0
Música
17 setembre 2021 21.00 h

JOSEP MARIA MAINAT

COMPONENT DE LA TRINCA I ORGANITZADOR DE LES SIS HORES DE CANÇÓ DE CANET

“El festival ens el van deixar fer sempre pels pèls”

Conviure amb la dictadura i esquivar la censura no va ser fàcil. Mainat recorda alguns entrebancs, com la multa per ‘actos contra la moral’ i que el públic hagués d’entrar al festival enmig de dues files de guàrdies civils

Vist amb la perspectiva dels cinquanta anys que han passat, com veu avui aquell festival? Què va suposar des del vessant musical i també com a moviment antifranquista?
De mica en mica, va suposar un esdeveniment important, perquè es van ajuntar una sèrie de cantants molt coneguts, molt populars, que tenien una gran comunió amb el seu públic català i, a més, tots ells expressaven una ànsia, un desig de llibertat, de democràcia. Allò es convertia en un acte musical, però també en un acte bàsicament reivindicatiu. La gent escoltava cançons amb lletres amb les quals combregava.
La unió d’aquests dos vessants és el que va fer que tingués tant èxit?
Sí. El festival va anar creixent, es va arribar a les 60.000 persones de públic [el 1978], en uns moments de gran efervescència política. Finalment, havia mort el dictador i semblava que les coses podien canviar. Molta gent anava allà a viure una nit de música i de reivindicació.
Com va néixer la idea de fer un festival com aquell? El seu germà, Joan Ramon Mainat, que estava al capdavant dels pioners de l’Agrupament Escolta de Canet, en va ser un dels ideòlegs.
Sí, van començar gràcies als escoltes de Canet, amb el Joan Ramon al capdavant. Primer van fer un festival més petit, encara no de sis hores, sinó amb tres o quatre actuacions en un amfiteatre. Va començar així. Però de mica en mica va anar creixent. Després ja es va fer en un camp de futbol, i en Joan Ramon va veure que l’organització se’ls escapava de les mans, perquè no tenien prou capacitat. Ens van preguntar si podíem col·laborar a fer-lo més gran. Va ser quan vam trobar el Pla d’en Sala, i allà ja vam disposar d’un espai que podia congregar més gent. Els escoltes hi seguien col·laborant, també.
Va ser quan les regnes les va agafar la seva productora, Pebrots Entreprises?
Sí, la logística i tot allò que als escoltes se’ls escapava, ho vam assumir nosaltres.
Segur que recorda moltes anècdotes i també molts actes repressius.
Són fets històrics, més que anècdotes. Recordo un moment maco de les Sis Hores: quan el Raimon va cantar Al vent i es va desplegar una senyera de vint metres d’altura; amb l’ajuda d’una grua, voleiava per damunt del públic. Va ser espectacular. I també quan el Rafael Subirachs [el 1975] va començar a cantar una cançó per sorpresa. La gent aviat la va reconèixer, tot i que Subirats no la va presentar; era Els segadors. Per primera vegada es va cantar Els segadors després de tota la dictadura. Va ser allà, a les Sis Hores de Canet. I va ser un moment històric.
Per Canet hi va passar tothom: Raimon, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor...
No hi ha cap cantant de la Cançó que no hi hagués passat. L’Ovidi Montllor hi va ser cada any! És l’únic que va ser-hi cada any. Com a grup, La Trinca hi vam actuar els últims anys, només; Raimon, una vegada; Lluís Llach, una vegada, i Maria del Mar Bonet, el Quico [Pi de la Serra]... tantes vegades com va fer falta.
En aquell moment ja eren conscients que feien una cosa grossa i que Canet acabaria sent un punt important en el mapa de la cançó catalana?
Al començament no, però passat el primer any, quan vam veure que aquella esplanada s’omplia fins a arribar a les 60.000 persones, ja vam veure que allò era històric. Per cap acte musical s’havia reunit tanta gent ni a Catalunya ni a Espanya. Remetia als festivals de Woodstock i a aquells altres festivals massius a l’aire lliure.
De fet, les Sis Hores van voler emmirallant-se en Woodstock.
Més que res, en l’estructura i la infraestructura d’aquells grans festivals. Per exemple, hi ha una cosa que sembla una ximpleria, però posar altaveus musicals per a tanta gent demana unes màquines i una tecnologia que no existia. Els grups anaven amb uns altaveus per actuar en un teatret, i no existien les grans torres que tenim ara per arribar a tanta gent. Com que això no existia, les vam construir. Teníem els plànols d’uns altaveus i de tot el necessari i una sèrie de fusters ho van construir i ho vam muntar. Ho vam posar en dansa. Ens vam acostar al micro: ‘Un, dos, un dos...’ I funcionava! Si no, hauria estat impossible perquè la gent no ho hauria sentit.
Després de la mort de Franco devia ser més fàcil muntar el festival, però com es va burlar la censura en els anys anteriors.
