DAVID BUENO
NEUROCIENTÍFIC. AUTOR DEL LLIBRE ‘HERETA’T’
“Som cultura i genètica gairebé a parts iguals”
El grau d’intel·ligència, ser més o menys espirituals o tenir una determinada tendència política són trets que venen donats pels nostres gens o per l’ambient i l’educació? David Bueno analitza, en el llibre ‘Hereta’t’, com influeixen els gens en el comportament
PODEM CANVIAR
“Malgrat que siguem l’herència dels nostres gens o de com ens han ensenyat, fins a cert punt podem guiar com volem ser”GENÈTICA O EDUCACIÓ?
“En la intel·ligència, pesa més la genètica i en aspectes com ara la sociabilitat, l’ambient social”GENS I ESPIRITUALITAT
“La religiositat és quasi un 100% cultural, però l’espiritualitat, entesa com el sentiment de pertinença a un tot més ampli, té un clar component genètic”EL CERVELL
“Tots els nostres comportaments i sentiments es generen i es gestionen al cervell. En alguns casos, pot semblar que ens governen”Som genètica i som cultura, gairebé a parts iguals. Els humans “tenim un llegat que hem heretat dels nostres progenitors, en forma de gens concrets que ens han lliurat, i de l’educació, una herència que és biològica i també cultural”, afirma David Bueno, director de la cCàtedra de neuroeducació UB-EDU1st i divulgador científic, que acaba de publicar el llibre Hereta’t (Edicions Universitat de Barcelona, col·lecció Catàlisi). En aquest volum analitza com influeixen en el nostre comportament els gens i la biologia. El grau d’intel·ligència o d’impulsivitat, ser més o menys espirituals o tenir una determinada tendència política són trets que venen donats pel nostre genoma o són fruit de l’ambient en què hem crescut o de l’educació que hem rebut? La tesi que sosté David Bueno és que, malgrat l’herència biològica i cultural que hem rebut, tenim capacitat per poder-la matisar i ens queda marge per emprendre el camí que vulguem. “La podem matisar i, fins a cert punt, autodirigir de manera conscient i volguda heretant-nos a nosaltres mateixos. Encara que bona part de la nostra forma de ser ja està feta, tenim camí per recórrer en la direcció que desitgem”, apunta el científic. Els gens no els podem canviar, però l’ambient, sí.
El llibre arrenca amb la traducció de la cançó Born to be Wild (‘Nascut per ser lliure’), del grup californià de heavy metal Steppenwolf: “Perquè som un veritable fill de la naturalesa / hem nascut per ser lliures / podem escalar tan alt / no vull morir mai / he nascut per ser lliure / per ser lliure.”
Començar el llibre amb aquesta cançó de Steppenwolf Nascut per ser lliure ja és tota una declaració d’intencions del que trobarem dins?
Efectivament, és una declaració de intencions. Tenir objectius vitals i arriscar-nos a avançar aprofundeix la nostra llibertat personal. Cal aclarir que, per mi, aquesta llibertat passa per la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos per prendre decisions reflexives que estiguin en consonància amb com som i, molt especialment, amb com volem continuar sent.
La tesi del llibre és que “som genètica i som cultura” i que el llegat que hem heretat dels nostres progenitors (els gens i l’educació) ens marquen i condicionen el nostre camí?
Tenim un substrat genètic, biològic, imprescindible, perquè és el que fa que el nostre cos es formi a partir de la cèl·lula ou, i això fa que funcionem d’una determinada manera. Això ho tenim. El que passa és que no tots tenim les mateixes variants gèniques, i aquest fet introdueix algunes diferències. En el llibre, em centro sobretot a parlar d’alguns aspectes del comportament.
Malgrat que la cançó diu que “hem nascut per ser lliures”, sembla que no ho som del tot, donada aquesta herència biològica i cultural que és determinant en el nostre comportament?
La genètica, l’epigenètica i l’ambient condicionen el nostre camí, és cert. Però hi ha una diferència molt gran entre determinar i condicionar. Hi ha persones amb més predisposició per a determinades capacitats cognitives o per manifestar determinats comportaments. Tots tenim, poc o molt, algunes predisposicions, però la qüestió és com decidim aprofitar aquesta base biològica segons la nostra voluntat (sabent que la força de voluntat també té influències genètiques) i com fem créixer aquestes predisposicions segons els objectius vitals que ens marquen. D’aquí ve el títol del llibre, Hereta’t. Tenim moltes predisposicions biològiques, però podem decidir com les utilitzem.
Per tant, podem canviar la nostra manera de fer i anar en la direcció que desitgem?
