Les arrels de la nació

“La nació catalana era exempli de totes les altres gents cristianes en menjar honest e en temprat beure, a diferència de que altres nacions van a menjar ab gran brogit e mengen amb gran gatzara e ab poc nodriment.” La valoració anterior podem trobar-la en el llibre Lo Crestià, escrit per Francesc Eiximenis en el segle XIV. I, com podem comprovar, posa de relleu l’excel·lència de la nació catalana en allò que fa referència al comportament a taula, sobretot si es compara amb altres nacions, com ara les “franceses, alemanyes, angleses i itàliques”. La cita, més enllà de la transcendència del tema, és un bon exemple de fins a quin punt els catalans eren percebuts, molts segles enrere, com una comunitat amb uns comportaments socials plenament coherents. Pere el Cerimoniós parlarà de “les nostres maneres” el 1369 i fins i tot reclamarà als seus súbdits la necessitat d’“amar la nostra nació”.

El debat sobre el sentit de la nació a l’edat mitjana ha atret l’atenció dels historiadors en els darrers anys i, al mateix temps, s’ha dut a terme un exercici de comparació molt interessant sobre les dinàmiques que es van viure en molts territoris europeus, alguns dels quals no van reeixir en un estat. Aquesta pluralitat es va poder comprovar en el XXII Curs d’Estiu Comptat d’Urgell, les comunicacions i els debats del qual han estat publicats per Pagès Editors. El llibre incorpora un pròleg de Flocel Sabaté, també autor d’una conferència dedicada a “La nació catalana a l’edat mitjana”. A més, hi trobem aportacions de Polònia (Przemyslaw Wiszewski), Alemanya (Gisela Naegle), Rússia (Aleksandr Musin), Hongria (Attila Bárány), Anglaterra (Aude Mairey) i Sardenya (Luciano Gallinardi). Es tracta d’un llibre, doncs, que ens permet comprendre el cas català mentre observem de reüll el context europeu i que requereix llegir-lo amb la ment ben oberta, deixant al llindar de la porta les visions presentistes i els apriorismes polítics.