia. És que no en treus ni per viure.

Enci­clopèdia té una història que arriba a un punt que està com està. Aga­fen en Joan Abellà, que és molt trem­pat, refi­nança el deute i diu “què faig?”, doncs va a fer-se gros. I com ho fa, doncs ges­ti­o­nant i tre­ba­llant tot el tema de la dis­tri­bució i després cre­ant segells nous, com Uni­vers, i alhora com­prant-ne d’altres, per exem­ple Viena, que li va per­fecte perquè li està cobrint un espai que no cobrien els seus segells. Tindrà èxit o no en tindrà, perquè la història d’Enci­clopèdia també fa patir pel futur, però hi veus una volun­tat i una bona direcció. També hi ha Ran­dom House, que està com­prant segells tan impor­tants com La Cam­pana i La Magrana i que en l’edició en català ja se situa al nivell del Grup 62. Ran­dom House ha demos­trat una gran vocació pel català. I aquí anem al moll de l’os. Hem par­lat dels petits, hem par­lat dels gros­sos... i els mit­jans, on són? El que vol­dria és que hi hagués edi­to­ri­als mit­ja­nes, és a dir, que fac­tu­res­sin entre 2 i 8 mili­ons d’euros l’any. Ja n’hi ha, però vin­cu­la­des al lli­bre esco­lar. Les mit­ja­nes són les que neces­si­tem.

Està en un bon moment. Hi ha edi­to­ri­als grans que hi apos­ten. Hi ha diver­si­tat d’edi­to­ri­als peti­tes que apos­ten pel català. La lec­tura en català creix, encara que el crei­xe­ment sigui més petit, tot i que hi ha algun símptoma que pre­o­cupa, que són els que et deia. No estem crei­xent a la mateixa velo­ci­tat de crei­xe­ment que el cas­tellà, la lec­tura infan­til. Hi ha perills en el sec­tor dels lec­tors i en el sec­tor indus­trial. Alguns que­da­ran petits sem­pre perquè és la seva vocació i és el seu diver­ti­mento i és legítim que, si se’n van sor­tint, con­tinuïn així. Tu pots ser mes­tre, engi­nyer o far­macèutic i, a més a més, voler posar una edi­to­rial per publi­car tres o qua­tre lli­bres l’any. Això està molt bé, però no dona soli­desa al sec­tor edi­to­rial. La soli­desa la dona que facis qua­tre o cinc lli­bres l’any, que l’any següent en puguis fer vuit, que hagis de fit­xar una per­sona més i que amb el temps de l’edi­to­rial en puguin viure cinc o sis famílies i que et puguis per­me­tre el luxe de dir vaig a com­prar els drets d’un lli­bre ame­ricà, o d’un de bo d’aquí, perquè els puc pagar. Si només pots edi­tar el que pots pagar i no tens diners, aca­bes edi­tant el que aca­bes edi­tant.

El feno­men de les lli­bre­ries en aquest país i en aquest moment és un feno­men curiós i tot depèn de la mirada que hi vul­guis posar. Si hi vols posar una mirada en posi­tiu, està molt bé perquè si bé han tan­cat lli­bre­ries impor­tants, com la Catalònia, n’han obert mol­tes de peti­tes i fins i tot lli­bre­ries amb un cert volum, com l’Ona, la Fines­tres o la Byron. No tenim un pro­blema de falta de lli­bre­ries, en aquest país. Si no vaig errat, tenim unes qua­tre vega­des més lli­bre­ries que les que tenen a Ale­ma­nya, on, en canvi, es venen més lli­bres i es lle­geix més que aquí. Se m’enfa­den quan ho dic, com també se m’enfa­den els edi­tors quan ho dic del nos­tre sec­tor, però tor­nem a topar amb el pro­blema de la mida. És a dir, és molt bo que s’obrin lli­bre­ries noves, però aques­tes lli­bre­ries noves també han de tenir una vocació de créixer i de voler donar un ser­vei millor al cli­ent, perquè si tu obres una lli­bre­ria amb mil títols i tens tan poca oferta, mala­ment rai, perquè aquí hi ha un altre pro­blema. Si tin­gues­sis una lli­bre­ria amb poc fons però el sec­tor de la dis­tri­bució fos més àgil, podries dir: “Aquest lli­bre que em dema­nes no el tinc, però passa aquesta tarda i ja te’l tindré”, com passa amb les farmàcies, per exem­ple. Però no estem en aquest punt. Per tant, una lli­bre­ria petita amb poques existències si diu al cli­ent que ha d’espe­rar una set­mana per tenir el lli­bre, doncs molta gent el com­pra a Ama­zon i l’endemà el té a casa. Això té una excepció, que són les lli­bre­ries espe­ci­a­lit­za­des: poden tenir pocs lli­bres, però de la seva matèria els tenen tots.

