La vida autèntica

Vet aquí el que pensava l’Oliver Bou el 6 d’abril del 2020 a dos quarts de vuit del vespre, en una època en què la gent parlava molt tota sola:

“Escric perquè m’estimin”, vaig arribar a pensar, com han dit tantes altres vegades, i apuntava a part de la veritat. “Escric perquè és una bona manera d’estar al món” també forma part del que considero cert. Però la veritat més completa és que escric llibres perquè no tinc a ningú a qui escriure. I és que un llibre no és altra cosa que una llarga carta, i totes les cartes volen dir sempre el mateix: mostrar a l’altre qui ets, com veus el món i provar d’interessar-lo.

Ja ha passat el temps que algú –és a dir, jo mateix– em posi en l’estat exaltat d’escriure-li cartes, perquè l’amor i tots els seus desastres ja no m’interessen gens, no m’interessen gens, no m’interessen gens. De qui era, això? De Raimon?

On ha quedat la càndida adolescència? Les lletres febrils, escrites i reescrites, passades a net, cartes que em treien hores de son per enamorar-la. “La”, subjecte directe que anomena una dotzena llarga de dones. Cartes que no eren altra cosa que les fonts del propi jo, d’on podia triar a pleret paraules submergides en aigües dolces, estancades, il·luminades, pregones, aigües agitades, salades, plenes d’éssers vius o insípida- ment destil·lades. Cartes en què vaig arribar a escriure tot un seguit d’indicacions que no eren altra cosa que una pregària: “Sàpigues veure’m més enllà d’aquesta panxa massa grossa per a un jove normal. ¿Em pots veure a mi, travessant aquest nassarrot que la meva lamentable i intensa vida hormonal ha sembrat de barbs i grans? Valga’m Déu, mira’m per sobre d’aquesta pell pàl·lida, amb borrissol sota el nas, rostre ignominiós que voldria arrancar-me com una careta de silicona perquè aparegués la meva veritable cara: noble i harmònica, de mirada generosa i entenimentada. Que la repassessis amb el dit fins a arribar als llavis i jo besar-te lentament l’índex, i del dit a la mà, i de la mà al canell, i del canell resseguir-te el braç, per parar una estona al coll, on agafar forces per arribar als teus llavis. I, al tocar-te els teus, que haguessis per força de besar-me i premessis aquesta boca meva que pronuncia fluixet cada paraula que t’escriu, com qui cus un collaret de perles per cobrir el teu pit”.

Aquesta va ser la meva primera carta d’amor. La recordo fil per randa, i mentre me la dic, totes les rates del clavegueram s’alcen i xisclen per recordar-me la meva vergonya. Aquell maleït paperot em va convertir en la riota de primer de BUP. Mira, el gordo, li demana a l’Ester –la nena més maca de la classe– que el miri més enllà de la seva panxota fastigosa!

Va ser horrible, volia no haver de tornar mai més a l’institut. Vaig fer veure –o potser era cert– que em feia mal la panxa, i em van deixar quedar un dia a casa. Desitjava desesperadament ser empassat pel terra, matar-me, desaparèixer... L’endemà, però, vaig haver de tornar sense haver pogut dormir en tota la nit. Al traspassar la porta de l’aula, estava convençut que m’insultarien, que em pegarien, però no em van fer cap cas, i això només podia significar que alguna cosa volien de mi. I com aquell que endevina la seva funció mirant els ulls de la tribu, vaig aconseguir redimir-me de la vergonya i la solitud esdevenint l’escrivà de la classe.

