“La mainada llegeix menys en català”

El sector del llibre va experimentar un fenomen curiós que va ser el suport de la gent que havia descobert que els llibres els havien estat útils durant el confinament i que s’adonaven de com de malament ho havien passat les llibreries. Per tant, van anar a les llibreries en massa –això es va notar molt–, a comprar llibres. Vam tenir uns mesos, finals de maig, juny i juliol del 2020 extraordinaris. El Sant Jordi d’estiu va funcionar molt bé.

Aquesta dinàmica d’anar a la llibreria, de comprar llibres, de llegir més, es va mantenir durant la resta del 2020 i vam arribar al final de l’any, després de patir molt per veure com aniria el conjunt, pràcticament amb les mateixes xifres del 2019.

El 2021 va començar malament. Va ser tràgic, perquè ens van tenir gairebé un mes i mig amb les llibreries tancades. Ens deien: “Bé, les llibreries petites estan obertes entre setmana.” Molt bé, però les grans, que són les que venen el 70% dels llibres, van estar tancades cada dia. I això ens va produir una davallada del 50% al gener i durant mig febrer. Tot i així, després hem anat recuperant, recuperant, recuperant, amb un bon Sant Jordi.

El sector, en general, ha aguantat. Una altra cosa és que ens comença a preocupar que en aquests moments, per les xifres que tenim, la lectura en castellà està creixent un 11% i la lectura en català, un 2,5%. I això ens preocupa, perquè fins ara no era així. Si tu te’n vas tres anys enrere, la lectura en català anava creixent molt més i anàvem guanyant posicions de lectors en català. Cal analitzar-ho molt bé. En part, que el 2020 no hi hagués Sant Jordi es va notar molt més per al llibre en català, però ara ja estem parlant de xifres del 2021, i ens continuen dient això. També és cert que hi ha fenòmens conjunturals, per exemple si el supervendes de l’any és en castellà, puja el castellà. O els llibres sobre el procés, que durant alguns anys s’han venut molt i ara es venen menys. Però sí que és cert és que hi ha tendències molt preocupants, com ara el fet que perdem pistonada en la lectura infantil en català. I tot això té a veure amb la utilització de la llengua per part dels nanos.

Segur. Hi ha nanos de 12 i 13 anys que no tenen cap consum en català ni a les xarxes socials ni a les plataformes digitals. Al final, si la llengua que reben és el castellà, això acaba repercutint en la literatura. I també té a veure que tenim nanos en edat de llegir que són fills de pares que ja han llegit menys que les generacions anteriors.

En general. El que passa que quan parlem de literatura infantil i juvenil, la proporció del català és altíssima i la caiguda es nota més. El percentatge de lectors en català dins de les franges de menys edat és altíssima, per això ara es veu més el descens. En aquests moments, hi ha un 32% de gent que diu que prefereix llegir en català, una xifra que no està gens malament, i en la franja infantil és un 80%. Hi ha un percentatge que els és indiferent i hi ha un percentatge que prefereix el castellà, que fins ara anava disminuint per la incorporació de la gent que ha fet l’escolarització en català.

Exacte. Ara ens faltaria un fenomen com el Super3, una altra vegada, que els nanos consumissin més audiovisuals en català, cosa que no passa. Això no té a veure directament amb el sector editorial en català, però al final són vasos comunicants. Nosaltres tindrem més o menys lectors en la mesura que la gent domini i utilitzi la llengua.

Hi ha una certa barrera comercial que és la presència del llibre en català a les grans superfícies de venda. Si tu vas a una llibreria d’Olot o de Banyoles ho trobes tot en català ben situat, però si vas a l’FNAC o a la Casa del Llibre o a El Corte Inglés a Barcelona, la presència del català és molt més baixa. És possible que si a tu t’agrada un autor i vas a comprar el seu llibre i aquest llibre hi és en català i en castellà, l’acabis comprant en castellà, tret que facis un esforç de militància, perquè és amb el primer que ensopegues. Hem de millorar el posicionament dels llibres en català a les grans llibreries. Però sí que és veritat que la gent cada cop té més facilitat per llegir en català, i molts tenen molta militància. D’altra banda, hi ha una qüestió d’oferta: no oblidem que a Espanya, de tots els llibres que es publiquen, 70.000 són en castellà i només 12.000 o 13.000 són en català. Hi ha molt de llibre que en català no hi és.

