MATAR O MORIR
Com a criatura poruga que soc –menys amb el pas del temps, també s’ha de dir–, he descobert que tot sovint no calen monstres sobrenaturals ni fantasies terrorífiques per desfermar les nostres inquietuds. De vegades, amb una frase n’hi ha prou perquè el terror ens erici fins a l’últim pèl del cos. “Crida com un porc” és una d’aquestes frases. L’exclama un desdentat hillbilly –que és com es coneix un home rural dels EUA– mentre viola el pobre urbanita interpretat per Ned Beatty a Deliverance, segurament un dels films més influents dels anys setanta i, sens dubte, un dels meus preferits.
I és que el vincle home-naturalesa ha donat –i ho continua fent– molt de si, tan en el cinema com en la literatura. I més quan en aquest enfrontament es troben l’home modern i la naturalesa salvatge. Un duel que s’ha establert des que el primer ésser humà va decidir posar-se dempeus i començar a forjar el que en diem civilització, revelant-se no només contra el seu origen animal, sinó contra el seu propi entorn natural (que ha anat sotmetent a mesura que ha evolucionat). John Boorman, que ja havia explorat anteriorment amb solvència el retrat de mons sòrdids en què abunden la violència i el maltractament amb A boca de canó (1968) i Infierno en el Pacífico (1969), va reincidir en els seus tòpics adaptant Deliverance, el debut novel·lístic del poeta James Dickey, afegint-hi, precisament, el component de la naturalesa com a gran escenografia i no obviant ni de bon tros els seus referents literaris (El cor de les tenebres i Huckleberry Finn) ni els esdeveniments socials que es respiraven en aquells temps (la guerra del Vietnam, l’assassinat de Sharon Tate o la mort del president Kennedy).
Plantejant si hi ha possibilitat de reconciliació entre territoris tan polaritzats com la ciutat i el camp, el cineasta anglès, amb la complicitat de Dickey (que es va encarregar de versionar el guió, coproduir el film i interpretar el paper del xèrif), no dona cap concessió a l’espectador des que el fa pujar a la canoa que el durà pel riu (fictici) Cahulawassee. I com a conductor de la narració demostra navegar bé per aquests corrents a l’hora d’oferir un viatge físic i psicològic tot seguint l’itinerari de quatre homes corrents que decideixen passar junts uns dies lluny de la ciutat i experimentar el que és viure en un ambient salvatge i aparentment idíl·lic, baixant riu avall abans una presa no canviï aquell tros de l’Amèrica profunda. Tot, però, s’altera quan topen amb un grup d’habitants d’aquell cul de món –pagerols en diríem aquí despectivament, rednecks, allà–, i la idealització els rebota a la cara.
El preludi: el mític duel de banjos, d’un mal rotllo que espanta, ja pronostica que ni riure’s ni ser condescendent amb aquella gent dura i feréstega, modelada per un territori tan bell com implacable, no portarà res de bo. Com a conseqüència es perpetra la violació a un dels pixapins per part de dos dels salvatges i, ja posats en la pell dels forasters, és quan ens toca decidir què s’ha de fer, matar o morir? Aquesta és la qüestió que plantejaria Shakespeare. I aquí es presenta el moll de l’os d’aquest gran film, el dilema moral d’haver d’escollir entre la lògica necessitat de viure, encara que per això sigui necessari matar. Tanmateix, quan arriba aquest moment, el d’assassinar un altre ésser humà –per menyspreable que sigui–, descobrim que no és gens fàcil.
Destaca un repartiment en estat de gràcia, amb Burt Reynolds i John Voight servint-nos dos dels seus millors papers –els van encarnar després que Marlon Brando i Lee Marvin els desestimessin–, i la fotografia tan poètica com realista de Vilmos Zsigmond per vestir un film d’aventures que flirteja intensament amb el terror.
Dos anys després, un realitzador anomenat Tobe Hooper va substituir el so esfereïdor dels banjos per un d’encara més estrident, el de les serres mecàniques al cor de Texas. I com tots sabem, allà no va quedar cap pixapins per explicar-ho.