Aquesta és la gràcia, i en parlo a la part final del llibre. Fins i tot els pensaments, quan pensem alguna cosa, això també està alterant el nostre cervell. Per tant, si detectem algun aspecte del nostre comportament que creiem que podem millorar perquè no ens agrada, a base d’anar-hi pensant, d’anar-hi reflexionant i d’anar sent conscients de com actuem, a poc a poc el podrem anar modificant. Sempre hi haurà la mateixa base genètica i la mateixa base de quan érem infants, però podem anar-ho modificant. Per això el títol és Hereta’t; no és que siguem l’herència dels nostres gens o de com ens han ensenyat, sinó que, fins a un cert punt, podem guiar, una mica, com som i com volem ser. De la mateixa manera que podem gestionar qualsevol herència rebuda com creguem més convenient, també podem gestionar fins a cert punt què en fem, d’aquestes herències biològiques i culturals.
Apunta que no hi ha dues persones idèntiques ni tampoc dues que es comportin de la mateixa manera en una situació semblant. Per què?
Perquè ja partim d’un substrat diferent. Hi ha persones genèticament més propenses a la impulsivitat i d’altres que són més propenses a la reflexivitat, o a la por, o a la ira..., Per això hi ha un component genètic. Però després també hi ha un component ambiental molt gran. Per això som genètica i som cultura. Depèn de com ens hagin educat, de l’ambient en què haguem viscut (especialment durant la infantesa, que és quan rebem més influència), tot això també condiciona com acabem comportant-nos després.
Te més pes l’educació o la genètica?
Depèn de cada cas. De mitjana, ronda el cinquanta per cent per a cada aspecte. Però depèn molt. Per exemple, pel que fa a la intel·ligència, pesa més la genètica. Però, en aspectes com ara la sociabilitat, pesa una mica més l’ambient social, tot i que també hi ha un component genètic.
Una mateixa persona tampoc no res pon sempre de la mateixa manera. Per quina raó?
Té a veure amb tots els mecanismes que intervenen dins el cervell quan hem de respondre o hem de prendre qualsevol tipus de decisió. Aquests mecanismes tornen a tenir una base genètica i també tenen aquesta base d’aprenentatge, de tot el que hem après, però també en tenen una d’analitzar el moment present. És a dir, el cervell està constantment avaluant què ens està passant ara, ho compara amb les experiències passades que té acumulades i ho intenta projectar cap al futur per veure quina acció ens sortirà més beneficiosa. Que no vol dir que ho encerti! I no en som conscients, perquè el cervell ho fa automàticament; no para de fer això.
El cervell, com sempre i com en tot, té una paper primordial.
Exacte. Nosaltres ens podem trobar davant d’una mateixa situació, però si avui ens hem llevat més optimistes, respondrem d’una manera lleugerament diferent que no pas si ens hem llevat més tristos, pel motiu que sigui, tant és. Com que tot és com un sumatori de coses i hi ha molts factors que hi interactuen, la resposta pot ser diferent davant d’una mateixa situació viscuda en un o en un altre moment.
Que tinguem una determinada tendència política és un tret que ve determinat pel nostre genoma o es deu a l’ambient en què hem crescut?
Per totes dues coses. Hi ha una certa influència genètica en el fet de ser més conservadors o més progressistes (l’anàlisi només es pot mirar d’aquesta manera, no per quins partits en concret). I també afecta tot l’ambient que ens ha envoltat. Per exemple, s’ha vist que les persones educades en un clima de por tendeixen a ser més conservadores.
Justament d’això parla també en el llibre anterior,
L’art de persistir.
Sí, en aquell llibre ja explicava que viure amb sensació d’amenaça, com ara durant la pandèmia, provoca un desig d’autoritarisme, i que hi ha societats que, davant de la incertesa, esdevenen més autoritàries. I que això passa segons com es gestioni la sensació d’amenaça. Si es gestiona a través de la por, com que la por no ens permet continuar avançant, també bloqueja els processos reflexius.
En el nou llibre, també apunta que persones més impulsives tenen més probabilitats de cometre un delicte violent? Això es deu a qüestions genètiques, també?
Sí, perquè la impulsivitat no és reflexiva. Hi ha moltes respostes impulsives: una és fugir, però una altra resposta impulsiva és agredir, no per fer mal, sinó per defensar-se. Ara bé, de què ens defensem? Pot ser que sigui una situació que no sigui una amenaça real, però el cervell s’ha activat en mode amenaça i el que estàs fent en aquell moment és una agressió que pot ser un delicte; ja no és defensa, sinó que pot anar més enllà. Per descomptat, també depèn molt del mal ambient, de què s’ha valorat quan tu eres un nen. Per exemple, si es valorava ser el perdonavides del barri, hauràs après un tipus de respostes diferents que si de petit se’t valorava el fet de comptar fins a deu abans de respondre.
Per què hi ha persones que tenen més tendència a experimentar sentiments espirituals que d’altres? No és només per qüestions culturals, sembla. Hi ha gens que ens predisposen a ser més espirituals?
S’ha vist que la religiositat és quasi un cent per cent cultural, però l’espiritualitat, entesa com el sentiment de pertinença a un tot més ampli, té un clar component genètic. Hi ha gens que ens predisposen a tenir més sentiments, neguits i experiències espirituals, com per exemple els VMAT2 i SLC18A2, que estan implicats en els mecanismes de transmissió mitjançant neurotransmissors entre algunes neurones del cervell. Ara bé, com tots els nostres comportaments, també hi ha influències ambientals, que poden fer que la manifestació final d’aquesta predisposició genètica es vegi incrementada o disminuïda.