Fins fa poc et trobaves que una traducció d’un llibre en català sortia més tard que la traducció castellana, i sortia més cara a la llibreria. En aquests moments ja no passa, surten al mateix temps i al mateix preu. El lector pot triar en el mateix moment. Com afecta l’editor? Doncs la primera conseqüència és que el marge per a un editor en català és més petit que per a un editor en castellà. Si publiques un llibre en castellà en principi tens l’opció d’arribar a 600 milions de persones. En català, estirant molt, a 10 milions. Això vol dir que l’editor en català ha de fer un sobreesforç perquè els costos en relació amb les vendes són molt superiors. És per aquest motiu que hi ha la necessitat que l’administració catalana vetlli per la cultura catalana fent també un sobreesforç en aquest sentit.

L’administració espanyola és una causa perduda. Des d’editors.cat, monitorem cada any la concessió dels ajuts perquè no ens maltractin, i la conclusió és que fan el just perquè no ens puguem queixar, tenim el que ens toca, que és un ajut molt petit. I a banda hi ha les compres directes per a biblioteques, on tenim la batalla perduda, perquè no compren llibres en català per a les biblioteques d’Espanya. Per tant, la referència és la Generalitat.

Les línies d’ajuts que hi ha són les correctes, no hem de proposar grans novetats, el que s’ha de fer és dotar-les millor econòmicament. Si en una línia hi ha un pressupost de 300.000 euros, resulta que hi ha demanda per a 700.000 o 800.000 euros. La solució és dotar-les. Però en qualsevol cas els editors en català hem de fer un sobreesforç. No és el mateix editar en francès que editar en català, per no citar el castellà, que a més a més competeix amb nosaltres en el mateix mercat.

En el meu cas, per exemple, publico molt poc en castellà. I quan publico en castellà sempre estic pensant en la possibilitat de vendre a l’Amèrica del Sud, perquè el mercat espanyol a mi no m’és suficient per fer un llibre en castellà. I costa més vendre a Espanya des d’una editorial petita.

A Catalunya hi ha hagut un boom de petits editors que, si mirem la història, no és cap novetat. Ja hi ha hagut èpoques amb editorials petites. Acaben sent absorbides i llavors tornem a començar, perquè les grans les absorbeixen, foten fora els editors, els editors acomiadats tornen a muntar una editorial i així anem fent. Això, amb les excepcions que convingui, a Espanya no es produeix.

Això comença el 2007-2010, just quan comença la crisi anterior. Comanegra n’és un exemple. Què passa? Que comencem amb una economia de crisi. Fem editorials gairebé de guerrilla, i això va lligat també amb l’abaratiment de costos relacionats amb la impressió i la tecnologia. Abans calia una estructura de producció molt més costosa. Algunes d’aquestes editorials han anat creixent, d’altres s’han quedat com van néixer. A mi em preocupen aquestes que s’han quedat igual, perquè generen una explotació d’un mateix molt alta. Tu pots tenir molta il·lusió, i hi poses totes les teves forces, però això ho aguantes tres o quatre anys i després te’n vas a treballar a alguna altra banda. Hem d’intentar que aquestes petites creixin bé. N’hi ha hagut d’altres que han fet camí i l’han fet bé. Editorials que van néixer el 2007, el 2008, el 2009, com Blackie Books, com Edicions del Periscopi, com Comanegra mateix, que ens hem consolidat i creat equips que ja no es limiten a una o dues persones, que ja tenen uns equips de treball de set, vuit, deu persones i que comencem a facturar. Això és el que et dona solidesa. La resta et dona diversitat, en gèneres, en sectors, però no et dona solidesa.

