Parodia (tant) com puguis

Mai és un bon dia per deixar de fumar, però tampoc per deixar de beure, o per deixar de banda el mal costum d’esnifar cola, així com altres vicis confessables o no. Molts ho vam descobrir sense haver caigut encara en aquestes perversions dels adults quan teníem pocs anyets gràcies a una comèdia que va reinventar el gènere de la paròdia. Parlem d’Airplane!, aquí estrenada com Aterriza como puedas, que fa més quaranta anys va abanderar amb tot el dret aquest gènere que avui dia es coneix com a spoof movies –pel·lícules de paròdies– i, encara que alguns no la considerin entre les millors de la història, som legió els espectadors i cinèfils que caiem rendits al seu peculiar humor, que, per cert, estem segurs que no passaria el tall del guió escrit a la pantalla, amb gags que vistos ara continuen fent riure (la majoria), però d’altres (un grapat) que és millor riure en privat perquè són altament políticament incorrectes.

Opera prima dels ZAZ (David Zucker, Jim Abrahams i Jerry Zucker), amb aquesta pel·lícula es van fer no només un nom, sinó que van conformar els fonaments d’un temple governat per obres de culte com Top secret –de què ja vam parlar–, Ruthless people (titulada aquí com –ai!– Por favor, maten a mi mujer!), Agafa-ho com puguis o Hot shots!

El secret no és cap altre que la densitat per metratge de gags i el to, en què no hi ha cabuda per al vertigen (ja ens imaginem els guionistes engrescant-se amb el típic “va, no t’hi atreveixes!”). Hi ha fans que els han comptabilitzat: 178 gags, és a dir una mitjana de gag per cada 30 segons, el temps calculat per veure’l / escoltar-lo, riure / pixar-se de riure i relaxar-se en espera del següent. Fins al punt que no hi ha cap altre film en què es concentrin tantes ocurrències còmiques ni tan seguides. Hi ha frases com a la que fem referència a l’inici d’aquest article –“Vaig escollir un mal dia per deixar de fumar”, declamada per Lloyd Bridges a l’aeroport– que van calar tant en una generació que encara les pronunciem quan ve el cas. D’altres, per desgràcia, es van perdre en el doblatge, en ser jocs de paraules intraduïbles, com el grup de passatgers negres parlant slang de carrer.

D’aquell memorable vol 209 de Trans American que va de Los Angeles a Chicago i que es veu afectat per una intoxicació que fa que un expilot traumatitzat per la guerra, Ted Striker (Robert Hays), hagi de prendre els comandaments, en destacaríem moments memorables (impossible resumir-los), però en tot cas recordem els que ara no es rodarien. Començant per l’escena de sexe oral que practica (o ens ho imaginem?) l’hostessa Elaine Dickson (Julie Hagerty) al pilot automàtic inflable (ja us podeu imaginar on té situada la vàlvula) i que esvera tant Leslie Nielsen, i continuant per la corrua que es forma al passadís central de l’avió per apallissar una passatgera nerviosa que acabarà histèrica a mesura que va passant gent amb guants de boxa, bats de beisbol i altres utensilis (fins i tot una monja s’apunta a calmar-la). Que se’n fotin de les religions (Hare Krishna, testimonis de Jehovà, islàmics...) no és res comparable amb l’acudit de la pederàstia del capità de vol (Peter Graves) quan convida un nen a la cabina tot fent-li preguntes estranyes: “Has vist alguna vegada un home adult despullat?”, “No has anat mai a un gimnàs?” o “Joey, t’agraden les pel·lícules de gladiadors?” Que la dona estigui al llit amb un cavall, com descobrim més tard, completa el deliri.

La posada en escena i els intèrprets, tots ells sublims en els seus papers, fan que tot funcioni meravellosament bé. Menys el vol: “Hi ha algun pilot entre els passatgers?”, pregunten per megafonia sense pensar en el pànic que provocaran. Abans, però, miraven ben tranquil·lament un documental sobre desastres aeris...

Un monument a l’absurd, una obra mestra del disbarat.