LLIBERTAT

Per a mol­tes per­so­nes, l’agost és època de vacan­ces, de fer allò que molts cops no podem fer durant la resta de l’any. Un canvi de ruti­nes o una absència de ruti­nes que sovint incre­menta la sen­sació de lli­ber­tat. El con­cepte de lli­ber­tat ha estat exa­mi­nat des de l’anti­gor en con­tex­tos filosòfics, polítics, psi­cològics, sociològics, reli­gi­o­sos i econòmics. També la neu­rociència s’ocupa d’aquest tema, inten­tant enten­dre, pri­mer, si real­ment els meca­nis­mes neu­ro­nals que sus­ten­ten el fun­ci­o­na­ment del cer­vell per­me­ten l’existència de lliure albir, i segon, i en cas afir­ma­tiu, de quina manera podem pren­dre deci­si­ons rao­na­ble­ment lliu­res, sense gai­res inter­ferències. I encara queda un ter­cer aspecte, que és enten­dre per què la sen­sació de lli­ber­tat incre­menta el nivell de feli­ci­tat de mol­tes per­so­nes, però no de totes. Fa un parell de mesos, per exem­ple, un grup d’inves­ti­ga­dors de la Uni­ver­si­tat de Califòrnia a Los Ange­les va demos­trar que la sen­sació de lli­ber­tat que expe­ri­men­tem els moto­ris­tes quan cir­cu­lem per car­re­te­res allu­nya­des de zones urba­nes fa que incre­menti la per­cepció sub­jec­tiva de feli­ci­tat. Qui signa aquesta res­se­nya també ha escrit un parell d’assaigs sobre el tema (L’enigma de la lli­ber­tat, 2011; i Trenca-t’hi el cap, 2019), des de la pers­pec­tiva neu­ro­ci­entífica.

Aquest mes vull esmen­tar dos lli­bres que abor­den la qüestió de la lli­ber­tat des d’una pers­pec­tiva trans­dis­ci­plinària que inclou, entre altres aspec­tes, qüesti­ons biològiques, encara que sigui tan­gen­ci­al­ment. Límits. Eco­lo­gia i lli­ber­tat, de Gior­gios Kallis, plan­teja la para­doxa de la coe­xistència entre els límits i la lli­ber­tat. O, més con­cre­ta­ment, de la neces­si­tat que exis­tei­xin límits en eco­no­mia i en eco­lo­gia, ente­ses com dues for­mes clau d’interacció amb l’entorn, per garan­tir la lli­ber­tat. Poden els límits ser impres­cin­di­bles per a la lli­ber­tat? Kallis és inves­ti­ga­dor a l’ins­ti­tut de Ciència i Tec­no­lo­gia Ambi­en­tals de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona. Us deixo una frase de l’epíleg que exem­pli­fica la qüestió: “Ens alli­be­rem con­tro­lant els ins­tints [un aspecte biològic del nos­tre cer­vell] que ens escla­vit­zen o ame­na­cen de des­truir-nos. Com les dones i els homes que madu­ren en la vida quan, assu­mint els seus pro­pis límits, tro­ben el que desit­gen real­ment [uns desit­jos que també són ges­ti­o­nats pel cer­vell].”

L’altre lli­bre que vull esmen­tar és Estrès i lli­ber­tat, de Peter Slo­ter­dijk. Publi­cat ini­ci­al­ment en català el 2016, n’acaba de sor­tir una edició de but­xaca. Aborda el tema de la lli­ber­tat des de la pers­pec­tiva d’una soci­e­tat que, diu, viu estres­sada, i que fa de l’estrès el motiu d’uni­tat col·lec­tiva. A par­tir d’aquesta tesi, es pre­gunta quin ha de ser el paper de l’indi­vidu com a sub­jecte actiu en aquesta comu­ni­tat estres­sada. L’estrès és, pre­ci­sa­ment, una reacció biològica del cos i el cer­vell davant d’una situ­ació que es per­cep com una amenaça, i té el seu ori­gen en la inter­pre­tació que fem de l’entorn i de les con­seqüències que pot tenir desa­jus­tar el com­por­ta­ment propi de l’espe­rat per aquest entorn. Per això totes les opci­ons polítiques que par­len d’uni­tat volen gene­rar sen­sa­ci­ons d’amenaça estres­sants. Slo­ter­dijk és filòsof i assa­gista, pro­fes­sor d’estètica i de filo­so­fia a l’escola d’Art i Dis­seny de Karls­ruhe, a Ale­ma­nya. Dos assa­jos trans­ver­sals que ens poden aju­dar a rein­ter­pre­tar la nos­tra pròpia lli­ber­tat.