EL PRIMER HOME I EL PEIX VERMELL

La història comença a Roma, el 1987, quan els dos protagonistes –l’Yngve, suec, i la Carme, catalana– compten, respectivament, 25 i 23 anys. I acaba a Barcelona, el 2020. El desenllaç, tan bell com delirant, inspirat en una obra de Damien Hirst, rubrica la història d’amor d’ells dos, una relació sostinguda en el temps, feta d’un amor diferent que sobreviu a l’erosió dels anys i que conviu sense estridències amb altres relacions més convencionals.

Les darreres paraules de la novel·la corresponen a les de l’havanera de Carmen, l’òpera de Bizet. De fet, és una sola paraula, amour, repetida quatre cops. Però potser la clau interpretativa ja era en la primera frase: “Les ruïnes de Roma aquesta nit són a dins i fora de l’autobús que va de l’aeroport de Fiumicino al Centro Città.” I és que la Carme “en menys de quinze minuts arribarà al pis i li dirà que ja no l’estima”. Dalmau combina la tercera persona, quan el capítol és protagonitzat per tots dos personatges, i la primera, quan la visió dels fets és la d’un dels dos. En aquella frase inicial, hi ha ruïnes, no pas runes. Les de Roma, però també les d’un amor que, malgrat el “ja no l’estima”, no deixarà mai més de manifestar-se, i, doncs, també de ser nodrit (“nodreix l’amor de pensaments i absència”, diu un vers immortal de Maragall). Les ruïnes es conserven, són contemplades, emmarcades. Les runes, en canvi, fan nosa i s’eliminen.

En la novel·la Primera llum (1987), Charles Baxter explicava la història de dos germans, home i dona. Ell s’havia quedat al poble natal, menant una vida anodina; ella havia corregut món per mor de la seva projecció internacional com a científica. La gràcia de l’estructura és que el relat anava enrere fins a trobar aquella primera llum immediatament anterior al naixement dels dos germans. Amor i no m’hi ha fet pensar perquè, com la novel·la del nord-americà, conté el gruix principal de dues existències: la joventut, la maduresa i l’inici de la vellesa. Però Dalmau, a diferència de Baxter, fa progressar el seu relat seguint el sentit de les manetes del rellotge.

La novel·la aprofundeix en qüestions rellevants, sovint referides als lligams: el compromís, la paternitat, la solitud, la vocació artística... L’Yngve esdevindrà un artista respectat mundialment. La Carme treballa en el món de l’òpera, fent vestits per als cantants. Els colors són la seva passió. De fet, llegeix la complexitat del món dotada d’una variada paleta: una pell pot tenir des d’un to “blanc albí fins a un negre blavós, passant pel rosa cirròtic, el taronja UVA i el marró fangós”. Els capítols són curts. La novel·la funciona, com era el cas d’El camí dels esbarzers, gairebé com un seguit de contes successius (bé que l’escriptura de l’obra anterior em va semblar, en general, més curosa que la d’aquesta). Grans esdeveniments històrics dels últims trenta anys serveixen de teló de fons per a la vida dels protagonistes.

Escriure una novel·la és triar determinades opcions i descartar-ne d’altres (Yngve, per exemple, vol dir ‘primer home’). Em fa l’efecte que Alba Dalmau podria haver aprofitat millor el seu relat, com si tingués un punt d’urgència per despatxar les vides dels personatges. Admiro la capacitat de l’autora per fixar moments simbòlics i fer-nos-els molt vívids, amb tot de detalls magnífics (el de la foto Polaroid i el collar), però trobo que la història se’ns dona massa com les fotos en un àlbum antic: totes aquestes imatges demanaven una mica més de morositat, de pregonesa. D’altra banda, no em satisfà gens l’opció d’utilitzar, per a les obres d’Yngve, projectes molt coneguts d’autors consagrats (el citat Hirst, Hristo, Olafur Eliasson), en lloc d’inventar-se-les de cap i de nou (com va fer, posem per cas, Ignacio Vidal-Folch a La cabeza de plástico).