INCOMPRENSIÓ MÚTUA

L’episodi d’enfrontament entre Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra no el trobareu enlloc tan ben explicat, tan ben presentat, amb un coneixement tan precís del que va passar entre els dos gegants de la filologia catalana. Ni els més experts en Fabra ni els més experts en Alcover han sabut contrastar Fabra i Alcover amb tant d’encert com Gemma Pauné en el llibret número 369 de la col·lecció “Episodis de la història” de Rafael Dalmau, editor. Barretada, doncs, a l’autora, guionista del còmic Pompeu Fabra: l’aventura de la llengua i estudiosa de la vida i l’obra de Fabra.

Pauné ha seleccionat la bibliografia imprescindible entorn d’aquest episodi de la història, i la cita amb mesura, només quan cal, amb una estructura sòlida que avança narrativament. De primer, l’antagonisme dels dos personatges en un catàleg d’antònims i un marc temporal que obre expectatives. Als ulls d’Alcover, el 1912, Fabra és un “notable filòleg català” que ha escrit un estudi “preciosíssim sobre la manera de representar en català la l palatinitzada”. El 1924, l’opinió d’Alcover ha canviat: “En Fabra és un dels gramàtics més funests que haja tengut mai la llengua catalana.”

Després, reposadament, l’autora detalla la crònica d’una ruptura que va entre l’octubre del 1912, en començar a treballar plegats Alcover i Fabra, i el juliol del 1918, quan el president de l’Institut d’Estudis Catalans comunica per carta a Alcover que l’expulsa de la institució.

Pauné detecta amb encert dues discrepàncies anteriors que, potser irrellevants si els protagonistes haguessin estat uns altres, acaben sembrant la llavor de l’enfrontament entre els dos lingüistes. La primera és que, el 1904, Alcover escriu a Fabra per preguntar-li què li sembla la idea de celebrar un congrés de sintaxi catalana. Fabra li diu que falta gent competent i molts estudis previs abans de pensar a organitzar res semblant. La resposta no agrada gens a l’apòstol de la llengua.

La segona discrepància arriba amb el congrés que finalment té lloc a Barcelona (és el famós Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1906). Cadascú presenta el seu tema i Fabra s’omple d’arguments gramaticals per fer una esmena total a la ponència d’Alcover. A la patum li va sortir un competidor contestatari.

En aquesta història d’un antagonisme llegireu les referències més o menys habituals: la calaixera que arriba a Barcelona el 1915 i que torna a Palma el 1918, la força del Bolletí, el pes dels tres becats per la Diputació (Barnils, Griera i Montoliu), la redacció de les normes, les queixes d’Alcover, els silencis de Fabra... Però, sobretot, hi trobareu una autora que entén la història que explica i el tarannà dels implicats, que comprèn l’època i les visions en joc i que no cau mai en estridències. Per això, Pauné fa un exercici d’ucronia que li permet encarar la segona part del llibret. Molt bé, diu, oblidem els malentesos i les disputes; tothom està disposat a restablir la confiança i a treballar amb una certa harmonia. “Aquest equilibri hauria durat ben poc perquè les diferències entre Alcover i Fabra sobre la concepció de la llengua, sobre la funció de l’acadèmia i, sobretot, les discrepàncies sobre el model de català al qual s’havia d’arribar per mitjà de l’estudi lingüístic, eren radicals.”

Jo hi afegiria, de manera tangencial, un article que l’autora no recull: L’Acadèmia de la Llengua Catalana, rival de l’Institut d’Estudis Catalans, de Josep Massot i Muntaner. Serviria per descobrir que els antinormistes per excel·lència (Francesc Matheu, Jaume Collell, Ramon Miquel i Planas, Francesc Carreras i Candi...) posaven Alcover i Fabra al mateix sac!

L’autora fa veure, per acabar, les dues visions irreconciliables. Alcover i Fabra defensaven models excloents. L’únic que van compartir, assegura Pauné, va ser una profunda incomprensió mútua.

Ho dic convençut: aquest llibre hauria de figurar en la bibliografia d’assignatures universitàries i no universitàries. Gran dibuix d’Oriol Garcia Quera a la coberta. És també un llibre per enamorar-se de la col·lecció nascuda el 1960, amb Ferran Soldevila com a causant gairebé involuntari. Textos breus, didàctics, centrats en la història de Catalunya i adreçats a un públic ampli, amb voluntat de síntesi i divulgació.