Lectures escollides
Els corriols de la felicitat
Les obres de tres autores ben reconegudes com Jeanette Winterson, Karine Tuil i Fleur Jaeggy ens mostren, sense cap polsim de sucre, com són de delicats els camins de la felicitat. Els tres llibres els tenim ara en català, publicats per Edicions del Periscopi, Amsterdam i Les Hores
Com que el concepte de felicitat és tan immens, i a la vegada tan íntim, malgrat alguns conceptes clau que l’envolten en l’imaginari col·lectiu (els diners, l’amor correspost, la sensació de benestar, la falta de patiment...), ens quedaríem curts si en volguéssim abastar tot el significat. La literatura n’és plena, de relats –ensucrats o descarnats– al voltant de la mítica recerca de la felicitat, amb multiplicitat de corriols pels qual pots transcórrer. Qui no vol una vida feliç? A l’escriptora anglesa Jeanette Winterson (Manchester, 1959) li va quedar gravada la resposta que li va donar la seva mare adoptiva quan li va confessar que s’havia enamorat d’una noia i que quan estava amb ella era feliç: “Per què ser feliç quan podries ser normal?” I aquesta frase és la que titula el seu llibre de memòries, que ara tenim en català a Edicions del Periscopi, amb traducció de Dolors Udina, la mateixa que ja ha traduït, també a Periscopi, dos títols destacats de Winterson: Frankissstein i l’esplèndida La Passió. Va ser a partir de la lectura de La Passió que Jeanette Winterson va entrar a formar part del cercle personal d’autores que ja mai més no podrem deixar de seguir si volem ser una mica més feliços llegint bona literatura. Per això no podíem fer altra cosa que abocar-nos en aquesta nova traducció.
Per què ser feliç quan podries ser normal? és d’aquells llibres que vius més que llegeixes. En aquesta alhora singular, colpidora i divertida autobiografia, que Winterson va publicar el 2011, hi explica la seva vida amb la seva mare adoptiva, “una dona exageradament depressiva”, infeliç, apocalíptica, abduïda per la religió i el pecat. “Crec que a la senyora Winterson [poques vegades l’escriptora es refereix a ella com “la mare” amb el sentiment que li seria propi] li feia por la felicitat. Se suposava que Jesús t’havia de fer feliç, però no t’hi feia”. Qui ha acabat sent una escriptora majúscula va créixer en una casa on els llibres estaven prohibits. “El problema amb un llibre és que no saps mai què és fins que és massa tard”, li deia la mare. “Sí, les històries són perilloses, la mare tenia raó. Un llibre és una catifa màgica que et porta a una altra banda. Un llibre és una porta. L’obres, la travesses. Tornes?”, assenyala ella. Els llibres no entraven a casa, però això no va evitar que l’autora s’hi pogués refugiar i pogués beure d’aquesta poció guaridora que és la literatura; ella, pel doble vessant de lectora i d’autora. En el llibre parla de literatura, parla del fet de ser una filla adoptada, parla d’amor i parla d’una dona “que volia estimar dones sense sentir-se ni culpable ni ridícula”. I hi podem seguir la seva recerca de la felicitat, però en cap cas aquest no és un llibre ensucrat. Winterson té l’habilitat de narrar les seves vivències –doloroses– de la infantesa i l’adolescència amb una llenguatge directe, sense parafernàlia sobrera.
Les coses humanes
Tampoc no n’és, d’ensucrat, el segon títol que hem posat en aquest mateix calaix: Les coses humanes (Amsterdam), de la novel·lista francesa Karine Tuil (París, 1972), traduïda al català per Valèria Gaillard. La trama ens enfronta amb alguns ítems i mals de la societat actual: l’abús de poder, les connexions entre el poder i el periodisme; les xarxes socials, tan crues, agressives i implacables; el feminisme; les claus de l’educació; la justícia / no justícia, i, sobretot, el consentiment de les relacions sexuals. Tot això a partir de les vivències dels Farel, una família que toca poder: el pare, un veterà periodista polític; la mare, que se’ns presenta com una assagista compromesa amb la causa feminista, i el fill, Alexandre, “un noi brillant que té el món als seus peus”. Però el noi acaba sent acusat de violació. L’escàndol i l’aiguat judicial i mediàtic estan servits, i les relacions humanes es posen al límit. La novel·la encara les dues versions: la que fa costat a la revolució del #MeeToo i #DenunciaElTeuPorc i la que veu una “caça a l’home”: “Ja no gosarem seduir una dona, fer-li un petó sense tenir el seu consentiment, arribarem a situacions aberrants. Ara, quan rebo una dona al despatx, deixo la porta oberta”, diu el pare del noi. I és a ell, que vol “salvar el cul” del seu fill, a qui pregunten: “Imagina que un dia la teva filla et ve a veure plorant dient-te que un home l’ha violada. Què faries?” Karine Tuil ens convida al judici, recorrem les dues versions contradictòries, sabem com ho viuen i com ho veuen cadascun dels afectats (la víctima, l’acusat d’agressió sexual, els pares, les xarxes socials...) i nosaltres emetem el veredicte. Els capítols són molt curts i la lectura corre àgil, imparable, però el nostre pensament va acumulant dubtes, perquè la realitat sempre acaba sent polièdrica. Les coses humanes són ben complicades, i la felicitat penja d’un fil massa prim.
Un tercer llibre que ens fa reflexionar sobre els revessos de la felicitat és la novel·la Els feliços anys del càstig (Les Hores), de Fleur Jaeggy (va néixer a Zuric, Suïssa, però ha residit més de trenta anys a Itàlia, encara que també va viure uns anys a París, i escriu en italià). La traducció és d’Anna Casassas i Figueras. Aquí coneixem els anys d’infància i adolescència que la protagonista va passar –poc temps després de la Segona Guerra Mundial– en un internat femení situat al cantó més retrògrad de Suïssa, l’Appenzell. La narradora es veu atreta per la Frédérique, la “nova”: “bonica, severa, perfecta, una figura enigmàtica que sembla saber-ho tot de la vida, i que li deixa entreveure una cosa a la vegada serena i terrible”. En aquesta novel·la, que va publicar originàriament el 1989, Fleu Jaeggy dona bona mostra del seu estil lacònic i auster, però amb moltes frases d’aquelles que cal assaborir lentament. El contingut és intens: sobre els sentiments inconfessables, sobre els pares absents o sobre l’obediència. “Ordre i submissió, no es pot saber quins resultats donaran a l’edat adulta. Es pot esdevenir criminal o, per desgast, benpensant.”
