UNA CONDEMNA SEVERA DE L’AMOR

Armance és el nom de la protagonista d’aquesta novel·la: una jove noble francesa, d’ascendència russa, que viurà una passió extrema amb el seu cosí, Octave. Tots dos tenen vint anys, tots dos són prudents de cor, bé que el xicot, “amb un deix de malenconia” imprès als ulls, sempre sembla que amagui alguna cosa. No, l’amor entre ells dos no serà joc de poques taules, ans al contrari. A més, al començament del relat, l’Octave és gratificat amb una indemnització pels béns sostrets a la seva família durant la Revolució, cosa que encara complicarà més l’acostament seductor de la cosina.

Tot i que lluny de la magnificència dels seus dos grans edificis narratius, El roig i el negre i La cartoixa de Parma, aquest llibre excel·leix en l’anàlisi de l’amor, en la seva variadíssima i impredictible casuística. Stendhal hi descriu molt bé quines circumstàncies concorren (fatalment) en la trobada entre dues ànimes, com també quins poden ser els ardits malaurats que es componen, des de fora, per mirar de fer fracassar una relació amorosa. “No m’hi he acostat mai sense tenir la sensació que compareixia davant l’amo del meu destí”, afirma l’Octave, un cop casat, quan les coses ja han pres un carés dissortat, definitiu. Per tant, l’èxit d’un matrimoni consisteix, primer de tot, en el fet que els dos contraents hi creguin fermament i, segon, que ningú del cercle pròxim no el sabotegi. Qui podia, però, preveure les fosques maquinacions d’un comanador, oncle de l’Octave, que havia somiat per al seu nebot una aliança matrimonial ben diferent de la que el xicot ha aconseguit dur a bon port?

L’acció i el pensament de la novel·la transcorren al voltant del 1820. L’escenografia imposa: els salons parisencs de l’època. Alguns detalls, esplèndids, donen compte de l’estratificació de la societat protagonista: “Una tapisseria de vellut verd, recarregada d’ornaments daurats, semblava feta a posta per absorbir tota la llum que podien proporcionar dos immensos finestrals que tenien miralls en lloc de vidres.” Poca llum i miralls en lloc de vidres: l’endogàmia aristocràtica està fora de discussió (i actuarà subreptíciament, dramàticament, en el destí dels dos enamorats).

L’acostament entre l’Octave i l’Armance no és fàcil, factors externs i hostils a banda, i la manera que tenen de manifestar-se el desig mutu, molt sovint negant-lo obertament, és una de les consecucions més grans de la novel·la. La veu narrativa és la tercera del singular, però, ocasionalment, el narrador –omniscient– ens fa sentir que acompanya els personatges del relat, que hi està a tocar (no pas per sobre, ni en una època diferent). L’Octave es defineix com un “ésser rebel”, i és ben cert que, en ell, hi ha un germen contradictori: “Ell, que tantes vegades s’havia declarat contrari a l’amor, que es pot dir que l’odi d’aquesta passió era el gran afer de la seva vida, anava de bon grat al palau de Bonnivet.” En aquest palau, és clar, hi ha la seva cosina adorada. Més endavant, “havia jurat i perjurat que no cauria en aquella passió”: tot endebades.

Conviuen en l’ànim del protagonista el tarannà especulatiu del filòsof i l’esperit bregós de l’aventurer romàntic. De tant en tant, no pot contenir un rampell de fúria i tira per la finestra un criat o es bat en duel amb un altre noble. Algun cop, fins i tot, sembla que l’autor es complagui a pintar-nos-el un punt excessiu en la seva desmesura, com quan escriu una carta a la seva estimada sucant la ploma en la pròpia sang d’una ferida, per manca de tinta (no és, per cert, l’únic detall irònic de l’obra). Sembla que actuï per no haver d’encarar-se a la realitat. El pecat de l’Octave és estimar com si fos un ésser del tot lliure. L’Armance, en aquest sentit, ho té més fàcil: els seus lligams familiars no estrenyen gaire i la fortuna personal, malgrat una herència rebuda cap al final de la història, és notòriament més magra.