SENSIBILITAT ÉS CONTEMPLACIÓ

Xarim Aresté (Flix, 1983) és un personatge diferent, que ha escampat la poesia a través dels gèneres i les disciplines que ha conreat. Alguns el coneixen per la seva vocació rockera –de la qual es mostra distanciat– en formacions com Very Pomelo, o pels seus discos plens de joia o en col·laboració amb Gerard Quintana, Sopa de Cabra, Sanjosex, Maika Makovski i Paul Fuster, entre d’altres. Aresté no es pot, però, etiquetar fàcilment. En paral·lel manté una obra pictòrica i literària en què també està esdevenint un artista de culte. En aquestes pàgines havíem parlat del seu debut en la poesia publicada amb el volum Catacumba umbilical, publicat per l’editorial de la revista Ruta 66. Ara, Rosa dels Vents presenta Les fugues de la font del temple, una nova incursió en la poesia però mitjançant l’art més subtil de tots, l’aforisme, l’epigrama, l’epitafi, la sentència... Aresté no busca en el seu recull un conjunt de dites moral barroques –que també ho són–, sinó com descabdellar el concepte i, fins i tot, el mot dins d’una estructura de llampec en la foscor. Acompanyat d’una edició deliciosa amb il·lustracions de Joan Garau, el volum és un compendi del pensament ideològic però també metafísic de l’artista de Flix, que anota fragments de vida, de la creativitat, de l’amor, del pas del temps, de la natura i de tot allò que tingui a veure amb l’existència quotidiana, i més.

L’aforisme és un gènere perillós perquè de seguida et pot abocar a l’abisme de la banalitat, però Aresté demostra aquí la seva perícia i humilitat fent ús de la saviesa que ha collit amb paciència al llarg del seu periple vital: “Fort és qui comprèn la fragilitat. Cec és qui no es veu a si mateix. Coix és qui va allà on no desitja. Mut és qui no pot dir la veritat. Sord és qui no s’escolta. Sensibilitat és contemplació.” Entre les analogies i les comparacions s’obren pas les teories pròpies sobre l’univers i en algun moment el nostre home deriva, no sé si inconscientment, cap a Pujols, de qui m’ha rebotat la inspiració d’una de les seves frases lapidàries: “El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.” Aresté no pontifica tant i prefereix parlar amb el seu estil, en veu baixa i instal·lat de manera perenne en el dubte: “Cada humà té la seva pròpia ressonància / però tots tenim set cordes per igual. Si se’n / desafina una, / es desafina tot.”

No desafina, però, Xarim Aresté en aquest curiós i recomanable volum. Com els grans mestres d’aquest estil (tinc Canetti, Lec, Chamfort, Wittgenstein, Borges, Valéry, Ors, De La Boétie i entre nosaltres, Palol i Ramón Andrés) utilitza els seus recursos d’una manera clàssica, tant del pensament occidental com de l’oriental. És a dir, concisió i les dosis aplicables en la intersecció entre poesia i filosofia. L’efecte és immediat: “Covard és aquell que es nega a experimentar la seva covardia. Valent és qui l’exerceix.”

Quan un va a un concert d’Aresté, la guitarra pot fer de tot. En literatura, les seves cordes també cremen.