ELS LÍMITS DE L’EXPRESSIÓ

Kircher, un autèntic enciclopedista, menys conegut del que caldria perquè no agrada la seva tendència a la saviesa apòcrifa (mot que, recordem-ho, per a l’acadèmia vol dir ‘fals’, i per als esotèrics vol dir ‘secret i autèntic’ en contrast amb les impostures del canonicisme excloent), defineix l’stylus phantasticus com un mètode de composició lliure i desenfrenat, al marge d’ordres formals, en especial de la melodia, en què el compositor i/o l’intèrpret desfermen la imaginació per expressar-se fora de les normes.

La pràctica de l’stylus phantasticus s’inicia a l’actual Itàlia en el segle XVI, i no seria apropiat dir que evoluciona, quan la seva forma és justament una sortida de la servitud de la forma, un intent, no exempt de sentit de l’humor, de fixar l’esclat de la improvisació. Frescobaldi n’és un conspicu practicant, i el seu deixeble Froberger el porta al nord de l’actual (de nou) Alemanya, on transcorre en l’esplendor amb Reincken, Biber, Buxtehude i d’altres i, en el punt culminant, Bach. Atesa la cúspide, no es pot dir que l’stylus phantasticus desaparegui, sinó més aviat que els seus trets s’assimilen amb altres formes com a conseqüència de l’evolució de l’art, de manera mútua i substancial lligada al pensament i la vida.

De forma significativa i, mal que procedents de diferents tradicions, gens casual –formen part del mateix fenomen històric–, al mateix lloc i en el mateix temps en què eclosiona l’stylus phantasticus les consecucions plàstiques del Renaixement assoleixen les cotes més reconegudes. Amb la rotunditat de l’obra magna apareix la nostàlgica crítica de la perfecció, la incomoditat per les limitacions de les capacitats humanes, la insatisfacció, la revolta intel·lectual prefiguradora de les convulses, fecundes, modernitats dels segles vinents. Miquel Àngel fa la Pietat, el David, les sibil·les de la Capella Sixtina, la cúpula de Sant Pere, i alhora –artista total avant la lettre– filtra raons musicals en l’escalinata de la Biblioteca Laurenziana, talment com a ària de bravura, i també com a recitatiu en stylus phantasticus, una carnalització cutània alhora que un buidament ossi. Les fornícules buides, hostils a cap figura que s’hi volgués acollir, són una burla de l’equilibri àtic dels segles llunyans en què l’humanisme renaixentista aspira a emmirallar-se.

S’hi pot veure l’antecedent dels rellotges tous de Dalí? La sàtira del rigor canònic de la preceptiva arquitectònica clàssica, buidada, estrafeta de significat, escarnida en els punts més sublims, magnificada en la pseudocaricatura? Aquí és on el cercle es podria tancar.