No crec que el que hagi de passar és que una sola editorial ho vagi comprant tot, com ha passat en altres moments, però sí que crec que entre editorials petites s’haurien de crear sinergies. Aquí s’han generat sinergies com per exemple Llegir en català, que és una bona experiència d’ajuntar-se una desena d’editorials per fer un màrqueting conjunt. Però ha quedat en això. Les iniciatives han d’anar cap a fer un màrqueting conjunt, però també cap a buscar una davallada de costos d’impremta, una distribució conjunta. O bé fusionar-se del tot i que cada marca sigui un segell d’aquesta editorial. Amb això s’aconsegueix una economia d’escala que t’afavoreix molt més. I s’aconsegueix una capacitat econòmica per accedir a millors títols, a comprar drets...

Depèn de com ho vehiculis. Comanegra és un mal exemple, perquè com que som molt diversos i eclèctics i fem de tot, ens costaria molt sumar amb algú. Això funciona millor quan una editorial que només fa novel·la negra s’ajunta amb una que només fa cuina, més una altra que només fa infantil. I si al davant d’aquests segells hi continua havent l’editor que abans era editor propietari i que ara passa a ser editor accionista però que continua dirigint la seva col·lecció, la cosa pot funcionar exactament igual, però beneficiant-se de tota aquesta economia d’escala. Ara bé, si tot això ho compra algú més gros, passes a dependre dels seus criteris, i llavors ja és diferent. La veritat és que és molt difícil tirar endavant una editorial que et facturi 90.000 euros l’any. Has d’estar patint tot el dia. És que no en treus ni per viure.

Enciclopèdia té una història que arriba a un punt que està com està. Agafen en Joan Abellà, que és molt trempat, refinança el deute i diu “què faig?”, doncs va a fer-se gros. I com ho fa, doncs gestionant i treballant tot el tema de la distribució i després creant segells nous, com Univers, i alhora comprant-ne d’altres, per exemple Viena, que li va perfecte perquè li està cobrint un espai que no cobrien els seus segells. Tindrà èxit o no en tindrà, perquè la història d’Enciclopèdia també fa patir pel futur, però hi veus una voluntat i una bona direcció. També hi ha Random House, que està comprant segells tan importants com La Campana i La Magrana i que en l’edició en català ja se situa al nivell del Grup 62. Random House ha demostrat una gran vocació pel català. I aquí anem al moll de l’os. Hem parlat dels petits, hem parlat dels grossos... i els mitjans, on són? El que voldria és que hi hagués editorials mitjanes, és a dir, que facturessin entre 2 i 8 milions d’euros l’any. Ja n’hi ha, però vinculades al llibre escolar. Les mitjanes són les que necessitem.

Està en un bon moment. Hi ha editorials grans que hi aposten. Hi ha diversitat d’editorials petites que aposten pel català. La lectura en català creix, encara que el creixement sigui més petit, tot i que hi ha algun símptoma que preocupa, que són els que et deia. No estem creixent a la mateixa velocitat de creixement que el castellà, la lectura infantil. Hi ha perills en el sector dels lectors i en el sector industrial. Alguns quedaran petits sempre perquè és la seva vocació i és el seu divertimento i és legítim que, si se’n van sortint, continuïn així. Tu pots ser mestre, enginyer o farmacèutic i, a més a més, voler posar una editorial per publicar tres o quatre llibres l’any. Això està molt bé, però no dona solidesa al sector editorial. La solidesa la dona que facis quatre o cinc llibres l’any, que l’any següent en puguis fer vuit, que hagis de fitxar una persona més i que amb el temps de l’editorial en puguin viure cinc o sis famílies i que et puguis permetre el luxe de dir vaig a comprar els drets d’un llibre americà, o d’un de bo d’aquí, perquè els puc pagar. Si només pots editar el que pots pagar i no tens diners, acabes editant el que acabes editant.

