DE BARRI AUTÈNTIC

Sempre ve de gust gaudir d’una comèdia fresca i amb missatge inclòs; això sí, sempre que estigui ben executada i interpretada. I és el cas de Chavalas. Rodona i recordant en algunes parts el to més agraït i reeixit del Fernando Colomo dels vuitanta i noranta, aquesta pel·lícula de barri no desentona en gairebé cap moment respecte a altres èxits del gènere amb el mateix format. Carol Rodríguez Colàs torna al seu Cornellà natal per debutar amb nota i gràcia amb aquesta comèdia agredolça, senzilla i amb pocs recursos, que explota amb brillantor i sense un excés de pretensions els tòpics i aspectes més genuïns de la perifèria barcelonina.

Marta (Vicky Luengo) torna forçada per les circumstàncies econòmiques a casa, la qual cosa li suposa un fort xoc mental i cultural, a més dels problemes obvis per la falta d’intimitat i independència de què gaudia al centre de Barcelona. A poc a poc, les seves tres amigues de tota la vida –Desi, Bea i Soraya– la posaran a lloc, a més de les ingents quantitats d’orgull que s’haurà d’empassar per tornar a veure la llum.

En definitiva, Chavalas, estrenada en el Festival de Màlaga d’enguany amb premi inclòs, reflecteix d’inici el més gran dels problemes que pateix la nostra joventut avui dia: la manca de feina, estabilitat i habitatge per poder dur a terme els seus somnis. O com a mínim, intentar-ho. Res de nou, però insisteixo, en aquest cas, com sempre, la manera com s’explica ho és tot.

El context o excusa de barri d’extraradi de què ja vam gaudir, per exemple, a l’esbojarrada Días de fútbol i a la notable i sorprenent Carmen y Lola, serveix de forma excel·lent per dibuixar aquest relat etern, en què les arrels acaben marcant la diferència i imposant-se a tot. Chavalas, a més, ens fa pensar, riure, plorar i somiar amb el millor que vam viure d’adolescents entre dos carrers i amb el que podem arribar a viure en el futur fugint d’aquest mateix entorn. L’humor hi és present constantment, però amb l’objectiu de ser un vehicle per a la reflexió del nostre dia a dia. El que hem escollit, o no.

L’amistat de les quatre protagonistes, que llueixen espontaneïtat i estan en estat de gràcia mantenint el divertit i bon ritme narratiu, es posarà a prova. I hi haurà final feliç, és clar. La inspiració dels secundaris (excel·lent Cristina Plazas com a mare i José Mota com a fotògraf de batalla) també eleva el llistó, tot i que és en Vicky Luengo (Antidisturbios, Hospital Central, Barcelona, nit d’hivern, Las leyes de la termodinàmica...) en qui recau tot el pes de la història. I és qui broda el perfil d’una fotògrafa hipster del Poblenou (paper semblant al que interpretava a La Riera) que, en principi, ja té poc a veure amb la nena criada als carrers de Cornellà fa molts anys, resignada als botellots amb les seves tres amigues. Aquest fet li provocarà un gran conflicte personal en sentir-se, com ella diu, “atrapada” al barri. Un barri que desprèn alenades de realitat, que la directora dibuixa amb sensibilitat i encert. El resultat és un viatge a temps més feliços, o no, en què les imatges del voltant són l’embolcall ideal que explica tot un munt de vivències. Un segell propi de cada barri, de cada ciutat i de cadascú.