Això és fona­men­tal. Avui dia l’experiència d’anar a una lli­bre­ria ha de ser molt més que anar a com­prar un lli­bre. Si en rea­li­tat la gent anés a la lli­bre­ria a aga­far aquell lli­bre que ja sap que vol, pagar-lo i empor­tar-se’l, seria més fàcil com­prar-lo en línia.

Nosal­tres, per exem­ple, ja ho fem. Volem que el nos­tre públic es faci seva l’edi­to­rial. Això què vol dir? Que fem actes amb freqüència. Que no fem actes només de la nos­tra edi­to­rial, sinó con­jun­ta­ment amb altres edi­to­ri­als: si fem alguna cosa sobre Pedrolo, sobre Maria Mercè Marçal, con­vi­dem les altres edi­to­ri­als que han publi­cat coses d’aquests autors i entre tots fem coses. A més, la gent del barri, com que per aquesta zona no hi ha lli­bre­ries, venen a com­prar-nos lli­bres. Ens hem con­ver­tit en un espai que la gent uti­litza. Hi ha també el cas de Rafael Dal­mau Edi­tor, que té lli­bre­ria oberta al públic al mateix local. Els de la lli­bre­ria Byron, que aca­ben d’obrir, són edi­tors. Ja es va veient el feno­men de l’edi­to­rial que vol mos­trar el que té.

Jo ho havia vist de tota la vida a casa meva, que feien embo­tits. I havia un espai que es deia “la botiga”, que era on expe­dien la mer­ca­de­ria als cami­ons, però es deia així perquè la gent venia i com­prava. Tor­nem a això, i ser­veix bàsica­ment de mos­trari. Com també passa amb els webs de les edi­to­ri­als, que s’han con­ver­tit en alguna cosa més que un web. El de Coma­ne­gra, per exem­ple, és un punt de venda, però també tenim un apar­tat que és la fàbrica d’idees, on fem coses que no tenen a veure pròpia­ment amb els lli­bres, o és el lloc on es poden veure tots els nos­tres lli­bres, que difícil­ment es poden veure tan ben expo­sats en una lli­bre­ria.

Aquí està can­vi­ant tot, i és un debat que estem tenint. En aquests moments, la influència de la premsa ha cai­gut molt. Abans, el cent per cent de la pres­cripció de lli­bres era per mitjà de la premsa. En aquests moments, la pres­cripció de la premsa per si mateixa és baixa. Però és impor­tant sor­tir a la premsa, perquè lla­vors aquesta res­se­nya es pot repli­car a les xar­xes i fer-la viral. I no és el mateix que jo digui aquest lli­bre és collo­nut que que ho digui La República, La Van­guar­dia o l’Ara.

Hauríem d’obrir un debat sobre la crítica en aquest país, perquè al final aca­ben gai­rebé totes sent elo­gis i veus molt poques crítiques dures.

Això en part és veri­tat en la premsa con­ven­ci­o­nal, però de vega­des aga­fes revis­tes espe­ci­a­lit­za­des en crítica literària i tam­poc hi tro­bes crítiques dures ni con­tun­dents, quan for­mar cri­teri hau­ria ser la funció de la revista. Què està fun­ci­o­nant avui com a pres­cripció? Evi­dent­ment les xar­xes soci­als. Fun­ci­o­nen molt, sobre­tot per repli­car arti­cles que han sor­tit a la premsa.

Això et fun­ci­ona molt bé en segons quina tipo­lo­gia de lli­bres. Si par­lem de la meva col·lecció de lli­bres d’auto­a­juda, que nosal­tres en diem nar­ra­tiva d’emo­ci­ons, les xar­xes i els influ­en­cers són fona­men­tals.

Perquè ningú de la premsa nor­mal no par­larà d’aquests lli­bres. Tot­hom fuig dels lli­bres d’auto­a­juda, menys els lec­tors, perquè en rea­li­tat són els més venuts. Hi ha un lli­bre que es diu La llei del mirall, de Yos­hi­nori Noguchi, que ha venut més de 150.000 exem­plars entre català i cas­tellà, i crec que no ha sor­tit mai enlloc res­se­nyat. Lla­vors, què fas? Ho vehi­cu­les per mitjà de les xar­xes soci­als. Les grans edi­to­ri­als, com Ran­dom House i Pla­neta, en aquests moments, estan pen­dents del you­tu­ber de moda i li diuen: “Fes un lli­bre, i si no el saps fer, ja te’l farem.” Això és així. I després tenim els pres­crip­tors, que en aquest país, com que és petit, són deu o dotze noms de gent que és molt activa a les xar­xes i que poden aga­far i aixe­car-te un lli­bre o te’l poden enfon­sar. I tu ho saps, i quan treus un lli­bre espe­res que no te’l des­tros­sin gaire.

