Art i artesania

Les formes i els mètodes de la quarta revolució industrial han capgirat la visió tradicional que ens permetia distingir art i artesania. Sempre hi ha hagut una àmplia frontera entre ambdós terrenys, i obres que per a uns eren una cosa, i una altra per a d’altres. S’estén de manera cada cop més general l’aspiració dels practicants del pretès art actual –de la literatura en particular, i encara més particularitzadament a Catalunya– de fer un bon producte amb el propòsit únic de vendre’l, sense aspiració d’aventura formal, estilística, expressiva, estructural, relativa a la relació entre significat i significant –en tot cas amb una disfressa d’innovació que fet i fet podria ser inevitable, perquè per bé o per mal tots som fills del nostre temps.

Més enllà de la frontera hi ha models. Ian McEwan en seria un referent idoni. L’art reflex de la realitat actual no es pot assimilar conceptualment amb el que es feia fa una, dues, tres o quatre generacions, fruit del desànim i amb l’excusa d’una raonable expectativa de futur. Una pràctica complicada a Catalunya –no pas per als l’àmbits anglòfon i francòfon, i amb diferents expectatives en l’hispànic, el germànic, l’italià, l’eslau, l’àrab i l’oriental. Una discussió habitual amb la meva mestressa (en tots els sentits del mot) és si McEwan és artista o artesà. Les diferències formals entre ell i, posem per cas, Somerset Maugham, se circumscriuen a les conseqüències dels canvis experimentats per la seva societat en cent anys. L’evolució social, moral, psicològica determina la diferència. Hi ha un canvi de to literari, d’estil, d’expressivitat, de forma? Si la resposta és “no” (tal com creu aquest cronista), McEwan és un artesà, o bé donar per obsoleta la distinció art / artesania.

Gabriel Ferrater diu que fer un poema en forma tradicional amb elements temàtics actuals per força produirà una obra original, perquè tal combinació no s’ha produït mai. En amplis sectors s’estén la idea que està esgotat el progrés formal de l’escriptura tal com, amb les fluctuacions ideològiques habituals, s’entén des d’Homer fins a Mallarmé i Joyce: progressió possible a partir dels nous instruments tecnològics i, de manera consubstancial, amb arguments inèdits procedents de noves formes de vida, de comportament i de societat que els instruments adaptats produiran en forma de nous continguts i arguments –la relació és òbviament biunívoca i circular, perquè aquesta serà la societat capaç de continuar innovant en ciència i tecnologia. O no, s’anirà a l’autodestrucció.