El festival ens el van deixar fer sempre pels pèls, perquè el permís el donaven sempre a última hora i malament, fent-nos patir molt. Que es morís Franco no va ser suficient, perquè la democràcia no va arribar l’endemà de morir-se. Vam estar uns quants anys amb governs franquistes encara que no hi fos Franco. No hi va haver un canvi real. En els anys 1976 i 1977 encara vam tenir problemes. Quan es va muntar la Marxa per la Llibertat [el 1976], que era una marxa que demanava la llibertat de Catalunya i anava de poble en poble, van decidir que passaria per Canet just el dia de les Sis Hores. I la Guàrdia Civil, que els tenia ullats, va muntar un dispositiu brutal. La gent va entrar al festival entremig de dues files de guàrdies civils amb l’escopeta preparada! Tenebrós.
Fets com aquest els deu comptar per centenars.
Sí, i això era al 76. El mateix any també ens van posar una multa. Segons es deia a la multa, la raó era que s’havien llançat pamflets d’organitzacions prohibides i s’havien ensenyat banderes il·legals; i la bandera il·legal era bàsicament la catalana. La multa també deia que allà s’hi havien fet actes impurs, “actos contra la moral”, i subversius. La multa la signava Rodolfo Martín Villa [ministre de Governació en aquell moment], aquell que després va ser “padre de la Constitución” i “demòcrata de tota la vida” [riu].
La van pagar? Recorda de quants diners era la multa?
Crec que eren més de 2 milions de pessetes. Per sort, al cap de poc, d’aproximadament un any, hi va haver una amnistia [la llei d’amnistia és del 15 d’octubre del 1977] i la multa va entrar dins d’aquella amnistia. No la vam haver de pagar. He de dir que, recentment, la multa ens la van demanar per a una exposició que feien de recordatori i no sé què va passar, però resulta que l’hem perdut, aquella multa.
La Nova Cançó ja feia algun temps que corria, però aquest festival va ser clau per donar més embranzida a un moviment que molts volien ofegar?
Crec que la Nova Cançó estava espectacularment bé en aquell moment. La gent de la Cançó omplien espais molt grans i tenien èxit. Una mica més endavant sí que va anar de baixa, precisament quan la reivindicació va deixar de necessitar-se tant com durant l’època més fosca. Aleshores va anar afluixant. Crec que es van donar embranzida mútuament: el festival a la Nova Cançó i la Nova Cançó al festival.
Paral·lelament a les Sis Hores, el juliol del 1975 es va celebrar a Canet un certamen nou: el Canet Rock, amb el lema Dotze hores de música i follia. Eren dues filosofies diferents?
Sí. El Canet Rock l’organitzàvem nosaltres [La Trinca, a través de la seva productora, Pebrots] juntament amb la gent de Zeleste, que era qui reunia tots els grups de la que en deien música laietana, de rock català. Al Canet Rock no hi havia la gent de la Cançó, sinó d’aquest altre tipus de música. Els festivals van anar en paral·lel.
El Canet Rock actual, que va arrencar el 2014, és una herència d’aquell?
És una herència dels dos festivals: de les Sis Hores i del Canet Rock d’abans. Actualment, hi ha la gent que canta en català i sobretot s’hi pot trobar la música que escolta la gent d’ara. Tothom coneix les cançons que es canten des de l’escenari del Canet Rock. I també hi ha una comunió amb les Sis Hores.
S’ha perdut el component de reivindicació política, al Canet Rock d’avui?
No s’ha perdut al cent per cent. Hi ha grups que canten cançons amb un component polític important. I també se senten reivindicacions i crits a favor de la independència. En aquesta última edició es va sentir el crit “els carrers seran sempre nostres”, i d’altres.

.

dAMUNT I DARRERE DE L’ESCENARI

Josep Maria Mainat, Miquel Àngel Pascual i Toni Cruz son els trespeus de La Trinca, un grup que té el seu origen a Canet de Mar, on tots tres vivien una agitada adolescència marcada per la música i per un context social segellat per la dictadura. El 19 d’abril de 1970 van fer la seva primera actuació a Canet de Mar, davant la seva gent, al popular Odeon Cinema. Feia un any que havien publicat el seu primer disc. I al 1973, quan el seu nom ja feia temps que s’havia popularitzat al país, van pujar a l’escenari de les Sis Hores de Cançó. Aquell any també havien començat a col·laborar amb els Pioners de Canet, liderats pel seu germà, Joan Ramon Mainat, en l’organització del festival, però va ser a partir del 1974 –i fins a la seva darrera edició– que La Trinca, a través de la seva empresa Pebrots Enterprises, es va posar al capdavant de l’organització de les Sis Hores de Cançó.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a