Tan sols havia d’escriure per a ells: l’exemple típic era un noi que volia conquistar una noia i em demanava una carta, i la noia, al rebre-la, me l’ensenyava i m’exigia una contesta. Tot en secret. Estrambòtic, rocambolesc i a la vegada del tot natural, com si tota la classe hagués fet una mena de pacte de silenci i haguessin decidit ser, per generació espontània, escriptors de cartes d’amor. Així, s’atribuïen cada frase, cada verb, cada adverbi, cada complement del nom, cada símil i metàfora. En presumien, altius, mira què m’ha escrit, mira què li he contestat, i així em circulaven per davant tots els fulls que jo recordava haver escrit de la meva mà. Només havien de passar-les a net amb la seva lletra, i en aquest copiar, i amb el gest final i suprem de la signatura, prenien i bevien del calze de la meva tinta. Lletres per a una aliança nova que implicava el perdó per haver parlat per boca meva i haver-me dirigit a l’Ester. Redimia els pecats amb un nou memorial: tots eren autors, jo només ordenava el que ja havien dit, el que ja havien pensat i sentit. No tenia veu i a canvi ja no tenia càstig.

Recordo encara aquell dia, una mica abans de la gran vergonya, un matí sense solta ni volta. Es van posar a banda i banda de la porta i m’hi van fer passar; em colpejaven mentre corria tant com podia amb el cap cot entre els braços. Eren batzacs plens de ràbia, d’acarnissament, dins d’un núvol de crits, amb la immunitat d’una manada enriolada dins d’una catarsi salvatge, però el que més mal em va fer, la humiliació suprema, va ser l’escopinada a la cara. Tocar-me per verificar-ho, el fàstic del dit empastifat, anar corrents al lavabo i rentar-me, fregar fins a fer-me mal, intentar no plorar per un menyspreu massa intens i cruel per no albergar cap culpa.

Després de vivències així un pot escriure les cartes que calgui sense problemes. Només necessitava passar desapercebut, i les cartes d’amor eren el meu passaport d’immunitat.

Per a què les volien, aquelles estúpides cartes? Si no tenien cap interès literari, si no els agradava llegir? I elles? Per què també ho feien veure si estaven molt més interessades a tenir bones notes i a ser perfectes que no pas a sentir l’estrebada d’un vers? Doncs perquè en la carta, el mapa sempre equival al territori. Una carta té a veure amb la profunditat del jo, en l’espill precís del propi cor. El diàleg, la vida en general, és molt més idiota. És una càmera borratxa que filma a tota velocitat.

Per exemple, la seva nota:

“Me n’he d’anar, és el millor per a tots”.

I es tanca darrere seu una porta. Què representa que n’he de fer, d’aquesta merda de deu síl·labes? “Me n’he d’anar”, com si hi hagués una ambulància esperant, o un taxi per dur-la a l’aeroport. Són paraules de fonemes, és a dir, d’aire lleu que s’escapa per la boca. Són formulismes, música dèbil, dins una realitat massa erma per a les aspiracions d’una ànima que precisa el sentit, que vol ascendir a un més amunt, a un “ara sí que ho entenc”. Perquè podem renunciar a qualsevol cosa excepte a comprendre, especialment quan ens passa una desgràcia.

Cal començar escrivint alguna cosa així, com ara:

Estimat Oliver,

Recordes la primera nit que vam fer l’amor? Després de cantar-te una cançó, tota nua, tocant la guitarra, tot seguit et vaig recitar: “El tiempo de los árboles está en ti después de amarnos. Dormido en la cama, solo los pár- pados te cubren. No hagas caso del miedo, no digas siempre, no digas nunca, deja que el mundo siga adelante”.

D’alguna manera la por ja estava en algun replec dels nostres llençols, la paraula “sempre” ens resultava sospitosament impossible, la sensació que tot seria per un temps va impregnar des del primer moment les nostres vides. Podíem estar junts sense soldar-nos. El rastre de sang de la nostra pròpia mort es podia flairar des de l’instant que ens vam conèixer. L’esglai, com de cabirol sorprès per un brogit confús que li fa enlairar el cap i esguardar hieràtic el petit cercle negre del canó de l’escopeta. Hem esperat un tret que tard o d’hora havia d’arribar.