A la fàbrica de somnis

“Fama és Fama; és com la Coca-Cola”, expli­quen els actors que han entrat a for­mar part del repar­ti­ment. És un musi­cal uni­ver­sal. Com la Coca-Cola, és un refe­rent per a tot­hom. La pel·lícula, estre­nada el 1980, reco­llia la peripècia de la High School for the Per­for­ming Arts La Guar­dia de Nova York entre els cur­sos 1980 i 1984, seguint les peripècies d’una pro­moció d’alum­nes. El 1984 va ser l’últim any que va estar oberta perquè, poste­ri­or­ment, l’edi­fici es va ender­ro­car. Ara, aquesta peça (que ja va tenir un nota­ble èxit al Tívoli les tem­po­ra­des 2004 i 2006) es tor­narà a repre­sen­tar. Serà en cas­tellà, perquè ja es pre­veu que faci tem­po­rada a Madrid el curs vinent. I, molt pro­ba­ble­ment una gira esta­tal a les pla­ces de major tra­dició de musi­cals. El repar­ti­ment és, forçosa­ment, nou res­pecte al del Tívoli. Una anècdota, diu la direc­tora i coreògrafa Coco Comin: Fer­ran González, que era un dels alum­nes de la pro­ducció de fa quinze anys, ara es con­ver­tirà en un dels pro­fes­sors de l’ins­ti­tut. Fama és la sala d’assaig on els joves aspi­rants a artis­tes apre­nen a fer-se forts i a tenir veu pròpia. És la pista d’enlai­ra­ment per som­niar en la fama, que només s’acon­se­gueix amb un pes­sic de sort, i amb molta suor i esforç. El Tea­tre Apolo del Paral·lel es con­ver­tirà els pro­pers cinc mesos en una fàbrica de som­nis.

Comin tre­ba­lla amb una pro­ducció nova, però hi haurà els escal­fa­dors i les malles dels anys vui­tanta. Cap per­so­natge dis­po­sarà de telèfon mòbil ni de xar­xes soci­als “perquè és el que el públic espera d’aquest mun­tatge”. Fins i tot el tipus de dansa es remet a aque­lla dècada amb alguna picada d’ullet, en tot cas, “a un hip-hop pri­me­renc”. Les deman­des per acon­se­guir els drets exi­gei­xen que hi hagi un per­fil d’intèrprets i de tipus de balls que fan molt com­plexa la tria del repar­ti­ment. El pro­ta­go­nista (el Leroy de la pel·lícula i la sèrie –“al tea­tre, les cançons i els noms dels per­so­nat­ges són dife­rents perquè cor­res­po­nen a altres equips cre­a­tius”, adver­teix Comin–) ha de ser negre, per exem­ple. La ver­sa­ti­li­tat dels intèrprets fins i tot exi­geix que, pun­tu­al­ment, hagin de subs­ti­tuir músics de l’orques­tra en alguna funció. Tot un repte que demos­tra que, si es busca (van tri­gar dies a aten­dre, via càsting, 700 dels 900 can­di­dats que es van pre­sen­tar en con­vo­catòria oberta) s’aca­ben tro­bant els per­fils més exclu­sius, i amb una solvència acto­ral garan­tida.

Ja fa uns quinze dies que han començat els assa­jos a l’escola de Coco Comin. La direc­tora es coneix molt bé la peripècia dels per­so­nat­ges i aboca molta infor­mació a cada intèrpret perquè vagin bas­tint els caràcters dels pro­ta­go­nis­tes. Ella va par­ti­ci­par codi­ri­gint amb Ramon Ribalta la pro­ducció del 2004. Resulta que la res­pon­sa­ble del Grupo Balañá, María José Balañá, va assis­tir a una funció ama­teur del Tea­tre del Sol i en va sor­tir tan entu­si­as­mada que es va atre­vir a pro­duir la seva posada en escena dins del cir­cuit pro­fes­si­o­nal. El 2004 van fer el mun­tatge en català. I el 2006 el van tor­nar a repe­tir en cas­tellà (tot avançant la tem­po­rada al Cal­derón de Madrid). El 2008, encara van tor­nar a tan­car la tem­po­rada a l’Apolo.

Per a Comin és un musi­cal amb molt de ganxo, perquè admet la presència de tot tipus de públic (“no hi ha cap moment escabrós i el que es pot insi­nuar els més menuts no ho cap­ten”, comenta). Atrapa perquè, tot i que pre­senti una joven­tut molt dife­rent de l’actual (estètica­ment i per la manera de rela­ci­o­nar-se) s’expo­sen les vul­ne­ra­bi­li­tats dels indi­vi­dus. I, bàsica­ment, perquè “posar el nas en una escola d’arts escèniques és sem­pre molt màgic”. Ara, acla­reix, la rea­li­tat és molt més intensa que el que apa­reix en aquest qua­dre pin­tat en els anys vui­tanta a Nova York.

És cert que cada pro­jecte cre­a­tiu (pel·lícula, sèrie o musi­cal) té dife­rent auto­ria i mati­sos en l’evo­lució de les tra­mes, però el que cer­ti­fica que tot beu de la mateixa font és la firma de David De Silva, cone­gut afec­tu­o­sa­ment com Fat­her Fame (‘el pare de Fama’). Tam­poc no és gaire habi­tual que es cons­tru­eixi un musi­cal a par­tir d’una saga tele­vi­siva (i ante­ri­or­ment, cine­ma­togràfica), però l’èxit de la cre­ació escènica està con­tras­tat a tot el món. La pro­ducció del Paral·lel va a càrrec de Veniu, que s’ha for­mat a par­tir del grup Sme­dia (l’empresa que ges­ti­ona el Tea­tre Apolo i un gra­pat de tea­tres de la Gran Vía de Madrid) i Sme­di­a­vi­deo. Enri­que Sala­ber­ria, pre­si­dent del Grup Sme­dia i pro­duc­tor exe­cu­tiu del musi­cal, ha vol­gut que l’estrena abso­luta sigui a Bar­ce­lona, ja que “és una ciu­tat que s’ha mogut pels seus som­nis, i això és Fama”. El títol s’ha rea­lit­zat arreu del món i és “un èxit mun­dial que segueix tri­om­fant després de qua­ranta anys i que ho seguirà fent en un futur”, explica el pro­duc­tor exe­cu­tiu, Jordi Arqué. Ell, de fet, ja va inter­ve­nir com a pro­duc­tor en l’aven­tura de Fama a Madrid, el 2006. Arqué va tor­nar a com­prar els drets per mun­tar una nova gira a l’Estat espa­nyol. Tot i que ini­ci­al­ment es va plan­te­jar esti­rar una pro­ducció de Milà, al final es va des­car­tar. La pandèmia ha fet peri­llar el pro­jecte fins ara, que se li ha tro­bat la sor­tida amb la direc­tora bar­ce­lo­nina. Arqué con­firma la tesi de Comin: “Hem tro­bat molt més talent que fa quinze anys, gent molt pre­pa­rada que canta, balla i inter­preta amb un nivell altíssim i amb molt d’espe­rit de superació i esforç.” “El musi­cal reu­neix tots els ele­ments que el fan únic en el gènere i que trans­cen­dei­xen a través del temps, com un símbol d’esforç i vocació: explora les adver­si­tats a les quals s’enfronta la joven­tut actu­al­ment: les pors, els tri­omfs, els pre­ju­di­cis, l’esforç, la per­se­ve­rança… Es repre­senta amb un enfo­ca­ment nítid, men­tre els joves artis­tes nave­guen pel món de la música, el tea­tre i la dansa. El somni de fer-se artista, doncs, segueix latent.