A la fàbrica de somnis

“Fama és Fama; és com la Coca-Cola”, expliquen els actors que han entrat a formar part del repartiment. És un musical universal. Com la Coca-Cola, és un referent per a tothom. La pel·lícula, estrenada el 1980, recollia la peripècia de la High School for the Performing Arts La Guardia de Nova York entre els cursos 1980 i 1984, seguint les peripècies d’una promoció d’alumnes. El 1984 va ser l’últim any que va estar oberta perquè, posteriorment, l’edifici es va enderrocar. Ara, aquesta peça (que ja va tenir un notable èxit al Tívoli les temporades 2004 i 2006) es tornarà a representar. Serà en castellà, perquè ja es preveu que faci temporada a Madrid el curs vinent. I, molt probablement una gira estatal a les places de major tradició de musicals. El repartiment és, forçosament, nou respecte al del Tívoli. Una anècdota, diu la directora i coreògrafa Coco Comin: Ferran González, que era un dels alumnes de la producció de fa quinze anys, ara es convertirà en un dels professors de l’institut. Fama és la sala d’assaig on els joves aspirants a artistes aprenen a fer-se forts i a tenir veu pròpia. És la pista d’enlairament per somniar en la fama, que només s’aconsegueix amb un pessic de sort, i amb molta suor i esforç. El Teatre Apolo del Paral·lel es convertirà els propers cinc mesos en una fàbrica de somnis.

Comin treballa amb una producció nova, però hi haurà els escalfadors i les malles dels anys vuitanta. Cap personatge disposarà de telèfon mòbil ni de xarxes socials “perquè és el que el públic espera d’aquest muntatge”. Fins i tot el tipus de dansa es remet a aquella dècada amb alguna picada d’ullet, en tot cas, “a un hip-hop primerenc”. Les demandes per aconseguir els drets exigeixen que hi hagi un perfil d’intèrprets i de tipus de balls que fan molt complexa la tria del repartiment. El protagonista (el Leroy de la pel·lícula i la sèrie –“al teatre, les cançons i els noms dels personatges són diferents perquè corresponen a altres equips creatius”, adverteix Comin–) ha de ser negre, per exemple. La versatilitat dels intèrprets fins i tot exigeix que, puntualment, hagin de substituir músics de l’orquestra en alguna funció. Tot un repte que demostra que, si es busca (van trigar dies a atendre, via càsting, 700 dels 900 candidats que es van presentar en convocatòria oberta) s’acaben trobant els perfils més exclusius, i amb una solvència actoral garantida.

Ja fa uns quinze dies que han començat els assajos a l’escola de Coco Comin. La directora es coneix molt bé la peripècia dels personatges i aboca molta informació a cada intèrpret perquè vagin bastint els caràcters dels protagonistes. Ella va participar codirigint amb Ramon Ribalta la producció del 2004. Resulta que la responsable del Grupo Balañá, María José Balañá, va assistir a una funció amateur del Teatre del Sol i en va sortir tan entusiasmada que es va atrevir a produir la seva posada en escena dins del circuit professional. El 2004 van fer el muntatge en català. I el 2006 el van tornar a repetir en castellà (tot avançant la temporada al Calderón de Madrid). El 2008, encara van tornar a tancar la temporada a l’Apolo.

Per a Comin és un musical amb molt de ganxo, perquè admet la presència de tot tipus de públic (“no hi ha cap moment escabrós i el que es pot insinuar els més menuts no ho capten”, comenta). Atrapa perquè, tot i que presenti una joventut molt diferent de l’actual (estèticament i per la manera de relacionar-se) s’exposen les vulnerabilitats dels individus. I, bàsicament, perquè “posar el nas en una escola d’arts escèniques és sempre molt màgic”. Ara, aclareix, la realitat és molt més intensa que el que apareix en aquest quadre pintat en els anys vuitanta a Nova York.

És cert que cada projecte creatiu (pel·lícula, sèrie o musical) té diferent autoria i matisos en l’evolució de les trames, però el que certifica que tot beu de la mateixa font és la firma de David De Silva, conegut afectuosament com Father Fame (‘el pare de Fama’). Tampoc no és gaire habitual que es construeixi un musical a partir d’una saga televisiva (i anteriorment, cinematogràfica), però l’èxit de la creació escènica està contrastat a tot el món. La producció del Paral·lel va a càrrec de Veniu, que s’ha format a partir del grup Smedia (l’empresa que gestiona el Teatre Apolo i un grapat de teatres de la Gran Vía de Madrid) i Smediavideo. Enrique Salaberria, president del Grup Smedia i productor executiu del musical, ha volgut que l’estrena absoluta sigui a Barcelona, ja que “és una ciutat que s’ha mogut pels seus somnis, i això és Fama”. El títol s’ha realitzat arreu del món i és “un èxit mundial que segueix triomfant després de quaranta anys i que ho seguirà fent en un futur”, explica el productor executiu, Jordi Arqué. Ell, de fet, ja va intervenir com a productor en l’aventura de Fama a Madrid, el 2006. Arqué va tornar a comprar els drets per muntar una nova gira a l’Estat espanyol. Tot i que inicialment es va plantejar estirar una producció de Milà, al final es va descartar. La pandèmia ha fet perillar el projecte fins ara, que se li ha trobat la sortida amb la directora barcelonina. Arqué confirma la tesi de Comin: “Hem trobat molt més talent que fa quinze anys, gent molt preparada que canta, balla i interpreta amb un nivell altíssim i amb molt d’esperit de superació i esforç.” “El musical reuneix tots els elements que el fan únic en el gènere i que transcendeixen a través del temps, com un símbol d’esforç i vocació: explora les adversitats a les quals s’enfronta la joventut actualment: les pors, els triomfs, els prejudicis, l’esforç, la perseverança… Es representa amb un enfocament nítid, mentre els joves artistes naveguen pel món de la música, el teatre i la dansa. El somni de fer-se artista, doncs, segueix latent.