El fenomen de les llibreries en aquest país i en aquest moment és un fenomen curiós i tot depèn de la mirada que hi vulguis posar. Si hi vols posar una mirada en positiu, està molt bé perquè si bé han tancat llibreries importants, com la Catalònia, n’han obert moltes de petites i fins i tot llibreries amb un cert volum, com l’Ona, la Finestres o la Byron. No tenim un problema de falta de llibreries, en aquest país. Si no vaig errat, tenim unes quatre vegades més llibreries que les que tenen a Alemanya, on, en canvi, es venen més llibres i es llegeix més que aquí. Se m’enfaden quan ho dic, com també se m’enfaden els editors quan ho dic del nostre sector, però tornem a topar amb el problema de la mida. És a dir, és molt bo que s’obrin llibreries noves, però aquestes llibreries noves també han de tenir una vocació de créixer i de voler donar un servei millor al client, perquè si tu obres una llibreria amb mil títols i tens tan poca oferta, malament rai, perquè aquí hi ha un altre problema. Si tinguessis una llibreria amb poc fons però el sector de la distribució fos més àgil, podries dir: “Aquest llibre que em demanes no el tinc, però passa aquesta tarda i ja te’l tindré”, com passa amb les farmàcies, per exemple. Però no estem en aquest punt. Per tant, una llibreria petita amb poques existències si diu al client que ha d’esperar una setmana per tenir el llibre, doncs molta gent el compra a Amazon i l’endemà el té a casa. Això té una excepció, que són les llibreries especialitzades: poden tenir pocs llibres, però de la seva matèria els tenen tots.

Això és fonamental. Avui dia l’experiència d’anar a una llibreria ha de ser molt més que anar a comprar un llibre. Si en realitat la gent anés a la llibreria a agafar aquell llibre que ja sap que vol, pagar-lo i emportar-se’l, seria més fàcil comprar-lo en línia.

Nosaltres, per exemple, ja ho fem. Volem que el nostre públic es faci seva l’editorial. Això què vol dir? Que fem actes amb freqüència. Que no fem actes només de la nostra editorial, sinó conjuntament amb altres editorials: si fem alguna cosa sobre Pedrolo, sobre Maria Mercè Marçal, convidem les altres editorials que han publicat coses d’aquests autors i entre tots fem coses. A més, la gent del barri, com que per aquesta zona no hi ha llibreries, venen a comprar-nos llibres. Ens hem convertit en un espai que la gent utilitza. Hi ha també el cas de Rafael Dalmau Editor, que té llibreria oberta al públic al mateix local. Els de la llibreria Byron, que acaben d’obrir, són editors. Ja es va veient el fenomen de l’editorial que vol mostrar el que té.

Jo ho havia vist de tota la vida a casa meva, que feien embotits. I havia un espai que es deia “la botiga”, que era on expedien la mercaderia als camions, però es deia així perquè la gent venia i comprava. Tornem a això, i serveix bàsicament de mostrari. Com també passa amb els webs de les editorials, que s’han convertit en alguna cosa més que un web. El de Comanegra, per exemple, és un punt de venda, però també tenim un apartat que és la fàbrica d’idees, on fem coses que no tenen a veure pròpiament amb els llibres, o és el lloc on es poden veure tots els nostres llibres, que difícilment es poden veure tan ben exposats en una llibreria.

Aquí està canviant tot, i és un debat que estem tenint. En aquests moments, la influència de la premsa ha caigut molt. Abans, el cent per cent de la prescripció de llibres era per mitjà de la premsa. En aquests moments, la prescripció de la premsa per si mateixa és baixa. Però és important sortir a la premsa, perquè llavors aquesta ressenya es pot replicar a les xarxes i fer-la viral. I no és el mateix que jo digui aquest llibre és collonut que que ho digui La República, La Vanguardia o l’Ara.

Hauríem d’obrir un debat sobre la crítica en aquest país, perquè al final acaben gairebé totes sent elogis i veus molt poques crítiques dures.

Això en part és veritat en la premsa convencional, però de vegades agafes revistes especialitzades en crítica literària i tampoc hi trobes crítiques dures ni contundents, quan formar criteri hauria ser la funció de la revista. Què està funcionant avui com a prescripció? Evidentment les xarxes socials. Funcionen molt, sobretot per replicar articles que han sortit a la premsa.

Això et funciona molt bé en segons quina tipologia de llibres. Si parlem de la meva col·lecció de llibres d’autoajuda, que nosaltres en diem narrativa d’emocions, les xarxes i els influencers són fonamentals.

