Quins ulls tan macos!
Ara que hi ha una vacant d’exorcista a la diòcesi de Solsona i mentre estem pendents de si la plaça de bisbe s’oferta, m’he proposat revisar algunes de les pel·lícules diabòliques més transcendentals. I és que no se sap mai per on poden conduir els camins que ens ha ofert el senyor...
Una de les que més culte li retem els cinèfils és, sens dubte, La llavor del diable (Déu meu, quin títol tan espòiler per no dir El fill de la Rosemary, que seria la traducció fidel a l’original). Basat en un llibre d’Ira Levin, és un model de perfecció cinematogràfica, un thriller hitchcockià amb influències de Buñuel que va suposar el grandiós debut hollywoodià de Roman Polanski. Una definició tan sintètica com exemplar, que no surt de mi sinó de monsenyor Tarantino, que la plasma a les seves santes escriptures Hi havia una vegada a Hollywood (la novel·la, no pas el film).
Com també escriu el mestre sobre aquest film de terror tan influent, Polanski es va fascinar amb aquell relat però tenia un inconvenient cabdal: era ateu. I si no creus en Déu, tampoc creus en el diable. Com bé observa Q.T. molts altres cineastes haurien pensat “per dirigir King Kong no cal creure en monos gegants. I no estarien pas equivocats”. Però ja sabem que el petit gran cineasta no se sentia còmode fent una pel·lícula que reforcés la fe en la religió, una filosofia que ell rebutjava completament. I què va fer doncs, per poder filmar aquell material que tan apreciava? Oferir un canvi de perspectiva quasi imperceptible.
I aquí rau la mestria de La llavor del diable: res confirma les sinistres sospites de la dona embarassada sobre una possible conspiració ni cap indici que ens trobem davant uns fets sobrenaturals. L’ambigüitat i la paranoia impregnen aquest relat sobre una satànica concepció, gens immaculada. Els espectadors patim els mateixos dubtes que la protagonista i la seva perspectiva investigadora, una Mary Woodhouse (estel·lar Mia Farrow) que instal·lada amb el seu marit (John Cassavettes) en un apartament de luxe de Nova York comença a sospitar de l’exagerada i claustrofòbica atenció que rep d’alguns veïns de l’immoble.
Com és possible que els venerables ancians del mateix replà siguin els capitosts d’un aquelarre de sinistres satanistes? És possible que el seu estimat marit hagi venut la seva ànima i la del seu fillet al diable? O deu ser que la fràgil Rosemary està patint un brot psicòtic provocat per una depressió postpart? Tots aquests elements els posa sobre la taula, en aquest cas a la pantalla, Polanski, en el que és una metàfora terrorífica sobre les esquerdes emocionals que la maternitat pot provocar en una dona.
No entrarem a valorar la tirania en què es va convertir el rodatge per culpa d’aquest petit gran demiürg (està escrit fins a la sacietat com va vexar els intèrprets, alguns tan tocats com la pobra Mia Farrow, afectada pel divorci amb Frank Sinatra). Tampoc de la llegenda negra que afecta l’edifici Dakota, que va servir per a les preses exteriors de l’apartament dels Woodhouse (bé ho sap John Lennon, al cel sia!)
Que és un film maleït? Beneïda maledicció! Amb matisos, però. Ja ho diu la dita que Déu té un bastó que pica i no fa remor. No seré jo qui ho posi en dubte però sí que sé que Polanski ho va pagar car. Ni un any després, el 9 d’agost del 1969, convertit gràcies a l’èxit d’aquest film en una de les estrelles més brillants del firmament hollywoodià, la seva muller, l’actriu Sharon Tate, va ser assassinada salvatgement per la secta del messies satànic Charles Manson. Va morir estant embarassada de vuit mesos i mig.
Sort en tenim de Tarantino, que exercint un altre cop de Déu de la venjança, tal com ja havia fet executant ni més ni menys que Hitler a Maleïts malparits, torna a fer justícia pel seu compte a Hi havia una vegada a Hollywood (el film, no pas la novel·la) per regalar-nos una extraordinària subversió de la realitat i permetre que Sharon i Roman continuïn vivint feliçment (o no) al número 10050 de Cielo Drive, a Beverly Hills. Amb un the end d’aquells de traca i mocador.