Tampoc tothom viu amb el mateix estat d’ànim la situació de pandèmia que patim ara. En aquest cas, això també depèn no només de l’educació i l’entorn cultural sinó de la constitució genètica?
S’ha vist que hi ha persones amb més predisposició genètica per ser, per exemple, resilients o per ser optimistes i mantenir un bon estat d’ànim. Totes aquestes característiques cognitives tenen un substrat biològic al cervell, en algunes zones i en determinats neurotransmissors. Ara bé, l’ambient cultural i social en què ens hem format i educat i en què vivim també té una influència molt important. Fins i tot hi influeix l’ambient mental que ens generem nosaltres mateixos. Si, per exemple, quan ens sentim abatuts som capaços de pensar en alguna cosa que ens faci feliços o que ens il·lusioni, es produeixen unes descàrregues de determinats neurotransmissors, com ara la serotonina, que directament millora el nostre estat d’ànim, i la dopamina, que ajuda a mantenir els nostres objectius. Penso que aquest és un dels punts clau que vull destacar en aquest llibre. Malgrat tots els condicionats genètics, epigenètics i ambientals, part de l’ambient, com ara l’ambient mental que comentava, també depèn de nosaltres. I ho podem aprofitar.
Sobta molt el cas que explica en el llibre d’un home de 40 anys que va començar a mostrar tendències pedòfiles i va resultar ser a causa d’un tumor en una zona determinada del cervell. Realment, el cervell ens governa del tot?
Tots els nostres comportaments, sentiments i sensacions es generen i es gestionen al cervell. I, en alguns casos, pot semblar que ens governen. Però, fins i tot en aquest cas, el segon cop que li va passar, ell mateix va ser capaç d’adonar-se del problema i de buscar ajuda mèdica ràpidament. És aquest empoderament que es produeix quan ens coneixem a nosaltres mateixos i que ens ajuda a dirigir millor la nostra vida. A ser més lliures, com comentava al principi de l’entrevista.
També sobta que entre un 40 i un 50% de la nostra personalitat la devem als al·lels que hem heretat dels nostres progenitors. Atès que els gens no els podem canviar, haurem de treballar l’altra meitat del percentatge si volem canviar?
Per descomptat. Aquest és el truc. Els gens no els podem canviar, tenim els al·lels que tenim, sense haver-los triat. Però sí que podem intentar canviar els components ambientals. Sobre l’ambient en què vivim tenim una certa influència, però sobre l’ambient que ens generem a nosaltres mateixos, dins la nostra ment, podem tenir més control. També en aquest control mental hi ha influència genètica, però. A algunes persones els resulta més fàcil que a d’altres, però aquesta és una capacitat que també es pot potenciar, fent-la servir.
Hi ha addiccions, com ara el tabac, que també tenen una heretabilitat molt alta.
Sí, moltes addiccions tenen una heretabilitat, és a dir, una influència genètica, molt alta. No té res d’estrany. Totes aquestes substàncies tòxiques tenen components psicoactius que actuen directament sobre el cervell, i ho fan precisament sobre les molècules que utilitzen les neurones per transmetre’s senyals. Aquestes molècules, com per exemple els neurotransmissors, els receptors que els reben i les proteïnes que els transporten, estan regulats genèticament. Per tant, segons quins al·lels tingui una persona per tots aquests gens, aquestes substàncies psicoactives generaran addicció amb més o menys facilitat.
La conclusió és que els nostres comportaments estan condicionats per la suma de genètica i influències culturals i ambientals. I malgrat que els gens no els podem canviar, ens queda marge per, si ens ho proposem, poder canviar? Heretar-nos a nosaltres mateixos?
Exacte. Aquesta és la conclusió que vull que els lector s’emportin en acabar de llegir el llibre. Malgrat tots aquests condicionants, ens queda suficient marge perquè puguem avançar cap allò que nosaltres vulguem ser. Potser no hi arribarem al cent per cent, però, sens dubte, podem fer força camí. Com diu una de les estrofes de la cançó de Steppenwolf Nascut per ser lliure, “fer una cursa amb el vent / i la sensació de mantenir-me sota control”.
HERETA’T Autor: David Bueno Editorial: Edicions Universitat de Barcelona Pàgines: 182 Preu: 16 euros
EL CERVELL I ELS SEUS MISTERIS
Els misteris que per a la gran majoria dels humans representa el cervell són menys impenetrables per a un científic com David Bueno, que fa anys que centra la trajectòria professional i acadèmica en la genètica del desenvolupament i la neurociència i la seva relació amb el comportament humà. El director de la càtedra de neuroeducació UB-EDU1st, la primera a tot el món que es dedica exclusivament a aquesta temàtica, també és conscient de la importància de divulgar el coneixement científic als no especialistes. Hereta’t és el darrer d’un llarg llistat de llibres de divulgació escrits per ell.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.