Perquè ningú de la premsa normal no parlarà d’aquests llibres. Tothom fuig dels llibres d’autoajuda, menys els lectors, perquè en realitat són els més venuts. Hi ha un llibre que es diu La llei del mirall, de Yoshinori Noguchi, que ha venut més de 150.000 exemplars entre català i castellà, i crec que no ha sortit mai enlloc ressenyat. Llavors, què fas? Ho vehicules per mitjà de les xarxes socials. Les grans editorials, com Random House i Planeta, en aquests moments, estan pendents del youtuber de moda i li diuen: “Fes un llibre, i si no el saps fer, ja te’l farem.” Això és així. I després tenim els prescriptors, que en aquest país, com que és petit, són deu o dotze noms de gent que és molt activa a les xarxes i que poden agafar i aixecar-te un llibre o te’l poden enfonsar. I tu ho saps, i quan treus un llibre esperes que no te’l destrossin gaire.

Segur. Fins al punt que ara sovint t’arriba un manuscrit i si tens dubtes sobre si el publiques o no el publiques, perquè és un treball que està al límit de ser publicable o no, el primer que farà l’editor és anar a les xarxes a mirar quants seguidors té l’autor. Això potser és políticament incorrecte dir-ho, però al capdavall és la realitat. Tu pots tenir un llibre que pot ser bo, o molt bo, però en aquests moments sobretot necessites tenir-hi un personatge al darrere, que pugui anar a la ràdio, a la premsa, a fer presentacions, que sigui atractiu com a personatge, no una mòmia. Si tens un tipus que es defensa bé parlant i que té disponibilitat per poder anar pel país a fer presentacions, aquest llibre es ven molt més. No és el mateix tenir aquest perfil que no un que et digui: “No, mira, és que jo no tinc carnet de conduir i no aniré enlloc.” Deixaràs de vendre una bona quantitat de llibres, perquè molts llibres es venen a les presentacions.

La feina més important d’un escriptor és haver llegit. I aquí de vegades ja tenim problemes. Perquè tenim gent que escriu un llibre sense haver-ne llegit mai cap. Evidentment, aquests autors acostumem a no publicar-los, però et faries creus de coses que ens arriben on es veu claríssimament que l’autor no ha llegit mai res. Fa poc ha sortit una dada que diu que el 54% dels espanyols ha començat a escriure un llibre. I l’índex de lectura diu que un 44% dels espanyols no ha llegit mai cap llibre. Amb aquestes proporcions n’hi deu haver molts que s’han posat a escriure un llibre sense haver-ne llegit mai cap. Per tant, la primera feina d’un escriptor seria llegir molt. Després hi hauria la feina d’escriure, i tot això està molt mal pagat. I en el món que tenim avui dia, és evident que la capacitat prescriptora que tingui el mateix autor és fonamental. No en tots els casos, perquè, per exemple, nosaltres acabem de publicar un Poe que venem molt i en Poe és mort. Però fins i tot en aquests casos, el que s’està produint i és molt interessant és que els traductors assumeixen aquesta tasca de promoció.

Un bon pròleg, també, però sobretot el traductor. Comença a ser important quin traductor agafes, perquè, a més de fer-te una bona traducció, sigui una persona que pugui representar bé la figura de l’autor del llibre.

És el gran problema. En el fons quan diem que durant la pandèmia al sector dels llibres hem salvat els mobles, ho diem perquè obviem el creador. I en els altres sectors no passa. Seria absurd dir que al teatre s’han salvat els mobles sense que hagi cobrat cap actor. Les passen putes, però quan actuen cobren. En el sector del llibre, que puguin viure d’escriure, no crec que hi hagi més de deu persones. Tenim un sector que publica 12.000 o 13.000 llibres l’any i només una desena d’autors en pot viure. Això ho hauríem de començar a canviar, però no és tan fàcil. Això no ho pot canviar l’editor. No es pot dir que tractem malament els autors. Amb el que ingressem per un llibre, no podem pagar més.

En molts casos, quan fas un contracte a segons quin autor ja comptes que tindrà vendes a fora i, per tant, li pots pagar més. Però és molt trist que una persona estigui sis mesos escrivint un llibre i després rebi 1.000 euros de drets d’autor.

Doncs creant beques i ajudant directament l’autor per part de les administracions. Perquè la voluntarietat d’algú que escriu en català sabent que només pot arribar a un nombre limitat de lectors és molt alta. Amb els youtubers no passa. Es passen tots al castellà per tenir més audiència. En la literatura, no.