Segur. Fins al punt que ara sovint t’arriba un manus­crit i si tens dub­tes sobre si el publi­ques o no el publi­ques, perquè és un tre­ball que està al límit de ser publi­ca­ble o no, el pri­mer que farà l’edi­tor és anar a les xar­xes a mirar quants segui­dors té l’autor. Això pot­ser és política­ment incor­recte dir-ho, però al cap­da­vall és la rea­li­tat. Tu pots tenir un lli­bre que pot ser bo, o molt bo, però en aquests moments sobre­tot neces­si­tes tenir-hi un per­so­natge al dar­rere, que pugui anar a la ràdio, a la premsa, a fer pre­sen­ta­ci­ons, que sigui atrac­tiu com a per­so­natge, no una mòmia. Si tens un tipus que es defensa bé par­lant i que té dis­po­ni­bi­li­tat per poder anar pel país a fer pre­sen­ta­ci­ons, aquest lli­bre es ven molt més. No és el mateix tenir aquest per­fil que no un que et digui: “No, mira, és que jo no tinc car­net de con­duir i no aniré enlloc.” Dei­xaràs de ven­dre una bona quan­ti­tat de lli­bres, perquè molts lli­bres es venen a les pre­sen­ta­ci­ons.

La feina més impor­tant d’un escrip­tor és haver lle­git. I aquí de vega­des ja tenim pro­ble­mes. Perquè tenim gent que escriu un lli­bre sense haver-ne lle­git mai cap. Evi­dent­ment, aquests autors acos­tu­mem a no publi­car-los, però et faries creus de coses que ens arri­ben on es veu claríssi­ma­ment que l’autor no ha lle­git mai res. Fa poc ha sor­tit una dada que diu que el 54% dels espa­nyols ha començat a escriure un lli­bre. I l’índex de lec­tura diu que un 44% dels espa­nyols no ha lle­git mai cap lli­bre. Amb aques­tes pro­por­ci­ons n’hi deu haver molts que s’han posat a escriure un lli­bre sense haver-ne lle­git mai cap. Per tant, la pri­mera feina d’un escrip­tor seria lle­gir molt. Després hi hau­ria la feina d’escriure, i tot això està molt mal pagat. I en el món que tenim avui dia, és evi­dent que la capa­ci­tat pres­crip­tora que tin­gui el mateix autor és fona­men­tal. No en tots els casos, perquè, per exem­ple, nosal­tres aca­bem de publi­car un Poe que venem molt i en Poe és mort. Però fins i tot en aquests casos, el que s’està pro­duint i és molt interes­sant és que els tra­duc­tors assu­mei­xen aquesta tasca de pro­moció.

Un bon pròleg, també, però sobre­tot el tra­duc­tor. Comença a ser impor­tant quin tra­duc­tor aga­fes, perquè, a més de fer-te una bona tra­ducció, sigui una per­sona que pugui repre­sen­tar bé la figura de l’autor del lli­bre.

És el gran pro­blema. En el fons quan diem que durant la pandèmia al sec­tor dels lli­bres hem sal­vat els mobles, ho diem perquè obviem el cre­a­dor. I en els altres sec­tors no passa. Seria absurd dir que al tea­tre s’han sal­vat els mobles sense que hagi cobrat cap actor. Les pas­sen putes, però quan actuen cobren. En el sec­tor del lli­bre, que puguin viure d’escriure, no crec que hi hagi més de deu per­so­nes. Tenim un sec­tor que publica 12.000 o 13.000 lli­bres l’any i només una desena d’autors en pot viure. Això ho hauríem de començar a can­viar, però no és tan fàcil. Això no ho pot can­viar l’edi­tor. No es pot dir que trac­tem mala­ment els autors. Amb el que ingres­sem per un lli­bre, no podem pagar més.

En molts casos, quan fas un con­tracte a segons quin autor ja comp­tes que tindrà ven­des a fora i, per tant, li pots pagar més. Però és molt trist que una per­sona esti­gui sis mesos escri­vint un lli­bre i després rebi 1.000 euros de drets d’autor.

Doncs cre­ant beques i aju­dant direc­ta­ment l’autor per part de les admi­nis­tra­ci­ons. Perquè la volun­ta­ri­e­tat d’algú que escriu en català sabent que només pot arri­bar a un nom­bre limi­tat de lec­tors és molt alta. Amb els you­tu­bers no passa. Es pas­sen tots al cas­tellà per tenir més audiència. En la lite­ra­tura, no.